Batalla de Gandia. Font: Wikimedia Commons.
“Un miracle en el duc de Gandia o com interpretar la fatalitat”. Així de llarg el títol i s’ajustaria més al que seran aquestes pàgines.
També havia pensat aquest altre: “Joan de Borja entre Joan Lluís Vives i Joan Justinià”, títol suggerit per Joan Fuster. Cinc Joans, valga’m Déu!
Però anem al gra, que diria l’interessat deixant a part les frases boniques. El duc de Gandia protagonista de la feta malaurada que recordarem va ser el tercer, Joan de Borja i Enríquez de Luna, nascut el 1498, i en arribar als vint anys visqué la revolta de les Germanies des de dins. Aquí el fets narrats en dues obres diferents.
Aquesta vegada no cal dissimular, menys que mai. Es tracta d’una història que la presenta i comenta in extenso Joan Fuster en un treball aplegat amb altres quatre a Llibres i problemes del Renaixement.[1] Per tant, no faré gaire més que donar-ne les dades bàsiques, recopiar fragments dels documents originals i (per allò de no saber refrenar les personals tendències) unes retxes de pensament personal, un afegit, per tant, no imputable al pensador de Sueca.
El valencià Joan Lluís Vives i March va dedicar el 1523, essent a Anglaterra, De institutione foeminae Christianae a la reina Caterina, primera muller d’Enric VIII d’aquella terra.
A València viu un italià, Giovanni Giustiniani, de qui el poc que en sabem és que formava part de la cort com a servidor (amb quin càrrec?) del duc de Calàbria, el napolità Ferran d’Aragó, tercer marit d’Úrsula Germana de Foix. El 1528, amb el nom de Juan Justiniano, tradueix l’obra de Vives al castellà i la dedica a la muller del seu señor.
Aquesta traducció, Libro llamado Instrucción de la mujer cristiana, conté els exemples proposats per Vives com a models de la dona cristiana, però n’hi afegeix tres pel seu compte, un dels quals és borgià.[2] “Otrosi hallaras muchas añadidas en el romance que no están en el latín: tampoco desto no te escandalizes, que sino me houieran parecido bien no las houiera puesto”.[3]
El fragment que ara ens importa no es troba, tanmateix, en la traducció castellana de la mateixa obra feta per un anònim i editada a Alcalá de Henares el 1529. No consta, doncs, en aquesta versió ni en l’original, però sí en altres dos llibres que són d’història. Ni més ni menys que en la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia de Rafael Martí de Viciana,[4] que, per cert, també participà en la guerra de les Germanies. El segon, Segunda parte de la Decada primera de la historia de la insigne y coronada ciudad de Valencia de Gaspar Escolano, però es limita a copiar literalment Viciana.
Deixem tranquil l’autor J. L. Vives. Centrem-nos ja en la narració afegida per Giustiniani o Justiniano o deixem-lo en Justinià. Com que una part de l’obra és la recordació dels bons exemples del passat, el traductor va pensar que no hi seria sobrer el d’un fet contemporani, d’abans d’ahir per no dir d’ahir mateix. No s’ho pensà dues vegades, no va amagar-ho i ara el llegim. Forma part de l’anomenat “Libro segundo” dedicat a la dona casada, capítol IV, f. LXXv i LXXI. Comença amb la justificació o intenció que es proposa: “Y porque las matronas de nuestros tiempos tengan su lugar entre las antiguas, porné aquí otro exemplo”. Esmenta a continuació l’absència del rei i emperador Carles, fet al qual atribueix l’estat de revolta en el país i escriu:
como don Juan de Borja duque de gandia [sic], en vn recuentro que houo con los de la Comunidad [d’Agermanats] en el reyno de Valencia fue herido en la cara con vn hierro de passador que le fue tirado con escopeta y el hierro se houiesse calado entre las quixadas y el pescueço de manera que no se podia saber que era lo traxo dos años y medio atrauessado en el pescueço con intollerable dolor sin esperança de remedio ni de reposo; hasta que milagrosamente por las continuas rogarias de las santissimas religiosas su madre Doña Maria enriquez [sic] y su hemana doña Francisca Borja, nuestro señor permitió que saliesse por si mesmo como los medicos no esperassen de le poder sacar sin muy cierto y euidente peligro de la vida.
I contat el fet, la narració reporta l’exemple de la seva muller. No cal dir que ella és a dretcient el centre del cas, com un altre preclar model parió als de l’antiguitat, i mereix pàgines dedicades en exclusiva, com també les altres dones del casal borgià –sempre en segon terme. Serà, doncs, Deo volente, un altre dia (mea culpa). Avui, però, el duc.
Ara el text de l’historiador Rafael Martí de Viciana:
Sallio de otra celada el duque de Gandia y conde de Oliua con .L. de cauallo; los del escuadron hizieron braua resistencia, y dieron vn mal golpe de piedra al conde y con vna saeta hirieron en el carrillo al duque; el hierro de la saeta se quedo dentro mas de dos años hasta que hun dia corriendo el duque hun cauallo hecho el hierro por la boca misteriosamente, lo que los médicos ni medicinas no hauian aprouechado.
Aclariment secundari. El duc és ferit amb una fletxa o amb un passador? Doncs és el mateix. Un “passador” és una fletxa o sageta molt aguda, punxeguda d’allò més, de l’època medieval, però que arribà a la primera meitat del segle XVI no pas posada en un arc tensat, sinó en una escopeta carregada de pólvora.
Aclariment principal: les dues versions de com fou expulsat el ferro maligne. Segons l’historiador, tot i que ho consideri “misteriosament”, no deixa de ser en certa manera un fet natural: els sotracs de cavalcar –no es tracta pas que el duc anés corrent darrere d’un cavall–, els sotracs pel trot veloç, doncs, la delera del cavaller d’uns trenta anys, la boca oberta amb la barra relaxada… i saltà la punta ferrosa. Segons Justinià, el fragment de metall eixí “miraculosament” per les pregàries d’unes santíssimes dones. De “misteri” a “miracle” (tot i que l’ordre cronològic dels testimonis escrits va ser de “miracle” a “misteri”).
Necessitat de comprensió. No es tracta gens ni mica d’afirmar ni de negar el sentit circumstancial de l’alliberament del ferro puntut. La qüestió és entendre la diferència en l’explicació del feliç final d’un cas succeït no pas més enrere de quatre anys a l’hora de contar-lo Justinià i molt més allunyat en el llibre de Viciana, però sabent que l’historiador havia participat en els fets d’aquells anys, un cas fàcil de recordar, oimés si el protagonista n’havia estat el duc de Gandia. Si ens ho mirem amb calma, penso que haurem de donar com a narració més objectiva la de Viciana i admetre que certament el desenllaç té un aire de misteri, és a dir, d’inexplicable solució, així sobtadament, i inesperada tot i que res d’estrany al nostre món si es pondera tota la circumstància amb quatre grans de flegma. I l’altra explicació? Ara ens cal tenir present dues dates, la de 1528, quan es publica la traducció de l’obra de Vives, i la primera edició de l’obra de Viciana, concretament el “Libro quarto”, en què historia la revolta de les Germanies, editat a Barcelona el 1566.
Què diferencia una data de l’altra? Ni més ni menys que la situació de la família Vives per una banda, i per l’altra la de Joan de Borja, el III duc de Gandia. Aquest era amic d’erasmistes i de Vives[5] –a qui cent anys més tard Vicent Ximeno defensava encara d’heterodòxia–,[6] fins al punt que Joan Lluís Vives li dedica l’obra De officio mariti de 1529 –fixeu-vos en l’any!, el mateix en què la Inquisició condemnava en efígie la mare del gran humanista per judaïtzant!–, “[…] et per Te ipsum, et in tali conjuge, matrona lectissima, et gravissima, cui non dubito quin adunde magna et sancta lex sit pietas adversum Deum, et in Te summa et singularis […] / […] i per tu mateix, i en aquesta cònjuge, matrona instruïdíssima i respectabilíssima, de qui no dubto, certament, que en gran abundància i santa llei és piadosa envers Déu, i amb Tu gran i singularment […]” –la muller del duc, Francesca de Castre de So i de Pinós, sobre la qual haurem de tornar, com ja s’ha dit, Deo volente, un altre dia.
Reprenguem el fil. Justinià era erasmista i ja és tot dit. Això és, els erasmistes havien d’anar pel món amb certa cautela, puix per una ombra de pols eren sospitosos d’heterodòxia… per tant, calcem-nos peus de plom, i si l’expulsió de la punta de fletxa ix del bescoll per la boca “misteriosament”, escriurem que va ser per un miracle promogut, aconseguit, obtingut –el mot és el de menys, no pas el seu significat– per les pregàries de la part femenina familiar reclosa en el convent de Santa Clara de Gandia. Temps existeixen en què les circumstàncies tenallen més que hom no voldria i hom es veu constret a dir-hi amén. Passats gairebé quaranta anys, Viciana pot ser més objectiu i escriure “misteriosamente”.
Com ho apostil·la Joan Fuster. Descobrir aquestes variants ajuden per “afinar l’enllaç entre algun fervor erasmista i la tradició medieval i entreveure un lleu reflex de les convivències –i connivències– literàries i lingüístiques usuals en la ciutat [de València] en l’any 1528”,[7] més, afegim-hi, les prevencions religioses acceptant de recórrer a monges “santíssimes” i així “nuestro señor permitió que saliese”, etc., etc. i els metges restessin embadocats.
Notes
[1] Joan FUSTER, Llibres i problemes del Renaixement, València; Montserrat: Institut de Filologia Valenciana; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989; el treball: “Joan Lluís Vives i València, 1528”, p. 9-42.
[2] Com també hi ha algun passatge en l’original llatí, que no tradueix per òbvies raons religioses en la València on foren perseguits aquells anys els acusats de judaïtzants, entre els quals de ple la família Vives.
[3] Joan Fuster remet les citacions a l’edició original del 1528 a partir d’una còpia del microfilm que posseeix la Biblioteca Nacional de España. Ara bé, han passat els anys i avui hi ha llibres penjats a les xarxes d’internet, com l’edició feta a Saragossa el 1555 que custodia la Biblioteca de Catalunya i havia pertangut a la del Seminari Conciliar de Barcelona; avui des de casa podem llegir-la. Així doncs, les ratlles copiades corresponen a l’apartat final del volum: “Al christiano lector paz y gloria eterna”, f. [CXXIV].
[4] Martí de VICIANA, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, 4 vol., ed. de Joan Iborra, València: Universitat de València, 2002-2017 (Fonts Històriques Valencianes).
[5] D’ell es conserva una carta en castellà adreçada al duc, com ho recorda Fuster (Llibres i problemes del Renaixement, p. 31).
[6] “Otra calumnia […] Esto lo haria un Protestante? No es de nuevo atribuir ellos sus errores á los hombres grandes, para conciliarse autoridad” (Vicente XIMENO, Escritores del Reyno de Valencia, Tomo I, En Valencia: en la oficina de Joseph Estevan Dolz […] Año M. DCC. XLVII, p. 91).
[7] FUSTER, Llibres i problemes del Renaixement, p. 35-36.
