Els Borja: història, cultura i art

Maria Toldrà

Els “catalani”

A Roma, els Borja no deixaven de ser uns nouvinguts d’una nissaga desconeguda per als italians que devia la seva ascensió social a la carrera eclesiàstica de dos dels seus membres més conspicus, Alfons/Calixt III i Roderic/Alexandre VI.

Els clergues i laics, familiars i servidors procedents de la Corona catalanoaragonesa que van arribar a la ciutat amb Calixt III i després amb Alexandre VI, van acaparar càrrecs a la cúria pontifícia, amb les conseqüents queixes dels italians, que són a la base de les acusacions de nepotisme que se sol fer contra els papes Borja, tot i que es tractava d’una pràctica prou habitual a l’època. En morir ambdós papes, els parents i servidors estrangers van ser sovint objecte de persecució. A la documentació italiana i llatina solen ser denominats amb el nom genèric de “catalans” (catalani) o “espanyols”, denominacions que no distingien la procedència aragonesa, valenciana, mallorquina o catalana de la majoria, o la castellana d’alguns. Per contra, els interessats establien diferenciacions diverses, que passaven generalment per un reconeixement del regne privatiu (aragonès, català, mallorquí o balear, valencià), d’una administració eclesiàstica (diòcesi) o de la ciutat o població d’origen.

És per això, per exemple, que els jurats de València es felicitaven perquè un valencià, Calixt, havia accedit primer al cardenalat i després al papat, des d’on estava cridat a solucionar el problema turc i alliberar Constantinoble. Hi havia altres denominacions més generals per sobre dels regnes particulars, que o bé englobaven tots els súbdits de la Corona d’Aragó (“aragonesos”), o bé els que compartien una llengua i una història comunes arran de les annexions territorials dels monarques catalanoaragonesos; tenim alguns -pocs- testimonis que en aquest cas es feia servir el nom comú de “catalans”; remetem a l’humanista barceloní Jeroni Pau, que va passar disset anys a Roma al servei del vicecanceller Borja i que en un elogi llatí de la seva ciutat (Barcino, publicat el 1491) afirmava, en traducció de M. Vilallonga: “Per aquest motiu alguns, no a l’atzar, als valencians i mallorquins i als habitants d’aquests regnes, a partir de llur origen i llengua, els anomenaren catalans” (“Unde non temere quidam valentinos et maioricenses horumque regnorum incolas ab origine atque lingua catalanos appellavere”).

La denominació tenia precedents; en una frase atribuïda a Calixt, ell mateix i la família es consideren catalans: “la glòria dels catalans és molt gran en els nostres temps: són catalans el papa, el rei d’Aragó i Sicília, el vicecanceller, el capità general de l’Església” (“magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris: papa catalanus, rex Aragonum et Siciliae catalanus; vicecancellarius catalanus; capitaneus Ecclesiae catalanus”). I aquesta denominació general convivia amb la privativa del regne: Calixt, per l’historiador cinccentista Francesc Tarafa, era “de nació catalana i de pàtria valenciana” (“natione catalanus, patria valentinus”), cosa que, val a dir, no impedirà que es digués d’ell que havia estat “un bon papa, però un mal papa valencià” (“bonus papa, sed malus papa valentinus”).

En una crònica aragonesa coetània, el cardenal Della Rovere, competidor d’Alexandre al conclave de 1492 i futur Juli II, tracta el papa de català des d’Òstia, on s’ha refugiat fugint d’ell: “Juliano, Juliano, non te fidare en lo cathalano!” Era l’ús genèric habitual a Itàlia, com hem vist. D’altra banda, el mateix papa reconeixia implícitament que valencians i catalans provenien d’una única terra quan, tot donant instruccions al seu fill Joan, que estava a punt de salpar cap a Barcelona, on havia de trobar-se amb la cort dels Reis catòlics, li ordenava que tingués cura de les mans perquè “en nostra terra s’hi mira molt”. Això no impedia que per un castellà com Francisco de Valencia l’accés d’Alexandre al pontificat fos interpretat com un triomf d’Espanya, cosa que no era incompatible amb els enfrontaments entre castellans i aragonesos que trasllueix algun text coetani que acusa els primers de fer-se seva la fama dels segons.

La llengua del papa Alexandre

Com és sabut, les cartes privades d’Alexandre als seus fills i als servidors més propers són escrites, la major part, en valencià o català, concretament en la llengua comuna influïda per la prosa dels escrivans i secretaris de la Cancelleria reial que domina en la literatura clàssica catalana; a més a més, s’hi fa palès el llarg contacte amb l’italià i en menor terme amb el castellà. Això, tot i que Alexandre va passar la major part de la seva vida a Itàlia, i que els fills amb qui es conserva correspondència hi havien nascut; l’excepció és Lucrècia, de qui no es coneix cap carta catalana, per bé que consta que el papa i el seu germà Joan li escrivien o se li adreçaven en aquesta llengua i que tenia com a mínim un llibre valencià a la biblioteca. La línia dels ducs de Gandia instal·lada al regne de València, per contra, entra ben aviat en contacte amb la cort i es castellanitza ràpidament; de sant Francesc, per exemple, és més rar trobar documentació catalana, amb l’excepció de l’emanada dels anys en què actuà com a virrei de Catalunya i la documentació notarial, com ara el testament; tanmateix, s’ha afirmat que emprava el català en la vida privada.

El català era, doncs, la llengua del papa Alexandre, però no de la Cancelleria pontifícia (a diferència de Nàpols, en què apareix de manera decreixent en els registres de Ferran I, fill del Magnànim), ni esdevingué llengua cortesana -tot i que, essent la llengua del papa, alguns curials castellans l’empraven- ni literària a Roma. En aquesta època és a la ciutat Juan del Encina, servidor del papa (Plácida y Victoriano es representarà a casa del cardenal Jaume Serra el 1513), i, uns anys després, Bartolomé de Torres Naharro, que escriuen en castellà, tot i que en el segon el valencià té una presència menor. La lírica estrangera de moda és la castellana: Lucrècia intercanvia poesies en aquesta llengua amb Bembo i uns anys més endavant al Cancionero d’Hernando del Castillo trobem versos atribuïts a Cèsar. I tant els membres italians com els estrangers que conformen el cercle humanístic del papa Alexandre, conreen bàsicament la literatura llatina.

La interpretació d’aquest ús reduït de la llengua entre el papa i els seus familiars en el doble sentit del mot, modernament ha donat peu a errors i confusions entre alguns investigadors, que han fet afirmacions sense fonament sobre el castellà com a llengua familiar o sobre la “mescla” lingüística amb què el papa s’adreçava als fills. De fet, en els seus papers Alexandre és trilingüe: empra el català i en menor terme l’italià per als afers familiars, el llatí per als curials, i l’italià per a la política peninsular; en castellà, se’n conserva molt poc.

Cultura jurídica del papa Calixt

Pel que fa a la cultura dels Borja, alguns humanistes italians es van encarregar de difondre una imatge de Calixt com a antihumanista i el van acusar falsament d’haver dispersat la biblioteca del seu predecessor, Nicolau V. Lluny d’això, Calixt tenia una sòlida preparació intel·lectual, especialment jurídica, que posà a prova al servei del Magnànim. Sabem que va encarregar l’ofici de la festa de la Transfiguració del Senyor, que ell mateix havia instaurat el 1457, al dominic de Xàtiva Jaume Gil. La seva llibreria, que coneixem gràcies a un dels manuscrits en què el seu bibliotecari Cosme de Montserrat, bisbe de Vic, va inventariar la de Nicolau, és la d’un jurista medieval, i hi destaquen compilacions històriques i documentals relacionades amb l’etapa napolitana al costat del Magnànim, a més d’un Pontificale procedent de Peníscola. Els registres de sortides de llibres de la Vaticana redactats pel mateix Cosme invaliden l’acusació feta a Calixt d’haver dispersat volums de la biblioteca. Així mateix, el papa acollí o estigué en relació amb humanistes com Flavio Biondo, Antonio Cortesi, Leonardo Dati, Gaspar de Verona (encarregat de la formació literària de Roderic de Borja a Roma) o Niccolò Perotti; protegí Lorenzo Valla, secretari pontifici, dels atacs arran de la seva crítica de l’apòcrifa donació de Constantí.

Alexandre, protector d’humanistes

Durant el seu pontificat, Alexandre VI donarà suport financer a la Universitat de Roma (la Sapienza), protegirà algunes universitats castellanes i atorgarà la butlla de fundació de l’Estudi de València el 1501; l’Acadèmia romana, dirigida per Pomponio Leto i més endavant per Paolo Cortesi, també es beneficia de subvencions borgianes. Pastor li atribuïa un tractat teològic intitulat Clipeus defensionis fidei sanctae romanae Ecclesiae, de l’etapa cardenalícia. Alexandre, però, com ha explicat Mariàngela Vilallonga, era un home d’acció i no un intel·lectual, encara que va saber envoltar-se -aleshores i després, com a papa- d’un cercle d’humanistes de qui es va valdre preferentment per motius propagandístics.

Trobem els membres d’aquest cercle, en contactes puntuals o al servei del papa, vinculats sobretot a tres institucions: la cúria pontifícia, la Universitat i l’Acadèmia romana o pomponiana. A continuació en donem una nòmina breu però significativa: el citat Gaspar de Verona; Paolo Pompilio, familiar del cardenal i membre de l’Acadèmia, dedica versos a Pere Lluís de Borja i escriu un panegíric de Calixt III, dedica el De syllabis a Cèsar i una Vita Senecae a un Joan Llopis que ha estat identificat amb el datari i cardenal de Càpua; Ludovico Podocataro, secretari del cardenal; Girolamo Porcaro, que llatinitza el seu nom en Hyeronimus Porcius, i és autor d’un Commentarius de creatione et coronatione Alexandri VI imprès a Roma el 1495 i dedicat als Reis catòlics; Adriano Castellesi de Cornet, secretari papal i protector de Polidoro Virgilio; els germans Raffaele i Mario Maffei da Volterra; Giovanni da Lascaris; Giovanni Nanni, més conegut com a Annio de Viterbo, mestre del sacre palau i forjador d’uns ambiciosos orígens mítics del llinatge Borja. Entre els oradors de la capella pontifícia hi ha Michele Ferno i Egidio da Viterbo. Catalans, valencians i mallorquins del XV viatgen a Itàlia -Bolonya, Roma, etc.- per completar estudis universitaris o per fer carrera com a curials al costat dels cardenals i papes Borja; són estades més o menys llargues que posen en contacte personatges formats en la tradició tardomedieval amb les diverses manifestacions de la cultura humanista llatina, confluència que caracteritza la peculiaritat de bona part de la producció literària catalana del XV. Pompilio, per exemple, està en relació amb l’humanista barceloní Jeroni Pau, que, al servei de Roderic, com a membre de la cúria pontifícia, no només elaborarà un manual sobre la redacció de documents de la Cancelleria papal, sinó que escriurà versos llatins en què es recorda l’activitat del cardenal com a promotor artístic i se’n vaticina l’accés al soli pontifici. Recordem, encara, els mallorquins Esperandéu Espanyol, poeta en llatí, i Arnau de Santacília, que va deixar una considerable biblioteca; ambdós van ser preceptors de Cèsar; Pere Garcia, bibliotecari del Vaticà i bisbe de Barcelona, féu una important donació de llibres a aquesta seu; o Gaspar Torrella, metge del papa i autor d’un dels primers tractats sobre la sífilis, que dedicà a Cèsar.

És coneguda l’afecció d’Alexandre per la música. Aquests anys a Roma es posa de moda l’estil dit espanyol, considerat com a exòtic pels uns i criticat per d’altres, com Burckard, a qui no agradava la mescla de tradició italiana i espanyola en la música litúrgica. En la capella papal hi ha documentat Joschin Després i l’orguener català Marturià Prats. Entre els mestres de la capella destaquen dos membres del cercle borgià: l’esmentat Pere Garcia i Bartomeu Martí, bisbe de Sogorb.

Altres borgians

Sobre l’activitat cultural d’altres borgians, ja hem trobat Cèsar tutelat per figures com Paolo Pompilio i Esperandéu Espanyol. En va ser secretari Agapito Geraldini, d’Amèlia, membre d’una nissaga de clergues i secretaris dels reis de Catalunya-Aragó que destacaren com a autors llatins (Alessandro, Antonio). Els èxits militars del duc Valentinès van ser narrats en versos llatins per Francesco Sperulo, de Spoleto.

De Lucrècia Borja és obligat parlar dels anys de Ferrara, en què és el centre de les lloances de Pietro Bembo i els dos Strozzi, Tito Vespasiano i Hèrcules, i d’Antonio Tebaldeo. Tot i que es mou en aquesta cort, el nom de Ludovico Ariosto, autor d’uns versos llatins a la duquessa arran de la seva arribada a Ferrara, està més relacionat amb el cunyat, el cardenal Hipòlit d’Este. En un inventari dels llibres que Lucrècia posseïa entre 1502-1503 hi ha un exemplar en català del Dotzè del Crestià de Francesc Eiximenis, una Vita Christi en castellà i un cançoner en aquesta llengua, el Suplementum chronicarum de Giacomo Foresti i un manuscrit de Petrarca, entre d’altres.

Entre els borgians “menors” cal recordar Tecla de Borja, germana de Roderic, a qui Ausiàs Marc va dedicar un poema que ella va contestar. Antonio Tridento va escriure uns versos a la seva mort el 1459. El nom del cardenal i tresorer pontifici Francesc de Borja va lligat al del compendi d’antiguitats romanes que Pomponio Leto li va dedicar.

La branca gandienca de la família destaca per les relacions de Joan, tercer duc de Gandia, amb humanistes com Joan Lluís Vives i erasmistes com el canonge Bernat Pérez de Chinchón; Erasme és un dels autors més ben representats a la biblioteca del duc. Ja hem fet referència a la producció literària i musical del seu fill, el futur sant Francesc. L’historiador Martí de Viciana dedica al seu successor, Carles de Borja, la segona part de la Crónica de Valencia (1564). Francesc de Borja i Aragó, virrei del Perú, és autor de poemes èpics en castellà.