Els Borja: història, cultura i art

Maria Toldrà

El mapa polític de la Itàlia d’Alexandre VI es caracteritza per la institució de la signoria, un sistema de govern que concentra el poder en mans d’una única persona o família, defensat per exèrcits mercenaris comandats per condottieri i amb pretensions d’esdevenir hereditari. En són exemples els Sforza a Milà, els Gonzaga a Màntua, els Este a Ferrara o els Mèdici a Florència. Paral·lelament, cal tenir en compte el poder de famílies que es disputen el govern dels petits estats, sempre a punt de qualsevol aliança per expulsar els actuals detentors del poder, per exemple els Orsini i els Colonna a Roma. Al costat d’aquests senyors, de mentalitat feudal i alhora protocapitalista, tot i el vernís humanista de què sovint fan gala, hi ha els Estats pontificis, en principi sota el control de la santa seu, amb la qual estableixen relacions feudatàries molt diverses.

D’altra banda, Sicília i Nàpols són governats per membres de la dinastia aragonesa, en el primer cas per Ferran II (1479-1516 per als territoris de la Corona d’Aragó, 1474-1504 per a Castella) i, en el segon, per una branca il·legítima des que Alfons el Magnànim nomenà successor el seu fill bastard Ferran I (1458-1494); en pocs anys el tron de Nàpols va ser ocupat per tres monarques: Alfons II (1494-1495), Ferran II (1495-1496) i Frederic II (1496-1503).

Finalment, dues grans potències europees fan palesa la seva ambició sobre territoris concrets de la geografia italiana, més o menys justificada per raons familiars: França sobre Milà i Nàpols, i Espanya -nom amb què es designava, recuperant el prestigi de la “Hispània” clàssica, la unió personal de les Corones d’Aragó i Castella pel casament de Ferran II i d’Isabel I- sobre aquest segon regne. Cal tenir encara en compte l’amenaça turca, sempre present, sigui a nivell de mentalitats, per l’ambient apocalíptic i de recuperació de la idea de croada que comporta la caiguda de Constantinoble, o bé sota la forma més tangible de l’amenaça per terra o al comerç.

El trencament de la pau de Lodi

El delicat equilibri entre els estats italians aconseguit amb la pau de Lodi de 1454, amb un eix central format per Milà, Florència i Nàpols, estava en perill a causa de les disputes per aquest regne, des de l’època del Magnànim, que basava els seus títols en la conquesta militar i en l’adopció per part de la reina Joana II. El rei de França pretenia tenir-hi dret pels Anjou, i la branca il·legítima de la dinastia aragonesa s’havia imposat dificultosament davant de les negatives reiterades dels papes del segle XV -Calixt III inclòs- a concedir-los la investidura del Reialme.

Passetto entre el Vaticà i Castel Sant’Angelo, vist des de la fortalesa.

El detonant del trencament de l’equilibri és la usurpació del ducat de Milà, que Ludovico il Moro arravata al seu titular i nebot Gian Galeazzo, casat amb una membre de la dinastia napolitana, Isabel, filla d’Alfons de Calàbria, després rei de Nàpols. Quan Innocenci VIII mor el 1492, la cúria pontifícia està dividida entre els qui recolzen els Sforza, encapçalats pel cardenal Ascanio, germà del duc de Milà, i els favorables a Nàpols, com Giuliano della Rovere. L’elecció d’Alexandre VI en el conclave és vista com una solució de compromís: havia aconseguit, amb la concessió i promesa de beneficis eclesiàstics i temporals, titllada anacrònicament de simoníaca, el vot favorable d’Ascanio, que esdevindrà el seu vicecanceller.

Per contrarestar la nova situació creada pel Moro, hom cerca aliances amb potències exteriors, en primer terme França, sempre disposada a fer valer els drets al Reialme, però també dels estats europeus preocupats per una possible presència francesa a Itàlia: Castella-Aragó i l’Imperi. Després que Milà trenqui amb Florència i Nàpols, el papa es veu obligat a triar entre Ludovico il Moro i Ferran de Nàpols. S’enemista amb aquest quan Virgineo Orsini, vassall del pontífex i condottiero del rei, compra Cerveteri i Anguillara, dins els Estats pontificis, amb el suport de Piero de Mèdici i del cardenal Della Rovere. El 1493 el papa negocia la lliga de Sant Marc, amb Venècia i Milà. El casament de Lucrècia amb un Sforza, el senyor de Pesaro, signa l’amistat amb aquest ducat. El 1494 Carles VIII de França entra a Roma i el papa es refugia a Castel Sant’Angelo.

El març de 1495 el papat, l’Imperi, la Corona hispànica, Venècia i Milà formen la Santa Aliança contra Carles, que ha ocupat Nàpols; Florència, sota la guia de Savonarola, se’n manté al marge. El papa continua una política d’aproximació a Espanya i Nàpols: com a legat pontifici, Cèsar corona el rei Frederic II, i Lucrècia es casa amb Alfons de Bisceglie (abans Jofré ja havia contret matrimoni amb Sança de Nàpols), però en la seva línia habitual, Alexandre manté una porta oberta a la via francesa. Un cop Cèsar renuncia al cardenalat, es negocia un nou enllaç napolità, el de l’antic cardenal amb Carlota d’Aragó, que no anirà més endavant; no hi ha acord sobre la causa del fracàs, que alguns imputen al papa i d’altres al monarca de Nàpols. L’aliança de Cèsar amb Lluís XII de França ha estat interpretada com la causa de la línia profrancesa que adquireix la política alexandrina a la segona part del pontificat, encara que aquí els investigadors tornen a divergir sobre el grau de compromís d’Alexandre amb França: més que altra cosa, l’atreia la possibilitat d’engrandir territorialment el seu fill i de sotmetre els senyors feudals de la Romanya, feudataris de la santa seu. Davant de l’aliança de França i Venècia contra Milà, Alexandre és neutral (1499), però afavoreix i subvenciona les campanyes de Cèsar, que ell nomenarà duc de la Romanya; aquest ordena l’assassinat del duc de Bisceglie, amb la qual cosa s’obre camí a negociar la unió de Lucrècia amb la prestigiosa família dels Este de Ferrara. Tot plegat suposa l’abandonament definitiu de Nàpols: Alexandre acceptarà el tractat de Granada, signat el 1500, pel qual França i Castella-Aragó es reparteixen el Reialme; i quan mor, tres anys després, el domini espanyol, militarment recolzat per les campanyes del Gran Capità, Gonzalo Fernández de Córdoba, ja està assegurat.

Alexandre VI i Ferran el Catòlic

Pel que fa a la política d’Alexandre envers els interessos italians de Ferran II de Castella-Aragó, recordem que serà aquest papa qui, a instàncies del consogre del papa i oncle del rei, Enrique Enríquez, atorga el títol de Reis catòlics a Ferran i Isabel. La relació entre Ferran II i Roderic de Borja, ja des de l’època del cardenalat, es va caracteritzar per una política que ha estat resumida com a do ut des, no exempta de crisis periòdiques. No se sap quina influència va tenir Roderic en la preparació i redacció de la butlla per la qual es resolia el problema canònic plantejat pel matrimoni de Ferran i Isabel, coetània a la seva legació hispànica. El conflicte més greu entre tots dos va tenir lloc vers 1484 a causa de l’arquebisbat de Sevilla, que Roderic pretenia d’obtenir sense respectar el dret de patronat reial, fins al punt que el rei va ordenar el segrest de les rendes valencianes del cardenal, dels fills i del cardenal de Monreale Joan de Borja el Major; Pere Lluís va ser detingut, cosa que valgué al rei l’excomunicació.

Poc després, la creació del ducat de Gandia restablia les bones relacions entre ambdós: el rei aconseguia fons per a la campanya de Granada i el cardenal entroncava amb la dinastia regnant i obtenia un ric patrimoni per al fill gran. El mateix intercanvi caracteritzarà la política del Catòlic amb el papa Alexandre, tant en la qüestió de Nàpols, en què la posició inicial del rei davant de les incursions franceses, neutral però a l’expectativa, deriva finalment en una intervenció armada al Reialme, com en les butlles alexandrines, que li confirmen el domini del Nou Món; el papa n’obté la promoció social dels fills i un precari equilibri als estats veïns d’Itàlia davant de l’ambició de França, que combinarà, tot s’ha de dir, amb el suport de les campanyes profranceses de Cèsar quan el Catòlic inicia la campanya militar de “recuperació” del Reialme.