Els Borja: història, cultura i art

Maria Toldrà

La Florència de Savonarola

Nascut a Ferrara el 1452, Girolamo Savonarola ingressa a l’orde dels dominics el 1475. És elegit prior del convent florentí de Sant Marc el 1491 i hi instaura un seguiment més estricte de la vida religiosa, que assajarà d’imposar en altres convents de la Toscana. Des de Sant Marc duu a terme una ingent activitat com a predicador. El 1493 aconsegueix la independència del seu convent respecte de la congregació llombarda; compta amb el recolzament del papa Alexandre i d’Oliviero Carafa, cardenal de Nàpols i cardenal protector de l’orde dominicà a Roma. La faceta de Savonarola com a reformador eclesiàstic pren una nova dimensió al servei de la senyoria de Florència i de la seva política exterior respecte dels estats veïns en qüestions claus com la relació amb França i el papat, i amb un primer objectiu: el control de la ciutat de Pisa, disputat per florentins i venecians.

Girolamo Savonarola.

El 1494 té lloc la marxa de Carles VIII i els seus exèrcits per Itàlia; entren a Florència, on Piero de Mèdici ha estat enderrocat. Savonarola escriu al rei i aconsegueix que els francesos no ataquin la ciutat. Amb la qual cosa comença l’etapa de màxima influència política del frare, que hi imposa un govern de principis teocràtics -Jesucrist és proclamat rei de Florència-, amb una nova constitució, l’aplicació de la reforma eclesiàstica i episodis tan coneguts com la crema d’objectes d’art i llibres.

Aquests fets confirmen la dimensió reformadora, política i religiosa, de Savonarola. Considera i afirma que té una missió divina i que parla en nom de Déu, com a enviat seu. Carles VIII és el nou Cir que porta el càstig diví d’Itàlia i la reforma de l’Església decadent, representada pel papa Alexandre i la seva cort. Florència, un cop expulsats els Mèdici, esdevé l’espai en què prenen forma els ideals de reforma politicoreligiosa sota l’expectativa mil·lenarista. La predicació savonaroliana s’insereix, d’aquesta manera, en la tradició de profecies que veuen en el rei de França un nou Carlemany, monarca universal que reformarà l’Església i precedirà la fi del món.

Savonarola vs Alexandre

L’actitud d’Alexandre envers Savonarola és en part determinada per la posició política de Florència, protectora del frare, en l’inestable equilibri italià en general, i la dels Estats pontificis en particular davant de França. En aquests moments el papa assaja de reorganitzar la lliga italiana, amb una Florència que es manté en una posició ambigua, sense declarar-se, davant l’expectativa de recuperar Pisa, política que públicament passa per ser dictada pel frare. Els breus pontificis que prohibeixen a Savonarola que prediqui en públic i les amenaces de crear comissions que investiguin la seva ortodòxia o d’obrir una causa d’heretgia contra ell, són contestats pel frare amb prèdiques, cartes i opuscles de justificació i exposició de les seves idees, difosos a través del manuscrit i la impremta. La senyoria florentina protegeix Savonarola, que arribarà a negar la legitimitat de l’elecció d’Alexandre. Aquest li ordena que expliqui a Roma els seus plans de reforma. El dominic s’hi nega.

Un breu papal de 1496, inspirat pel cardenal protector Carafa, del qual s’ha escrit que posava les bases de la futura condemna del frare, ordena la creació d’una nova congregació dominica toscanoromana, posada sota les ordres de Roma, de la qual Sant Marc ha de formar part; Savonarola tampoc no l’obeeix. La treva entre la lliga i el rei de França afebleix la seva posició a Florència, així com les divisions internes davant les pressions perquè la ciutat s’integri en la lliga italiana i la decepció per la política del rei francès; piagnoni i arrabiati, defensors i detractors del frare, s’enfronten pel control de les institucions florentines. El trencament d’una prohibició de predicar públicament comporta immediatament la sentència d’excomunicació, el maig de 1497; Savonarola declara que no necessita el permís del papa i de la senyoria florentina per predicar. En morir assassinat el duc de Gandia, el 1497, Alexandre momentàniament fa cas de les veus que demanen l’inici d’una reforma eclesiàstica. La qüestió del frare és aleshores discutida en les comissions creades per dur-la a terme, en les quals té partidaris com el secretari pontifici Ludovico Podocataro i el mateix cardenal protector Carafa, que pretén alhora salvar el frare de la condemna i assegurar-se l’entrada de Sant Marc a la nova congregació dominica toscanoromana.

Savonarola esdevé perillós per al papa quan les seves crítiques a la jerarquia eclesiàstica s’uneixen a l’amenaça concreta de convocar un concili per tractar la reforma de l’Església, idea a la qual eren favorables Carafa i els Reis catòlics, i que en mans dels enemics del papa, com ara els cardenals afins a França, podia desembocar en la seva deposició. Savonarola havia exposat públicament els motius pels quals considerava que Alexandre ocupava il·legítimament el soli pontifici: l’acusava, en concret, de ser un “marrà” no batejat, una brama que serà difosa i constituirà un dels aspectes de la llegenda negra borgiana. El 1498, el papa amenaça Florència amb l’interdicte i aquesta cedeix i prohibeix a Savonarola que prediqui a la ciutat. La reacció del frare és un nou atac a Alexandre en forma de sermó i una carta que adreça als principals monarques europeus, i en la qual els convida a lluitar contra el papa i a convocar un concili.

El procés

La fallida prova del foc per la qual havia de confirmar la seva doctrina (abril de 1498), li gira definitivament en contra els florentins, que saquegen Sant Marc. Savonarola és capturat i jutjat en un doble procés. Alexandre demana sense èxit que hom li enviï el frare a Roma per jutjar-lo. En un tercer i darrer procés (eclesiàstic), envia com a comissaris apostòlics a Florència, el mes de maig, el mestre general dels dominics, Gioacchino Torriani, i un dels íntims del cercle borgià, el lleidatà Francesc Remolins, protonotari i auditor de la Rota, cardenal de Sorrento, que havia d’informar-se sobretot de la qüestió del projectat concili contra Alexandre i de la participació del cardenal Carafa, aspecte que constituïa la màxima preocupació del pontífex, encara que alguns apologistes insisteixen en el tema de la possible heretgia savonaroliana. Acusat d’heretge i cismàtic, el frare és condemnat a morir amb dos companys, sentència que s’acomplí a Florència el 23 de maig de 1498.

La valoració de l’actitud d’Alexandre VI envers Savonarola ha estat, com tot el que fa referència als Borja, molt diversa. Hi ha qui hi veu un enfrontament entre els principis més purs del cristianisme, que el frare hauria volgut infructuosament aplicar abans de l’esclat de la Reforma protestant, i el representant de l’Església com a institució i poder terrenal; alguns tracten el frare de màrtir, de víctima de la lluita entre Florència i el papat, d’altres li retreuen la no obediència de les ordres pontifícies i alguns sobtats canvis d’opinió. Com a conseqüència d’aquest debat, la tasca de Remolins en el procés eclesiàstic que va condemnar el frare a mort, és valorada diferentment segons les fílies i fòbies dels investigadors respecte d’aquells dos personatges; així, doncs, el lleidatà tant és tractat de jurista de prestigi, professor a Pisa i lloctinent de Nàpols, com de curial sense escrúpols al servei dels interessos dels Borja.