Els Borja: història, cultura i art

Maria Toldrà

Etimologies

Els Borja usen inicialment una heràldica parlant, la imatge del bou, a causa de l’etimologia que fa derivar el seu cognom del mot “bòria” o “boeria”, derivat de “bou”, i amb el significat de ‘raval o veïnat a les afores’; l’avançament de l’accent a la síl·laba anterior és documentat per Joan Coromines tant en català com en occità. Tot amb tot, sembla que l’origen immediat del cognom cal cercar-lo en la vila aragonesa homònima, de la qual devien provenir alguns dels Borja instal·lats al País València, i per a la qual s’ha proposat un ètim àrab que significaria ‘torre’ o, més endavant, ‘barraca’, o un de preromà que va acabar confluint amb l’àrab. A la documentació coetània el cognom sol ser escrit “Borja”, “Boria” i “Borga” o amb la grafia italianitzant “Borgia”, que s’imposarà en una bona part de la bibliografia.

Escut de Calixt III, flanquejat pels de Roderic i Pere Lluís de Borja, nebots seus. Roma, Pont de Milvio, 1458.

Escuts: el bou mític

L’escut originari de la família té, doncs, un bou passant o pasturant, que es modificarà amb addicions de particions, bordures i timbres per distingir les diferents branques familiars, i per indicar l’enllaç amb altres llinatges i l’acumulació de càrrecs a l’Església o en altres institucions.

El senyal més antic dels Borja és el bou passant o pasturant en gules (en el llenguatge heràldic: vermell), terrassat de sinople (verd) en camp d’or. Alfons de Borja li afegeix una bordura amb vuit botges d’or, no se sap per quin motiu; els seus escuts solen portar, successivament, la mitra episcopal, el capel cardenalici i la tiara pontifícia, que remeten respectivament a l’etapa com a bisbe de València, cardenal del títol dels Quatre sants coronats i papa com a Calixt III.

Escut d’armes d’Alexandre VI al castell de Sant’Angelo a Roma

El seu nebot Roderic de Borja, futur Alexandre VI, parteix l’escut anterior amb un segon quarter amb les armes dels Oms: tres faixes d’or en camp de sable (negre). Hi ha, segons que sembla, una voluntat de recordar els entroncaments de la família amb la noblesa més rància de Catalunya: un avantpassat patern, Roderic Gil de Borja, havia contret matrimoni amb Francesca d’Oms-Fenollet (segle XIV). Com en el cas de l’oncle, les armes de Roderic canvien a mesura que la seva carrera eclesiàstica progressa, i, ja com a papa, les trobem en les esglésies, fortaleses i palaus en què va desenvolupar la seva faceta de promotor artístic. Al bou borgià i les faixes dels Oms s’afegeixen noves divises: la doble corona, l’estendard de sis gallardets flamejats amb el lema “Ex alto”, etc.

Paral·lelament, els programes artístics que Alexandre promociona, especialment les decoracions de Pinturicchio a Roma i Civita Castellana, exalten la imatge del bou borgià triomfant sobre el lleó i d’altres representacions dels enemics polítics del papa, des dels barons italians fins al rei de França. Una hàbil operació d’Annio de Viterbo dóna uns orígens mítics a la imatge, que es remunta, ni més ni menys, a la llegenda d’Apis-Osiris. Els poetes àulics que envolten Alexandre i Cèsar escriuen poemes i epigrames en lloança del bou que renovarà i salvarà Roma, per exemple els versos llatins que va compondre Girolamo Porcaro (Hieronimus Porcius); és una idea que en alguns casos es dobla d’esperança messiànica i s’apunta en textos profètics en llengua vulgar.

L’ascensió social dels fills d’Alexandre es pot seguir a través de les armes que utilitzen: Cèsar té un escut partit i tallat al primer i al quart quarter amb les armes de França, per privilegi de Lluís XII concedit el 1499, afegeix el gonfanó a causa del seu càrrec de gonfanoner de l’Església, i el timbre de l’hidra o el drac de múltiples caps. L’escut del seu germà Joan té les armes dels Borja al primer i quart quarter i les dels Oms al segon i al tercer; a partir de la creació del ducat de Gandia, que continua dins la família fins al XVIII, l’entroncament amb la dinastia reial i les grans famílies de la noblesa catalanovalenciana com els Centelles i els Cardona desplaça progressivament les armes originàries a favor d’aquestes.