:: Patrizia ROSINI, Giulia Farnese. Storia di una vita, Edizioni Archeoares, 2024. ::
Les aventures amoroses del papa Alexandre VI són un dels elements fundacionals de la famosa “llegenda negra” dels Borja. A més de Vannozza Cattanei, mare de quatre dels seus fills, una de les favorites de Roderic de Borja fou la jove Giulia Farnese, sovint anomenada “Giulia la Bella” o, pels nombrosos detractors de la casa Borja, “la concubina del papa”, o pitjor encara, “sponsa Christi”. Als catorze anys, Giulia va ser llançada als braços de l’ancià clergue, utilitzada per la seva mare Giovannella, la seva sogra Adriana del Milà, cosina de Roderic, i el seu germà Alessandro, el cardenal Farnese. Però mai no va exercir el paper de dona submisa, fins al punt que, aprofitant la seva condició de favorita –com passava sovint en aquella època– va ser l’artífex de la transformació de tota una família, els Farnese, que de simples nobles rurals es van convertir ràpidament en senyors i prínceps renaixentistes, capaços de donar a l’Església romana fins i tot un papa.
Amb aquest volum, presentat en el marc de les celebracions pel cinquè centenari de la mort de Giulia Farnese (1524-2024),[1] Patrizia Rosini reconstrueix finalment tota la seva biografia i, sobretot, la complexa relació amb el papa Alexandre VI Borja, separant la realitat de la fantasia, i permetent que els documents d’arxiu parlin directament. Aquest és el gran mèrit de la publicació que ressenyem.
Giulia, filla de Pier Luigi Farnese, considerada una de les dones més belles del seu temps, va néixer cap al 1475. Quan encara era una nena es va prometre amb Orsino Orsini, fill del senyor de Fano i Bassanello i d’Adriana del Milà, cosina segona de Roderic de Borja, sobre qui sempre havia exercit una forta influència i que molt probablement va actuar com a intermediària per introduir la jove Farnese a la cort apostòlica.
La relació entre Giulia i Roderic de Borja se’ns dibuixa d’una manera clara, viva i articulada a partir de l’anàlisi de les nombroses lletres que el mateix Roderic, les dones del seu entorn –Giulia, Adriana i Lucrècia Borja– i alguns servidors de confiança –com ara el canonge Francesc Gasset i l’ardiaca Solís– es van intercanviar durant i immediatament després del famós viatge a Pesaro (juny de 1494) d’aquelles dones per acompanyar Lucrècia, convertida en esposa de Giovanni Sforza, senyor del lloc. Per a la seva anàlisi, l’autora parteix del Regesto dei documenti di Giulia Farnese, editat pel professor Danilo Romei i per ella mateixa el 2012.
En el curt període d’un estiu, doncs, té lloc allò que l’autora defineix com “la saga de 1494”, és a dir, un subtil joc psicològic controlat pels Farnese, amb la connivència de la mateixa Giulia, amb el probable objectiu de posar gelós i influir en el papa per augmentar en ell el desig de posseir la jove –que, a tots els efectes, s’havia convertit en la seva favorita– i després explotar aquest enamorament senil al seu favor amb jugades ben estudiades i calibrades.
A partir de diversos passatges de les lletres en qüestió, l’autora interpreta i reconstrueix la figura d’un Roderic de Borja inèdit, perfilada a través de les emocions, els sentiments i els estats d’ànim que experimenta un autèntic amant. En un primer moment, arran de la separació provocada per la sortida del grup cap a Pesaro, apareixen la confiança, el desig de possessió, l’obsessió, l’angoixa, la cobdícia, així com l’exigència borgiana d’absoluta devoció per part de Giulia. En són exemples una lletra de Roderic a la jove, de finals de juny, en la qual es fa evident la implicació sentimental del valencià, d’aleshores 63 anys, i la seva contínua agitació per la falta de notícies de les dones que ja fa dies que han marxat, i, sobretot, una carta de Giulia que, tal vegada per suggeriment d’Adriana, inicia aquell subtil joc psicològic consistent a apropar-se i allunyar-se puntualment de l’amant, amb l’objectiu de fer créixer el seu desig, en la qual també li descriu i exalta la bellesa de Caterina Gonzaga, una altra de les dones més belles de l’època. Ara bé, tampoc no podem deixar d’esmentar les lletres que fan referència a les nombroses atencions que Borja va tenir cap a Giulia, especialment quan aquesta va emmalaltir a causa del dolor provocat per la mort del seu germà Angelo Farnese, a qui el pontífex havia enviat un dels seus servidors, Pedro Carranza, acompanyat de metges de confiança, perquè es recuperés com més aviat millor.
Ens situem ara en el moment que Giulia es retira de Pesaro a les seves terres de Capodimonte. En aquest temps es manifesta la desesperació del papa en saber-la tan lluny i la gelosia envers el marit, Orsino, que no es resignava al paper d’actor secundari, ans demanava amb insistència que la seva dona es reunís amb ell, probablement per tenir un hereu. Sobre aquest personatge tan ambigu, també és interessant destacar la nova interpretació de la seva sortida de Roma el 1491 durant un període de sis mesos, oficialment pel desig de complir un vot que el va portar en pelegrinatge a Jerusalem, però que, segons Picotti, hauria estat motivat en tenir coneixement de la relació de la seva dona amb l’aleshores cardenal Borja. En realitat, com suggereix l’autora a partir d’alguns documents de la Càmera Apostòlica, el més probable és que es tractés d’una posada en escena per afavorir la carrera militar del jove irresolut.
En resum, al llarg de les cartes ressenyades hi apareixen la ira, la violència i el poder de Roderic de Borja, que, empès per la ràbia, finalment va aconseguir doblegar a la seva voluntat tots els protagonistes d’aquest joc i fer tornar la seva estimada Giulia al seu palau, tanmateix amb el breu corol·lari del retard puntual en l’execució de les seves ordres provocat pel segrest de les seves dones (Giulia, Adriana i Girolama Orsini, definides com “el cor i els ulls del papa”) a Montefiascone per part de les tropes franceses del rei Carles VIII, de pas per Roma per conquerir el regne de Nàpols; per aconseguir-ne l’alliberament, va caldre pagar un rescat de 3.000 ducats.
En tot aquest afer ens sembla especialment important la correspondència intercanviada entre el papa i el canonge Francesc Gasset, a qui havia enviat al palau de Capodimonte per demanar el retorn de Giulia a Roma. En efecte, aporta elements que semblen corroborar inequívocament el comportament del papa, del tot allunyat de la doctrina cristiana, però tolerat pels homes del seu temps. Les paraules d’un clergue que s’esforçava per conduir Giulia a Roma i distanciar-la d’un marit amb qui estava unida pel vincle sagrat del matrimoni poden provocar, amb raó, una certa sorpresa, com també ho fa un passatge de la carta en català que Roderic de Borja va escriure el 21 d’octubre al mateix Gasset, en què expressava tot el seu enuig afirmant que Adriana del Milà, “essent nós cardenal, contra la voluntat de Ursino nos servia de Júlia e feÿa tot lo que nós volíem; e ara prepon [a]quella zòrnia de Ursino a nosaltres”.
Aquesta lletra farà el seu efecte: tothom s’inclinarà davant de la voluntat del papa i no hi haurà més espai per a altres jocs per part dels Farnese, que, això sí, seran magníficament recompensats per la tornada de Giulia a Roma.
L’immens poder del papa Borja, que només va poder ser contrarestat momentàniament per l’igualment fort de la bellesa de Giulia, es torna a posar de manifest en una altra ocasió: l’atac dels Borja als Caetani el 1499, les possessions dels quals van passar després a Lucrècia Borja i que l’autora descriu amb molt de detall. El llibre de Rosini s’enriqueix particularment gràcies a les nombroses notícies genealògiques que aporta sobre els Orsini, una altra important família romana, els membres de la qual van girar durant molt de temps al voltant de la cort apostòlica.
Tot això a banda, però, la protagonista indiscutible del llibre continua sent Giulia, de qui se subratlla l’habilitat emprenedora que va demostrar durant la resta de la seva vida. Un cop establerta l’única filla que va tenir amb Orsino, Laura, Giulia Farnese es va dedicar a fer rendible la propietat que posseïa a Carbognano. El 1509 es va casar per segona vegada amb Giovanni Maria Capece Bozzuto, que, en no comptar amb gaire recursos, la va deixar lliure per continuar la seva activitat emprenedora, testimoniada un cop més pels nombrosos documents presentats per Rosini: una compra de dotze cavalls i sis poltres als monjos del monestir de San Paolo de Roma per un total de 132 ducats, i lloguers de locals per a la venda d’aliments i fruita i la cria de bestiar porcí. El seu segon marit va morir el 1517 i li va deixar com a herència l’administració de la senyoria d’Afragola.
A través de l’anàlisi acurada del testament de Giulia, l’autora ens revela, finalment, una figura “inèdita” d’una dona dotada de gran intel·ligència, autocontrol, generositat, respecte i amor pels altres, amb una manera de pensar i viure en certa manera “extraordinàriament revolucionària”; tot plegat, elements que 500 anys després encara mantenen viva la memòria d’aquesta bella dona del segle XVI.
Nota
[1] Per a l’extens programa d’activitats que tindran lloc a les localitats de la Tuscia al llarg de l’any vegeu la web GiuliaFarnese500.
