Borja (Aragó)

“Borja als diccionaris lingüístics” seria un altre títol possible. O “borja en la lingüística”. I altres combinacions encara. Trieu i remeneu. El fet és que existeix el mot i els lingüistes no l’obliden.

Una primera aproximació la podem fer amb el conegut com a Diccionari Alcover-Moll, és a dir: Diccionari Català – Valencià – Balear. Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes […] Obra iniciada per Mn. Antoni M. Alcover. Tom II. Redactat per Francesc de B. Moll. En consulto la segona edició del 1975. La primera accepció defineix la paraula com a “barracó fet de pedra seca i acabat en cúpula, que solen fer a les vinyes, pedreres, etc., per soplujar-s’hi els treballadors i guardar-hi instruments de treball”. Ens assabenta que així és al Pla de Lleida, al Tarragonès i a Tortosa. Considera que l’origen és àrab, de la paraula borǧ, que significa ‘torre’. Aporta un exemple de la novel·la Oratjol de la Serra (1919) del gironí Eduard Girbal i Jaume. Després, evidentment, parla del mot referit a llinatges de contrades diverses. Així, doncs: llinatge, torre, la torre de Canals, Alfons de Borja, Calixt III. No hem de córrer tant. Tornem a “borja”, nom comú.

Joan Coromines ens instrueix amb el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. La definició és semblant: “’barraca de pedra per soplujar-hi els treballadors del camp i les eines i productes agrícoles’, de l’àr. búrǧ, ‘torre, torreta, barraca de pedra en el camp’”; i precisa que la seva pronunciació és una u molt oberta, quasi una o. A continuació aporta com a primer document el Diccionari català-francès-castellà d’Antoni Bulbena del 1905, però afegeix que en el sentit de ‘torre fortificada’ ja apareix vers el 1330 al cronista Ramon Muntaner. I tot seguit també ens informa que la paraula és present més d’una volta en l’escriptor E. Girbal i Jaume, i afirma que segurament l’aprengué a Alacant, on visqué una llarga temporada. I l’explicació s’allarga en un parell de columnes. La impressió general, amb els testimonis que aporta dels anys 30 del segle passat, és que el mot era estès des del centre del País Valencià cap al Maestrat i terres de l’Ebre i amunt del Priorat i les Garrigues fins al Pla de Lleida, però “es pot dir que és un mot antiquat”; era la resposta dels vells pagesos; el testimoni més explícit va trobar-lo a Poboleda (Priorat) on un li digué sí, era “barraqueta a l’era de batre per tenir-hi la palla”. Tanmateix, paradoxalment, la paraula és present a la darrera edició del diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans amb la mateixa naturalitat de mot vivent amb què fou col·locat al Fabra, i el manté l’Enciclopèdia Catalana com a “caseta de paret seca, sense porta, que serveix de sopluig i per a vigilar la vinya”, una definició, aquesta, en tot igual menys les sis paraules finals, a la que es troba al Nou diccionari de la llengua catalana de J. B. Xuriguera; una definició que es redueix a “cabana de pedra seca, sense porta, a la vinya” en el Diccionari de sinònims de Manuel Franquesa, entrada “barraca”. Etc. Afegim endemés la presència de “borja” al Diccionari Català-Occità Occitan-Catalan editat el 2005 per C. Balaguer i P. Pojada, on correspon a ‘cabaneta’ en la llengua dels trobadors, però no hi és a l’inrevés. Mot antiquat o no, és als diccionaris. Una altra cosa és la seva pervivència en la toponímia. Doncs bé, anem al diccionari, també de J. Coromines, Onomasticon Cataloniae, vol. III.

L’article comença sense cap revolt: “variants que ha pres en la nostra toponímia el mot àrab búrǧ ‘torre’ que s’estudien a l’article borja del […]” i remet al seu diccionari etimològic… Però no acaba aquí, perquè en quatre columnes n’hi ha molts, de noms de lloc, que van de viles a torrents. Així s’arriba a contrades andaluses i aragoneses, on s’hi fa present amb l’article aglutinat al, com per exemple, Alborge, poblet clos en un profund meandre de l’Ebre uns quilòmetres riu amunt de Casp (proper a un altre topònim aràbic sonor, Alforque). Però la població també aragonesa de Borja “sembla ser el lloc que autors de l’Antiguitat anomenen Bursao o Bursauo (ibèric); i devia ser Borxa a l’E. Mj. Des d’Aragó aquest nom es propagà al P. Val. –on inevitablement, fou incorporat al grup autòcton de l’arabisme toponímic borja, canviant en ǧ la x”. Cap oportunitat per a l’ètim del baix llatí medieval burgus, -i, tot i tenir semblant significació. I l’Onomasticon acaba així: “El comtat de Borja valencià fou creat el 1376 a favor del gran capità [Bertrand] Du Guesclin [es remet a l’estudi de Francesc Carreres i Candi publicat al BRABLB, al núm. 65, gener-març de 1920, p. 39] i després passà a la il·lustre família dels Borges, grans jerarques eclesiàstics, culminant en Alfons de Borja, després papa Calixt III, nascut a Canals de Xàtiva, en el palau de La Torreta, fill del donzell Domingo de Borja [es remet a la Geografía General del Reino de Valencia de Francesc Carreres i Candi]”. Si més no, hi ha les imatges heràldiques, que alguna cosa diuen. L’estament dels Borja cavallers al Regne de València tenia un escut partit en pal, a l’esquerra, castell de tres torres sobre roques i a la dreta, un bou passant cap a l’esquerra, en or. I, també, l’escut que serà dels ducs de Gandia, que al costat del bou passant, a l’esquerra, té, a la dreta, les sis faixes alternes de sable (color negre) i d’or procedent de la família Oms llaçada amb els Fenollet, nobles antiquíssims amb feus al Rosselló, al Capcir i al Conflent, i aquests amb els Borja.

Ara tenim les dades bàsiques damunt de l’escriptori i s’han de ben llegir o, si més no, prendre-les per estantolar (no pas més) alguna pàgina borgiana. Per allò que hom ha expressat alguna volta: som fills de la geografia. O allò altre de: la cosa fa el nom, o bé: el nom fa la cosa; o tot alhora.

Si agafem la lliçó corominenca segons la qual el poble Borja aragonès neix d’un mot primitiu ibèric i el valencià d’un de la llengua àrab, farem una barreja de torre i de cabana, de pedres que creen un espai de protecció al pagès i d’unes altres que ofereixen refugi al senyor. Una mena de mescla que recorda la següent. Una família ennoblida d’ascendència aragonesa d’un tal Gonçal-Gil de Borja, cavaller, coincideix per casori amb la d’uns Borja honrats, propietaris de terra a Xàtiva. O coincideixen al revés. D’aquella n’és el nuvi, d’aquesta la núvia. La branca de la noia a poc a poc passà de la vida de llauradors a la de tintorers gràcies a la creixent indústria tèxtil xativina, i així Domènec Borja accedí al patriciat de la vila. Casat, tingué quatre fills, un dels quals, Alfons, arribaria al papat, i una germana, la Isabel, és la núvia que esposa Jofré de Borja, fill de Roderic-Gil de Borja, el descendent d’un primer cavaller conegut del segle XIV i d’una àvia de la família Fenollet, nobles de la Catalunya postcarolíngia. Feliç festa de noces el 1419. La combinació escondia el seus secrets. El nuvi apamà ben bé el prestigi del cunyat Alfons de Borja i a fe que no va errar-se ni en un punt de micra, sense descomptar, és elemental, el dot de la novella esposa gràcies al negoci tèxtil i a la terra conreada en propietat. La núvia, fent-se potser l’emocionada, no deixava de copsar que ella i la resta de la família es revestien de noblesa, o diguem, se’n tatuaven i ja no la perdrien. La barraca i la torre han fet bon casament. Cinc en vindran al món i un d’ells seguirà el camí de l’oncle fins a la cadira de sant Pere.

Tanmateix la paraula “borja” als diccionaris encara ens reserva una sorpresa. El Diccionari Aguiló diu: “”Un candelero de plata a tall de borja de pes 26 onzas y mija”, Inv. Dalmases, 1640”. No s’ha de llegir dues vegades. Prou s’entén a la primera. En comptes de definició semàntica, es copia d’un inventari antic l’existència d’un canelobre que té la forma de “borja” –que això significa “a tall de”. La primera reacció és pensar en un error tipogràfic i vas canviant lletres a la paraula: “botja”, “butxa”, “burja”, “burxa”… I aquesta quarta variació, tot i la modificació de dues lletres, et frena de cercar-ne més perquè el seu significat és “barra acabada en punta”. Però de més a més ara es presenta la variant possible, tot i no ser als diccionaris, de “burja”, substantiu derivat del verb “burjar” o “burxar”, malgrat haver de constatar el canvi d’una o per una u. De tota manera, a la memòria vénen les imatges de vells canelobres, com per exemple alguns dels conservats al Museu Episcopal de Vic o al Cau Ferrat de Sitges. Són de forja. No de plata, però el material en aquest moment de la descoberta és secundari. La seva forma dominant és de tres peus, una tija més o menys llarga amb una o més dolles al final imitant o no els pètals d’una flor, i al centre una punxa on es clavava el ciri o la candela (i aleshores es parla de candeler). Així de simple. Massa simple. No pot ser que el mot del Diccionari Aguiló tingui l’error en la primera lletra? En aquest cas hem de llegir “a tall de forja”, és a dir, tot i que el canelobre és obrat amb argent a mitjan segle XVII, la seva forma imita o és fet segons la forja tradicional dels segles precedents. Aquesta segona possibilitat d’una mala lectura de l’inventari –o d’una errada d’impremta!– té la traça de major versemblança, per no dit tota. La primera, amb tanta variació, no és gens probable i, de més a més, ens trobaríem amb una nova accepció de la paraula “borja” realment difícil d’aclarir.

Ara, doncs, tornem a tenir damunt de l’escriptori una nova dada amb què jugar o, diguem, prendre-la per allargar aquesta pàgina borgiana.

De sempre m’ha ben ressonat a la memòria la frase feta “posar algú a dalt del candeler”. És una expressió col·loquial i vella, l’ús de la qual normalment ve a significar el següent: A manifesta a B que C, lloant sobremanera D, el va posar o el posa dalt del candeler. Bella imatge: al cim del candeler, sigui de dolla o sigui d’extrem punxegut, s’hi col·loca el que ens ha de donar claror, sigui un ciri, sigui una candela i, així, de semblant guisa algú encimbella a lloc visible aquell que pot oferir la llum del seu exemple, mostrar la lluentor del seu saber, la de la seva honradesa… aquell que mereix ésser vist i proclamat per tothom com a digne de lloança o, potser només per fer ben visible qui és qui mana. Si és ver (goso dir si fos ver), per tant, el testimoni de l’inventari Dalmases citat al Diccionari Aguiló, hom pot ésser situat a la manera borgiana, al cim. A l’altura albiradora dels mites històrics, per a bé i per a mal. Això sí, perquè l’ambigüitat humana no se’ns desenganxa mai dels mai.