Autor: .
Data: 30 de juny de 2018
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , , , , .

antipendi cardenal Margarit

Antipendi del cardenal Margarit. Gatedral de Girona.

Els cardenals a voltes s’aprecien

Les relacions humanes són moltes i diverses. De les familiars a les del simple veïnatge ciutadà, podem catalogar-ne una bona pila, però em limito a considerar-les totes repartides en dos conjunts: el que anomenaria de coneixença i el d’interès. És a dir, la relació pel tracte permanent i el sovintejat o no, des de l’íntim de l’amistat, per exemple, fins al casual d’una festa o funeral en què et presenten algú que després més o menys vagament recordaràs sempre o només una curta temporada, el primer. El segon, la relació d’interessos comuns, bàsicament els reduïbles a l’economia, a la política i al prestigi social –importantíssim aquest per la fondària psicològica que sol tenir i pel gruix d’aparença o hipocresia que comporta moltes vegades. També existeix aquella relació, tensa o franca, entre els estadants d’un bloc de pisos per raó de neteja, soroll o altres impertinències, però rarament adquireixen dimensió social àmplia, al contrari de les esmentades en el segon conjunt, inserides en la trama social. Pensem en el comerç i la banca, en els governs i els grups de pressió, en la fascinació de la moda i l’enlluernament dels mitjans de comunicació.

Bé. A tomb de què les ratlles precedents? La veritat és que per contar-los una anècdota molt vella i ja sense importància avui, llevat de l’exemplaritat per allò de més saber. Com millor coneixem la història més just pot ser el judici que d’ella, que dels seus protagonistes, n’emetrem.

Anem enrere fins al final del 1471. Som a les acaballes de la guerra entre el rei Joan II i la terra catalana del Principat. En el mes d’octubre, el bisbe de Girona, Joan Margarit i Pau, lliura les claus de la ciutat al rei després d’haver-se vist obligat a donar-les, dos anys abans, als soldats francesos aliats de la Generalitat. Amb la rendició de Girona a Joan II i la del Baix Empordà durant la resta del mes i el de novembre –l’Alt Empordà es retria entre el gener i el juny següent– el panorama d’obediència política canvia substancialment. Amb data del 30 de desembre, el bisbe gironí rep des de Roma una felicitació del vicecanceller de l’Església, cardenal Roderic de Borja.

Reverent senyor nostre, car com a frare [germà]. Tanta és la congratulació e contentació d’ànimo que havem d’ésser certificats que, a intervenció e indústria vostra, la inexpugnable ciutat de Gerona, amb les parts marítimes e tota la major pertinència d’Empurdà, se és reduïda a la majestat del senyor rei, que no es podria dir ni explicar.

De passada, el vicecanceller l’informa que ha estat designat legat papal en els regnes hispànics. Però això és secundari.

E quant més havem cara la vostra amicícia, tant més participam d’aquesta vostra gloriosa fama e reputació, congratulant a vostra senyoria e pregant afectuosament que vulla prosseguir tanta e tan victoriosa empresa, talment que sia reduït tot lo que resta a la obedi­ència e fidelitat del senyor rei.

Bons auguris. Amistat i bon servei:

Avisant-vos que la sua excel·lència [la del rei], per lo vostre inextimable merèixer e virtut, nos ha escrit sobre una reservació de benificis fins en suma de III mília florins per vostra senyoria, en la qual reservació de boníssima voluntat treballarem amb la santitat de nostro senyor [el papa Sixt IV –ho era des d’aquell mateix any] en quant podrem, que sia satisfet a la voluntat e ordinació de la prefata majestat e al vostre desig e petició.[1]

Bé. Van escolar-se poc més de deu anys i l’esmentat papa Sixt IV va fer cardenal el bisbe de Girona i va atorgar-li –preneu-ne nota!–, en expectativa, tots els beneficis eclesiàstics hispànics! (que volia dir: a mesura que morissin els propietaris, per a ell serien les rendes): “unum, duo, tria, quatuor et plura ac tot et tanta beneficia ecclesiastica cum cura et sine cura secularia et quorumcumque eciam cisterciense et Cluniacensi ordinum regularia in Castelle, Legionis ac Aragonum regnis et principatu Cathalonie ac illis adjacentibus partibus”![2]

¿Us cal, lector, una traducció per saber que un, dos, tres, quatre, tots de tots, la totalitat dels beneficis (econòmics, és clar) eclesiàstics de títols o diguem llocs o diguem serveis religiosos, amb atenció als fidels o sense atenció a fidels de la branca secular, la dels bisbats s’entén, i també el dels ordes regulars de cistercencs i cluniacencs (és a dir, benedictins) en els regnes de Castella, Lleó també Aragó i principat de Catalunya i els de territoris adjacents o vinculats… Avui parlaríem d’una multinacional…?

Però el goig en aquest món no és mai complet. Si aquest regal de Sixt IV el rebia el mes de juny, el mes d’agost rebia la notícia de la mort de tan generós pontífex. A Roma s’havia de triar un nou papa. Tot això en el camp eclesial.

Pel camp polític, ens hi passejarem en un punt i a part.

Els cardenals a voltes topen

En el camp polític regnava ací el fill de Joan II. S’han escolat, tanmateix, com dèiem, més de deu anys i ara el nou rei és Ferran II (el qui temps a venir serà conegut com el rei Catòlic), que no veia pas gaire de bon ull tantes rendes a les mans del seu conseller de confiança, el flamant cardenal Margarit. S’entén: volia el bisbat d’Osca per al seu nebot Joan d’Aragó. Però, fem política, va dir-se en veu baixa, diplomàticament.

Anem-nos-en a l’any 1484, dia 29 d’agost, quan és elegit papa Innocenci VIII, el qual dona les gràcies als cardenals que l’han escollit, com entre els altres a Roderic de Borja, per a qui ha pensat fer-lo arquebisbe de Sevilla, de tan gran catedral (vol dir el muntant de la seva renda, és clar) a la qual aspirava de feia temps i que el rei Ferran, ui!, el rei no ho volia de cap manera. Tant en contra hi estava que, d’acord amb el conseller cardenal Margarit, va decidir de segrestar totes les rendes que Roderic de Borja tenia a la península i així obligar-lo a no sospirar per Sevilla i a no acceptar l’oferta del nou papa. Un papa nou, aquell a qui Borja donà el seu vot després d’anar d’acord amb Margarit, pensant en un altre i deixant-lo després a l’estacada… Una jugada que també va mirar de mal ull el rei en saber-la. Innocenci VIII, el vicecanceller Roderic de Borja i Joan Margarit, conseller reial responsable dels afers religiosos de la monarquia hispana, i Sevilla al mig. La política! Un estira-i-arronsa entre el papat i els reis hispans, entre un cardenal de Girona a les portes de la mort (deixava Roma i el món enter el mes de novembre d’aquell mateix any) i un vicecanceller, cardenal amb la força d’un bou. Però d’una certa força continguda, això sí, puix, coneguda la mort de Margarit a les quatre de la tarda, el cardenal Borja i set més anaren a resar davant del seu cadàver, que a les onze fou sebollit. L’11 de desembre fou el funeral en què Borja i un altre cardenal van ser els encarregats de la cerimònia de l’aspersió solemne d’aigua beneïda damunt del fèretre simbòlic del cardenal gironí difunt.

Un any exacte després de l’elecció d’Innocenci VIII, l’arquebisbat de Sevilla es posava en mans de Diego Hurtado de Mendoza.

El cardenal Margarit havia deixat en testament que el seu cos fos traslladat i soterrat a la catedral de Girona… Mai no s’ha complert la seva voluntat.

El rei Ferran II tenia entre mans la guerra contra el regne de Granada.

El cardenal Borja, prou feina tenia a la vicecancelleria i a fer contenta Vannozza Cattanei i a fer créixer i a repensar en el futur dels fills Cèsar, Joan, Jofré… I tot fa suposar que en dia incert recuperà les rendes eclesiàstiques d’Hispània segrestades pel seu rei Ferran II que… com canvien els temps! Un rei Ferran que en menys d’altres deu anys esdevenia súbdit religiós d’un altre papa… quins temps, Senyor!… just aquell que tenia travessat a l’estómac… el vicecanceller, Roderic de Borja, ara Alexandre VI.

Una amistat i unes topades entre cardenals, anècdotes tan velles com l’autoritat del rei Catòlic i la grandesa d’Alexandre VI. Això sí, anècdotes que aleshores tenien conseqüències i ara enriqueixen un poc la història. Potser sí que afinarem una mica més els judicis damunt d’aquests protagonistes més rics, que no pas pobres, de passions com tots plegats.

Notes

[1] Per a aquesta i les dues citacions anteriors vegeu Epistolari català dels Borja, ed. de Miquel Batllori (+), Joan Requesens i Maria Toldrà, València: Tres i Quatre; IIEB, 2017, p. 45-47 (Biblioteca Borja, 7).

[2] El text, més llarg –i altres informacions– a: Robert B. TATE, Joan Margarit i Pau cardenal i bisbe de Girona, Barcelona: Curial, 1976, p. 139.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies