A l’apartat anterior d’aquesta antologia de l’anònima història aragonesa del papa Alexandre VI hem vist com Lucrècia havia fugit el 1497 al convent romà de San Sisto, que per aquella època va patir un procés de depuració que –explica el cronista– només hi va deixar les monges més velles, ves a saber si per controlar el flux d’informació que entrava i sortia del convent arran del sobtat i inexplicat ingrés de la filla del papa. Aquells dies van córrer uns quants rumors sobre els motius de Lucrècia, de qui pocs mesos després, cap al març de 1498, en cercles diplomàtics s’anunciava el naixement d’un fill, que la llegenda negra ha volgut identificar amb Joan de Borja, l’Infant romà, nascut de l’incest amb el germà –el duc Joan de Gandia, assassinat el juny proppassat– o amb el pare, que, de fet, l’acabaria reconeixent el 1501 com a fill seu i de “muliere soluta”. Tot just s’acabava de publicar, el mes de desembre, la sentència de dissolució del matrimoni de Lucrècia amb Giovanni Sforza, senyor de Pesaro.
En aquest embull de brames que seran la base de la llegenda negra borgiana i que en els seus orígens naixien i/o corrien amb facilitat en cercles diplomàtics i al mateix entorn papal i s’escampaven com taca d’oli a les corts europees, encara s’hi va afegir una altra anècdota que explicaria la fugida de Lucrècia a San Sisto i el seu suposat embaràs: la relació amorosa amb un servidor del pontífex, Perotto. En la versió més divulgada de l’episodi, un enfurismat Cèsar hauria perseguit i mort amb l’espasa el jove servidor, després de descobrir que era amant de la seva germana, el febrer de 1498; una dama de Lucrècia, Pantasilea, hauria tingut la mateixa fi; els dos cadàvers van ser trobats al Tíber, seguint la tradició de l’època.
La historicitat d’aquest Perotto sembla inqüestionable, però la identificació no és gens fàcil. Alguns el fan espanyol –terme genèric des del punt vist de les fonts coetànies italianes, que pot incloure súbdits de les diferents corones peninsulars– i li afegeixen un cognom: Calderón, Caldes o Calders. Entre els servidors pontificis hi ha un clergue valencià Pere Caldes o Calders, però no es tracta d’ell perquè encara vivia el 1499; cap al 1481 també es documenta un personatge homònim al voltant del vicecanceller Borja, però en aquest cas l’edat faria inversemblant la identificació.
Com altres vegades, la història aragonesa anònima reporta l’anècdota amb variants úniques, tampoc no contrastades, però que dibuixen un perfil del personatge i un relat prou personals. Perotto seria, en realitat, Perot o Pere Pujol, un jove músic adscrit a la cort del vicecanceller Borja des dels 13 anys, posteriorment assignat, quan en tenia 18 o 20, com a missatger entre el pontífex i Lucrècia. Segons la mateixa font, també hauria participat en una missió diplomàtica per a Alexandre, com a membre d’una ambaixada al Gran Capità durant el setge d’Òstia de 1497. Desconec quina relació tenia –si és que en tenia cap– amb un clergue barceloní homònim, familiar i continu comensal del papa, documentat als registres vaticans el 1493.
Sobre els amors que van provocar la ira del pontífex i de Cèsar i que van ser la causa de la mort de Perot, l’anònim no sap dir qui en va ser la protagonista femenina: la mateixa Lucrècia (“la dama penosa”), la seva criada Pantasilea, amant d’Alexandre i casada amb Ludovico d’Attavantis –un cognom ben present a la cancelleria pontifícia–, o una de les germanes del cardenal Joan de Borja-Llançol. En tot cas, responsabilitza de la caiguda en desgràcia de Perot el canonge Francesc Gasset, que vetllava per les dones Borja del Vaticà i de qui es conserva correspondència, cartes en català incloses, que dona fe tant de les obligacions com dels maldecaps lligats a aquesta tasca.
{286} Cómo fue muerte desolada la de Perot Pujol, para mucho contemplarla.
Desolada e mucho cruel muerte fue la de Perot Pujol, tanto favorescido en la cambra del papa por su sanctedat, seguida en el mes de febrero de novanta ocho anyos. Ora narrándola muchos, esta cruel muerte, fablaron que fue puesto en edat de XIII anyos en la cambra d’aquel senyor, qui lasoras era vicecanceller de Roma, antes de seyer pontíffice, porque era músico d’una viyuela sonando con archo. Empués, cresciendo los días, crescieron por semexante los vicios; por fama maravillosamente aprehendió de nueva músicha, flahuta d’un puncto. Ya que empués fue de edat de XVIII en XX anyos, que la barba le compeçava a punctar, fue apartado de la cambra de su sanctedat, adonde dormía en corriola, y fuele assignada cambra para su dormir. Mandávalo su sanctedat con embaxada a aquella dama penosa dona Lucrecia, su fixa. Su casa d’esta dama era mucho acompanyada de otras muxeres, entre las quales era Pantasilea; su sanctedat se la huvo moça, empués la casó con Ludovico de Attavantis, mandólo por alcayde d’un castillo, y su sanctedat la vocava maravillosamente e continuava siempre sus amores. Y entrando y salliendo con estas embaxadas por mandamiento de su sanctedat, fue conçebida alguna sospecha que o con la dama penosa o con la Pantasilea o con alguna de las Borgias hermanas del cardinal no tomasse mescla de borras. Increpándolo su sanctedat de falso, malo e traydor servidor, hi tanto stava su sanctedat movido contra él, sobrevino el cardinal de Valencia, armado en blancho, por mostrar delante el papa, su padre, la grande disposición de su persona. Esti cardinal, veyendo al preffato senyor su padre tanto movido e supiendo la causa, tomó al Perot Pujol y con una brocha o dagua francesa en la cambra del papa, otros dixieron en presencia de su sanctedat, le dio punyaladas y lo mató. Casanova, antigo familiar secreto, haviendo dolor d’esta muerte tanto cruelmente fecha, cridava diziendo: “O cap de Déu! Matau a tots, matau a tots!” Pedro Carrança el viexo, mucho antigo familiar, puso esti muerto en hun sacho, e con hun faquín o bastaxo trúxolo a campo sancto y fue de noches enterrado. ¡Qué cosas diabólichas se siguen en esti pontificado y en nuestra nasción! El papa se tomó cient ducados d’oro comptantes que tenía en su caxa, la ropa de vestir quedó allí. Por esta urbe romana se estendió esta fama turpemente e mucho crudelíssima, por seyer esti hombre joven y tanto conoscido y en la cambra del papa, non sólo por gentes cortesanas e cardinales, mas ahún por otras del mundo. E ahunqu’estas cosas sían vergonçosas, turpes y crudelíssimas, conviene qu’el más honestamente que s’es podido sía fablado porque la verdat sía nota. Grande piedat es sta para la christianidat. Francisco Gasset o Gaffet era el <el> aunucho entre estas damas y, por mal que quiso a esti Perot Pujol, lo acusó con el papa y fue causa de su muerte.
