Els Borja: història, cultura i art

Maria Toldrà

El control de les noves terres descobertes

Cinc dels documents pontificis més antics i difosos sobre la descoberta del Nou Món van ser expedits el 1493 per la Cancelleria del papa Alexandre VI. Són les cinc butlles, dites alexandrines per antonomàsia, que estableixen els drets de la Corona de Castella sobre les terres descobertes per Cristòfor Colom en el seu primer viatge transatlàntic (1492-1493). Les butlles, d’autenticitat incontestable, han estat objecte constant de discussió des del segle XVI; la controvèrsia ha girat sobre dos aspectes: la seva datació, perquè la data de redacció no es correspon amb la de l’expedició i, en canvi, està relacionada amb les notícies que anaven arribant sobre el viatge de l’almirall; i la seva naturalesa jurídica: fins a quin punt un document papal sobre la qüestió obligava els monarques coetanis, és a dir, quina mena de domini jurídic tenien sobre les terres descobertes tant el papa com els Reis catòlics.

L’empresa colombina es va projectar i dur a terme al marge de Roma. Ara bé, un cop l’intent de trobar una ruta per Occident que arribés a l’Índia es va saldar amb la descoberta de les primeres illes, tot i que Colom havia posat la missió sota la direcció dels reis de Castella, en una estada obligada a Lisboa de tornada del primer viatge, el rei Joan de Portugal li havia recordat el seu dret sobre aquelles terres; calia prendre una determinació per assegurar-se que no es repetissin els conflictes que s’havien produït entre Portugal i de Castella pel control de les Canàries i les Açores. Portugal, pionera en aquest aspecte, havia blindat cada nova conquesta amb la sol·licitud de butlles pontifícies que li n’asseguressin el domini; un tractat signat entre els dos regnes a Alcáçovas el 1479 havia establert un status quo per evitar possibles enfrontaments: Portugal consolidava el domini sobre les Açores, les illes Madeira i la ruta oriental per arribar a les Índies, mentre que Castella es reservava les Canàries, en una altra època ambicionades per mallorquins i catalans. Colom, doncs, havia emprès el seu primer viatge cap a Occident i amb molt de compte de no seguir cap ruta reservada als portuguesos pel pacte de 1479.

La inesperada descoberta de les terres, que en aquell moment no es podia relacionar amb el veritable abast de l’empresa, i la necessitat d’assegurar-les enfront dels veïns portuguesos, van impulsar els reis de Castella a sol·licitar al papa diverses butlles que els en concedissin el domini. Van ser cinc documents, les famoses butlles, els que van sortir de Roma aquell 1493: la primera i la segona “Inter caetera”, “Eximiae devotionis”, “Piis fidelium” i “Dudum siquidem”. El papa, recordant que Castella s’havia distingit en l’expansió de la fe, cosa que s’havia demostrat amb la recent campanya de Granada, concedia als reis i als seus successors el domini sobre les illes i les terres descobertes que no estaven sota poder de cap rei cristià, i qualsevol altra que es localitzés més endavant seguint la ruta d’Occident, i alhora concedia a l’aragonès Bernat Boïl, lul·lista, ermità de Montserrat i secretari del Catòlic, facultats espirituals per evangelitzar els pobladors del Nou Món. Les butlles estan redactades seguint un esquema teocràtic medieval i tradicional que no passa de tenir un valor purament retòric, però ja avancen la importància del problema de l’evangelització tant com a justificant de les descobertes -l’expansió de la fe legitimava tradicionalment la submissió dels prínceps no cristians- com en les polèmiques sobre el dret dels indígenes.

Les butlles només confirmaven una situació de fet i no suposaven cap títol principal en el dret dels monarques sobre els descobriments. Ho demostra, com ha afirmat Miquel Batllori, que paral·lelament els representants de Portugal i de Castella duien a terme negociacions secretes per establir una demarcació concreta de les zones d’influència de cada Corona, o, com s’ha dit, discutien la divisió del món entre ambdues, que prengué forma en el tractat de Tordesillas, de 1494. Hom en mantenia al marge el nunci apostòlic Francesc Desprats, tot i que ell recollia penosament els rumors que li arribaven sobre les trobades i els traslladava en els seus informes al papa Alexandre.

La interpretació de les butlles alexandrines, tampoc no sembla que hagi quedat al marge de la llegenda borgiana. Alguns investigadors les han titllades de simoníaques perquè s’ha considerat que eren moneda de canvi pels favors concedits pel Catòlic a Joan de Borja, duc de Gandia, especialment pel seu casament amb la cosina del rei, Maria Enríquez.

Els Borja a Amèrica

La relació dels Borja amb el Nou Món no s’acaba amb l’expedició d’aquests cinc documents cabdals. En el segle dels grans descobriments, trobem un descendent dels Borja en l’expedició d’Eldorado encapçalada per l’enfollit Lope de Aguirre; va aconseguir salvar la vida. La massiva presència de jesuïtes entre els evangelitzadors del continent americà des del XVI venia impulsada, entre d’altres, per l’activa política a favor de les missions desenvolupada durant el generalat de sant Francesc de Borja a l’orde. Membres de la família Borja van fer estades més o menys llargues al Nou Món en l’exercici de funcions administratives, per exemple Francesc de Borja i Aragó, virrei del Perú de 1614 a 1622. Algunes branques del llinatge s’hi instal·laren i encara hi tenen descendents, per exemple la bastarda de l’Equador. En ple segle XVIII, la duquessa de Gandia Maria Anna de Borja subvenciona amb una deixa del seu testament una missió a Califòrnia dita San Borja.