Els Borja: història, cultura i art

Maria Toldrà

Cartes privades

Quan hom parla de les cartes del papa Alexandre es refereix a l’epistolari privat, és a dir, a les que va intercanviar amb els fills i parents més directes i amb alguns servidors amb qui tractava afers sovint relacionats amb l’administració i el govern dels béns i les persones d’aquells. Batllori, el màxim especialista en la matèria, hi afegia encara els informes que li enviava el nunci a la cort dels Reis catòlics, l’oriolà Francesc Desprats, una excepció justificada per la llengua en què són redactats i per la privadesa d’alguns afers tractats, a banda de les referències que s’hi fan als parents del papa.

D’Alexandre es conserven autògrafs de minutes o esbossos de lletres, cartes i notes diverses. Empra tres tipus de lletra: un de català de tradició gòtica als apunts i minutes; el de les signatures de la documentació privada i cancelleresca, inclòs aquell “Alexander papa VI manu propria” de les cartes no autògrafes a parents i servidors, d’influència castellana; encara s’hi distingeix un tercer tipus, italianitzant, poc usat.

Els fons de València i el Vaticà

Escampades una mica pertot arreu, els dos fons més importants que ens han conservat les cartes privades d’Alexandre són a València i a Roma. El grup de lletres borgianes de l’Arxiu capitular valencià procedeix de Genís Fira, servidor del papa i del duc Joan de Gandia, canonge d’aquella església des de 1497, a la qual va deixar els seus béns en morir el 1534. La majoria són en català, però també n’hi ha en italià, llatí i castellà. El fons, a més de cartes, té documentació econòmica sobre el regiment de la casa del duc, i ha estat editat diverses vegades, però qui en va donar a conèixer la part més important va ser Josep Sanchis Sivera, el 1919.

El fons més important i encara en bona part inèdit és el de l’Arxiu Secret del Vaticà, format de cartes en català, castellà, italià i llatí; sembla que formaven part del gruix de documents que el papa es va endur al castell de Sant’Angelo a principis de 1495 (el 6 de gener, segons Burckard) fugint de les tropes de Carles VIII de França, que havia entrat a Roma l’últim dia de 1494. Les cartes són actualment a l’Arxiu Secret del Vaticà, amb la signatura Archivum Arcis, I-XVIII, 5020-5027. L’arxiver vaticà Gonfalonieri (segle XVII) les recollí en vuit volums facticis, seguint una ordenació temàtica: cartes de prínceps al papa Alexandre (vol. 5020); de cardenals (5021); de bisbes (5022); del nunci pontifici Francesc Desprats i del governador de Jofré de Borja, príncep de Squillace (5023); dels senyors de Borja (5024); d’oficials (5025); diverses (5026) i familiars (5027). Es tracta de cartes i documents dels anys 1493-1494, que han estat consultats al llarg dels segles, però tinguts poc en compte tant pel caràcter privat i suposadament escandalós d’alguns, però també perquè bona part són escrits en català, una llengua que resultava incomprensible per a alguns investigadors. Aquest fons va ser redescobert per Angelo Mercati i per Pastor, que l’aprofità i n’edità peces en edicions posteriors de la Geschichte der Päpste. Hi van treballar i en van editar textos G. Gasca Queirazza, G. B. Picotti o M. Bellonci, però el màxim coneixedor n’era M. Batllori, que va deixar força avançada l’edició de l’epistolari català dels Borja i que a la seva llum va poder aprofundir en la història de les relacions entre les dues branques dinàstiques aragoneses, o de l’ambivalent política d’Alexandre respecte de Nàpols. Els afers bàsics que s’hi tracten són les relacions amb Castella-Aragó, França i Nàpols, el matrimoni de Joan de Borja i administració del ducat de Gandia. A més, al fons hi ha papers sobre la gestió econòmica i el govern de la casa dels prínceps de Squillacce, Jofré de Borja i Sança de Nàpols, filla il·legítima d’Alfons II; de la mateixa manera que el papa vetllava per l’administració dels béns gandiencs, controlava a través de procuradors i administradors la casa del fill petit de Vannozza, en la qual, com en el patrimoni valencià, la joventut dels titulars i el mal govern dels responsables havia dut a Roma acusacions de mala gestió del patrimoni. D’altres cartes fan referència als preparatius militars contra la campanya francesa de 1494, tant del castell de Sant’Angelo com de les fortificacions pontifícies, sovint en mans de parents menors del papa que es queixaven de la manca de diners i d’infraestructura de les fortaleses encomanades i es delien per ser cridats a Roma. Algun text fa referència explícita a la relació d’Alexandre amb Giulia Farnese.

Més fons amb restes de l’epistolari borgià: al Centre Borja de Sant Cugat hi ha correspondència referent en bona part a Nàpols, important més que més per la destrucció i dispersió dels registres de l’antiga Cancelleria napolitana. Hi ha més cartes a Barcelona, Londres, Madrid, Mòdena, Venècia, etc.

La llengua de les cartes familiars és encara la koiné cancelleresca de la literatura clàssica catalana, amb alguns trets valencians. La freqüència dels dialectalismes i de la presència d’italianismes i castellanismes depèn dels corresponsals. Hi ha, per exemple, una nota d’un banquer Spannochi, escrita en una mescla de català i italià; o una de Joana de Montcada, barreja de català i castellà, en la qual informa el papa, oncle seu, de l’estat de les dones de la família.

Fragment de carta de Joan de Borja al seu pare Alexandre (1493)

Fragment inicial d’una carta autògrafa de Joan de Borja, duc de Gandia, al seu pare Alexandre VI: es defensa d’algunes acusacions fetes contra ell, entre d’altres, de no haver consumat el matrimoni amb Maria Enríquez i de voltar de nit per València (Gandia, 4 de desembre de 1493). Arxiu Secret del Vaticà, Archivum Arcis, I-XVIII, 5024, fol. 1r.

Santissime ac beatissime pater:

Aprés de besar humilment los peus de vostra santedad. Una lletra he rebut de aquella, feta en Viterbo a XXVIIIIo de octubre, hy he pres grandíssima alteració he conguoxa, y major que may haja tengut, com per aquella he vist lo descontentament que de mi ha pres e quant monstra estar deservida de my per sinistres ynformations que alguns malignes han scrit contra veritat. Y hestich més enujat que vostra santedad haja donat crèdit a coses que no tenien semblança de veritat, car, no havent yo consumat lo matrimoni, no havia d’escriure tan certificadament a vostra santedad que l’avia consumat, certificant-la del dia y de la hora, y no sols yo, mas l’arquebisbe de Oristany, mossèn Pertusa y mossèn Fyra, los quals heren pus certificats que·ls altres de totes coses he no n’agueren semblantment escrit; e axí pot conèxer vostra santedad que és estat poch cervell e embriaguea del que tal ha escrit. Y per esta tan manifesta mentira pot compendre vostra santedad quant se són allargats en les altres que an dit de l’anar de nit, etc., car si anava de nit, no era tan mal cas, anant ab compagnia dels nebots del senyor don Enrich y don Pedro de Toledo, don Enrique, don Rodrigo de Borja, don Guillem Ramon de Borja y altres cavallers y persones virtuoses y molt honrades, que passejàvem per la Marina, com se acostuma en Barcelona, que Artés ni altres servidors no me havien a conduyr a my; axí no·ls done vostra santedad culpa, que, quant alguna culpa tengués, yo en açò no seria d’éls; no-res-menys, yo he manat a Artés vaja aquí, e ja és partit per a embarcar-se a Alacant. E quesvulla fos, pare sant, no dexava yo per ço de dormir contínuament ab la duquesa ma muller; veritat és que sols una nit y fallí, que per ésser molt tart, tornant del serviy del príncep ab […]