Un mal fat et pot convertir, en un obrir i tancar d’ulls, en un moralista banal encara que no vulguis. Ho he vist només de rellegir una pàgina oblidada de molt temps i que m’ha suggerit aquest títol.
Existeix el Libre de Antiquitats de la Seu de València. És el ms. 68 conservat al seu Arxiu. El 1994, Joaquim Martí i Mestre en feu un estudi i edició com Déu mana i ací, a les mans, el tenim.[1] N’havia fet una primera edició el canonge Josep Sanchis Sivera el 1926, però en eixir d’impremta ho feu amb notables deficiències, no totes imputables al canonge. Bé. Ara llegeixo aquesta més novella i la primera dada, el primer fragment d’història o feta memorable té al centre el futur papa Alexandre VI quan encara era només cardenal Roderic de Borja, això sí: legat a latere del papa Sixt IV que l’enviava davant els regnes d’Aragó i de Castella a la capta de diners per a una croada contra els enemics de la fe, la cristiana, és clar.
Roderic de Borja era bisbe titular de València des del 1458 –era aleshores un flamant xicot d’uns 26 o 27 anys– on, absent com n’era puix des de l’any abans exercia de vicecanceller de l’Església a Roma, en suplia les seves funcions un «lochtinent», un bisbe auxiliar que es diu avui, en Jaume Pérez d’Aiora. El Libre de Antiquitats, doncs, en la seva primera pàgina ens situa a 18 de juny de 1472 –ja fet el cardenal un home granat d’uns 40 o 41 anys– i aquí n’estamparem un resum que, tot i resum, serà un sucós relat.
Per començar, en arribar a la platja «de la mar, dabant lo Guerau de la present ciutat de València», les autoritats li suplicaren que no entrés en ciutat perquè no estava preparada. Calia organitzar una gran rebuda com havia manat el rei –ho era aleshores Joan II–, i s’esperà al Puig, on dormí aquella nit i l’endemà, diumenge, «aprés menjar» fou l’hora d’entrar a València. Les autoritats civils de tota mena l’anaren a rebre un tros enllà, a Tavernes Blanques, i «al portal dels Serrans» s’inicià la solemne entrada: «aquí fon la processó general ab les creus e clero, e los monestirs, ab lo pali de la Seu, qui ·l portaven preveres, rectors e altres de dignitat, vestits tots com a diaques, e lo bisbe, lochtinent del dit senyor, ab la relíquia». Ah, quina llàstima!, no sabem quina mena de relíquia. La vera Creu? El més probable, perquè els trossets de la creu on morí Jesús, durant l’Edat Mitjana s’escamparen pertot Europa i en aquells anys, de ser enganxats, ja en reconstruirien una dotzena, de creus. Sí, una santa fusteta seria. «E aquí [a la porta de Serrans] lo dit senyor cardenal descavalcà e adorà la relíquia, e aprés tornà a cabalcar en sa mula». Solemne a més contar. I es narra com avançava la processó que va seguir, no us saltéssiu pas això!: va discórrer per «la volta que acostuma fer la processó de Corpore Christi, fins a la Seu inclusive». Impressionant. Com Jesús que també entrà a Jerusalem, diuen els evangelis, al llom d’una mula. Roderic de Borja és passejat pels mateixos carrers i places que el Jesús eucarístic per Corpus. I el narrador conta com eren «les carreres entalamades», que deu voler dir que el terra era cobert de grans teles com, afegeix, «cuberts los carrers de draps» que els feien festius i protegien, de passada, del sol estiuenc. I les cases totes abillades i arreu «infinit poble» que rebia el cardenal i bisbe seu, i «moltes bombardes, ministrés i trompetés». Vaja!, músics de preu: les bombardes de la família de vent de fusta, les trompetes dels de metalls i els ministrers, és a dir, grup de músics que feien sonar flautes i gralles, cromorns i timbals i timbales. I el cardenal entrà a la Seu i jurà les Constitucions del bisbat i des d’aleshores fou més bisbe de València que no ho era abans, i el cant del Te Deum i benediccions i besamans i festa i festa i festa grossa. No arruféssim pas el nas. La jornada s’ho valia amb un legat papal que era valencià, bisbe de casa i cardenal de tota la santa mare Església!
La missió que duia encarregada durà uns mesos i, acabats, el cardenal Roderic de Borja se’n tornà a Roma el 12 de setembre de l’any següent, el 1473 i ho feu com havia arribat, des del Grau de València. La vinguda amb dues galeres del rei de Nàpols, ara amb dues venecianes, «de les quals, la huna, en la qual anaven tres bisbes e molta gent de honor, perí en Porto Pisa, a la boca del riu, e negà’s la major part de la gent, e la del legat passà gran perill». Punt final de la narració. Simple, tràgic.
El port de Pisa. La mar i l’Arno traïdors. Però no. Damunt l’aigua revolta, dos vaixells, remuga el vent, un s’enfonsa l’altre no, a la natura no hi ha contradiccions. Ara mar plana i ara no. El riu desguassa avui amb calma i demà el frena l’onatge. Els bisbes pereixen, el cardenal sobreviu. L’equilibri dels fets al marge de les valoracions nostres. Ja ho va escriure i molt millor el marquès de Vaumenargues, Luc de Clapiers: «Il n’y a point de contradiction dans la nature». Tres-cents trenta-tres anys més tard ho sentencia en les seves Réflexions et maximes, aquesta la CCLXXXVIII. I el cardenal arribà a papa.
Deixem, per ara, el moralista d’Ais de Provença perquè, ves per on!, comprovarem aquesta no contradicció de la natura, ans simplement disparitat de fets que es reparteixen avui amb goig, demà amb dolor i passa el temps. Van passar, d’aquell naufragi, exactament vint anys i quasi un mes clavat quan de nou a València hi hagué festa de les memorables. El dia 10 d’octubre del 1493 entrava a la ciutat el fill Joan del papa Alexandre VI. Les autoritats s’arribaren fins a Tavernes Blanques i aquell jovencell seguit de poble entrà «per lo pont e porta dels Serrans, que no es cosa de poder-se rahonar ni creure», de tanta, tanta gent i alegria. També va ser a la vesprada i per això «staven ja aparelades molts antorches ab molts patges bé en orde, e axí seguim nostra entrada», continua explicant Jaume Serra, bisbe d’Oristany en carta al papa datada en la mateixa València dos dies després. «Quan fon [la comitiva] a mija Boseria, començà a ploure ab tanta fúria que fon forçat cuytar lo pas, e la gent se desbaratà […] Destorbà, beatissime pater, la volta que no·s pogué acabar, la pluja, car […] destorbà-u la pluja». Ara bé, no és pas aquest el final, no. La carta continua, i ara cal copiar quatre ratlles llargues i xopes per llegir-les calmosament:
Sia certa vostra santedat que és stada la pus honrada recepció que gran temps sia stada: gent infinida de poble per los carrés, dames per finestres, e, acompanyant-lo, infinits gentilshòmens, cavallés e nobles. Beneÿa’l tot lo món, loant sa disposició, y encara deÿen que fos ell benvengut, que portava la abundància, l’aygua, que havia VIII mesos no havia plogut.[2]
L’aigua davallada del cel per la gràcia i simpatia que portà el duc Joan, fill del papa… aquell que essent cardenal l’aigua li estalvià la mort a Pisa vint anys abans. Ara, l’aigua no estalvia el seu rajar damunt la ciutat assedegada, potser no tant com en tenim avui –escric a tres dies de finir el 2023– la nació entera. L’aigua d’una jornada de malastre i la d’una altra d’alegroia em retorna a la impassibilitat de la natura que reparteix, en aquest cas la seva aigua, per a bé o per a mal dels qui vivim i rellegim històries de la família Borja i repassem els moralistes en llengua francesa del segle XVIII. «On n’est jamais si heureux ni si malheureux qu’on s’imagine», màxima XLIX del duc de La Rochefoucauld –i ja en tenim dos. Ni els feliços de les processons i comitives d’aleshores, ni els pocs que es salvaren d’aquell temporal marítim –els difunts al cel sien– no foren tant ni una cosa ni tant l’altra. I nosaltres, escriptor i lectors, som en iguals vaixells i en semblants cavalcades que poden acabar aigualides per a mal i per a bé. He avisat: és difícil no ser moralista. Però si aquesta volta fer-ne porta aigua, celebrem-ho!
Notes
[1] El Libre de antiquitats de la Seu de València, 2 vol., estudi i edició a cura de Joaquim Martí Mestre, València; Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.
[2] Carta 22 dins Epistolari català dels Borja, a cura de Miquel Batllori (†), Joan Requesens i Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre; IIEB, 2017, p. 88-91.
