Autor: .
Data: 11 de desembre de 2017
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , .

Com que l’he de treure del seu lloc original, la presento. Es troba en dues pàgines intitulades L’ange, publicades com a “plaquetta” el juny de 1946 per la Nouvelle Revue Française. Les paraules inicials i les últimes:

Une manière d’ange était assis sur le bord d’une fontaine. Il s’y mirait, et se voyait Homme […] Et pendant une éternité, il ne cessa de connaître et de ne pas comprendre. [Una mena d’àngel era assegut al caire d’una font. S’hi emmirallava, i s’hi veia Home […] I durant una eternitat no cessà de conèixer i de no comprendre.][1]

Paul Valéry

M’ho retradueixo: com a homes no parem mai de conèixer o, si més no, voler conèixer, tenim set de coneixement (mil excepcions personals a part; o per necessitat: “primum vivere, deinde philosophari”, deien els antics), però mai no assolim de comprendre; no entenem gairebé mai els petits perquès, mai dels mais la raó més fonda de res. Difícilment ens coneixem a nosaltres mateixos, ni que siguem fidels devots del déu i del temple dèlfics: “coneix-te a tu mateix”. Com ens podem comprendre? Què agafar i retenir amb la intel·ligència? Tenir agafat en mi, per mi, si m’ho dic amb barata etimologia? Què prendre de fora cap endins i mantenir-ho, si al fons nostre ja fracassem en preguntar-nos qui sóc? Coneixement no és comprensió.

Podríem seguir filant preguntes i sentències. Deixem-ho. N’hi haurà de sobres girant la mirada i la cavil·lació al món dels Borja.

Ara, el sol fet de parlar d’un món dels Borja i perquè de veres veres és tot un món, no ens fa estalvis d’una evidència: els Borja salten escampats del taulell d’anàlisi, des de bon començament, tants com n’han existit. Cadascun per la seva banda. Llei de vida, fins i tot quan en aquelles èpoques era assignada a cascú, volgués o no, la banda on viuria i esperaria la defunció, el seu racó i no pas el d’altri. I la família, prolífica!, pervisqué durant segles. Només aquesta dada impossibilita cap pretensió d’escriure, per exemple, “que la família Borja fou una de les més etcètera i etcètera”. És que totes les branques familiars caminaren sempre pels cims del poder i del reconeixement social en vida? No. Hi ha alguna branca d’aquesta família que es vegi lliure de les fantasies posteriors, dels admiradors o dels detractors? Sí, aquelles damunt les quals els historiadors no n’han dit ni piu. Preguntem-nos, si més no i també a tall d’exemple, què coneixem d’en Pere Enríquez de Borja i de Toledo y de Vega, fill d’Antoni Enríquez de Borja, marquès d’Alcañices. Aquest era borgià per doble línia, la paterna i la materna –casori entre neboda i oncle–, per tant nét i besnét d’un fill i una néta de Francesc de Borja, IV duc de Gandia i III prepòsit general de la Companyia de Jesús. Per tant, l’esmentat en Pere Enríquez de Borja i de Toledo y de Vega era besnét i rebesnét del Borja fet sant. Quan nasqué? Un germà seu va fer-ho el 1587. La germana Maria i ell, en dia i hora desconeguts. Quan morí? Què feu en vida? No tingué successió. Per decés encara imberbe? Visqué prou anys sense tenir-ne de cap mena –vull dir, suposem, aquella extramatrimonial que a voltes no es compta i que en la família Borja (com en tantes) és de nombre insabut?

RAH, ms. 9-130

Considerem-ho d’una altra manera. Fem una suma dels noms aplegats als quadres genealògics que són al llibre de la història familiar feta pel pare Miquel Batllori. Bé, per no cansar-me a l’hora de controlar els repetits de l’un a l’altre trio, com a primer, el II que abraça els anys documentats de 1349 a 1618 (no pas de naixença o defunció), la suma ens en dona 74 de pares i mares a fills i així avall avall; una branca borgiana que s’inicia amb Gonçal-Gil de Borja i fineix amb Ferran de Borja i Cardador. O la del quadre VI i penúltim que s’inicia amb Roderic de Borja, papa Alexandre VI, però el deixo al marge per fer el recompte a partir del seu fill Joan, II duc de Gandia. Doncs bé, la descendència seva abraça des de l’any del seu naixement el 1478 fins el 1692, el de la mort del IX duc de Vilafermosa, Carles de Borja i d’Aragó-Gurrea, finat sense successió. La suma dona 84 descendents, descomptada l’extensa branca de sant Francesc de Borja –ell és en aquest quadre– i la branca dels renebots de la seva germana Lluïsa –de la qual el quadre només hi té presents el fill i la néta i després continua al quadre següent. Dels dos quadres, la suma ens ofereix el nom dels que han romàs als documents on, a voltes, no hi trobem l’esposa o el marit, com és el cas d’un Felip que va ser cavaller de Montesa, fill del també cavaller d’aquest orde militar, Felip Manuel de Borja i Enríquez i de Castre-Pinós, però de mare desconeguda. Quants són els bastards que s’han escapat d’ésser consignats en document? I entre ells comptem-hi també les filles igualment naturals que passaven ignotament de les dides o de les mainaderes a un convent fins a la mort.

Considerem-ho amb totes les branques al davant. Existeixen centenars de Borges dels quals només en coneixem quatre dades escarides, d’alguns encara menys. Qui pot conèixer tan extensa família nascuda en incerta hora del segle XIV o abans? Qui s’atrevirà a formular un judici, una visió general en què pensi comprendre la significació de les generacions borgianes? Ningú. De conèixer, només en coneixem una petitíssima part. De comprendre…

Són unes reflexions, o unes rengleres de lletres, aquestes, entorn dels Borja que se m’imposen després de tantes pàgines escrites en aquest blog, encara que només hagin estat a tall de divertimento, sense pretensions d’investigació històrica ni reflexió sociològica seriosa, ni res de res d’indagació psicològica, tot i que les paraules en tinguin aparença. Literatura al capdavall. És com un senyal d’aquells que et trobes pels camins, indicador de la possibilitat d’arribar al mateix lloc per rutes diferents. Però, en aquest cas, cap contrada ni espai, puix es tracta de la mirada nostra vers un passat i que demà, quan arribi la mirada dels que vindran, esdevindrà diversa. La nostra i la futura seran més o menys dispars. Sí, ullades escrutadores del temps pretèrit, però allò que fou i que maldem per descobrir no passarà d’ésser una història coneguda un poc més, o una mica més segurament demà, i amb tot incomprensible. A voltes, com més sumes dades i dades, més se’t complica la interpretació. O no. Amb els Borja, tanmateix, sospito que sí. Massa fils tenen la trama i l’ordit que ens deixaren com perquè els puguem tenir tots ben teixits un dia, compactes en l’esclat d’una tela llampant. Un somni. En els avui que aniran venint no hi haurà pas vores ben filades i, pensem-ho bé, millor que sigui així: els Borja seguiran essent els Borja, ells incomprensibles en el fons, enllà de qualsevol mitificació, escàpols a la seguretat històrica total. Seran uns, com una mena d’àngels, que durant una eternitat pregonaran: no cessareu de conèixer-nos per a no comprendre’ns.

Això sí, tindrem els versos de Rafael Alberti per acontentar-nos, nosaltres i la família borgiana, si li plau:

Tú tenías los ojos amarillos y ahora ya no puedes

comprender claramente lo que son las cenizas.

No estamos.

Éramos esto o aquello.

[Tu tenies els ulls grocs i ara ja no pots

comprendre clarament el que són les cendres.

No hi som.

Érem això o allò.][2]

 

Notes

[1] Text francès, per exemple, aquí.

[2] “Se han ido”, de Sermones y moradas. Edició: Rafael ALBERTI, Cal y canto, sobre los ángeles, Sermones y moradas, Buenos Aires: Losada, 1977, p. 128.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies