Hi ha molta varietat de Borges, socialment parlant. Des del pagès més ancestral a les dames i cavallers últims de la històrica família valenciana. Que hi hagi varietat de versos per a la varietat de tots els parents, sembla ben normal. Per tant, també hi ha un poema dedicat a qui fou militar conspicu, no per fill de papa, sinó per destre en armes blanques, de foc i alguna de malignitat.
Paul Verlaine té 22 anys quan publica el seu primer volum de poesia. S’acabà d’estampar el 20 d’octubre de 1866 (a la coberta, tanmateix, llueix un 1867) gràcies a uns diners de la seva cosina Élisa que, per cert, va morir el mes de febrer següent. El poeta es va enfonsar en la tristor. Aquest primer volum va ser Poèmes saturniens, construït amb vuit parts des del poema liminar al que fa d’epíleg. El bloc setè acull un grapat de poemes sense cap títol que els ajunti sota un motiu general. Són dotze. El primer, segons els estudiosos, pot datar-se, amb inseguretat, la tardor del 1862; el tercer seria de l’any següent; el setè sembla ser del 1860; el segueix un del 1865 i un altre de finals del 1861; el desè, un poc posterior al 1860, i els dos darrers indatables del tot. El penúltim és el que editem. Quan va escriure’l, Verlaine? Què el va inspirar? Què ens vol transmetre?
Són vint-i-dos alexandrins, de cap a cap van en parelles de rima consonant. El copio d’una edició –no sé si vella o no, 1972– preparada per un dels millors coneixedors d’aquest poeta, Claude Cuénot (el 1963 defensà la seva tesi doctoral, Le style de Paul Verlaine). La versió catalana, com sempre, és una crossa que pot servir a la lectura de l’original, la que val.
César Borgia
Portrait en pied
Sur fond sombre noyant un riche vestibule
Où le buste d’Horace et celui de Tibulle,
Lointains et de profil, rêvent en marbre blanc,
La main gauche au poignard et la main droite au flanc,
Tandis qu’un rire doux redresse la moustache,
Le duc CÉSAR, en grand costume, se détache.
Les yeux noirs, les cheveux noirs et le velours noir
Vont contrastant, parmi l’or somptueux d’un soir,
Avec la pâleur mate et belle du visage
Vu de trois quarts et très ombré suivant l’usage
Des Espagnols ainsi que des Vénetiens
Dans les portraits de rois et de patriciens.
Le nez palpite, fin et droit. La bouche, rouge,
Est mince, et l’on dirait que la tenture bouge
Au souffle véhément qui doit s’en exhaler.
Et le regard, errant avec laisser-aller
Devant lui, comme il sied aux anciennes peintures,
Fourmille de pensers énormes d’aventures,
Et le front, large et pur, sillonné d’un grad pli,
Sans doute de projets formidables rempli,
Médite sous la toque où frissonne une plume
S’élançant hors d’un nœud de rubis qui s’allume.
Paul VERLAINE, de Poèmes saturniens (1866)
Cèsar Borja
Retrat a peu dret
Sobre obscur fons que ofega un benestant vestíbul a on el bust d’Horaci i aquell de Tibul, llunyans i de perfil, en marbre blanc somien, la mà esquerra al punyal i la mà dreta al flanc, mentre que un riure bla redreça alt el mostatxo, el duc CÈSAR, en gran vestidura, es destaca. Els ulls negres, cabells negres i el vellut negre contrastant, entre l’or sumptuós d’una tarda, amb l’esgrogueïment mat i bell del semblant vist de tres quarts i molt aombrat pel costum dels espanyols així com dels venecians en els retrats dels reis i dels majors patricis. El nas tremola, prim i dret. La boca, roja, és minsa, i hom diria que el tapís es belluga a l’alè vehement que se’n deu exhalar. I la mirada, errant amb tota deixadesa davant d’ell, com s’adiu a les velles pintures, formigueja en els plans enormes d’aventures, i el front, ben ample i pur, solcat per gran arruga, sens dubte de projectes formidables ple, medita sots capell on tremola una ploma enlairant-se d’un nus de robins que s’aflama.
És inevitable. Des del fons, a més a més de somiar, que també ens mirin Quintus Horatius Flaccus, Horaci, i Albius Tibullus, Tibul. Fins potser els podem oir que reciten dístics llatins. Aquell: “sunt quibus in satira uidear nimis acer et ultra / legem tendere opus” / ‘hi són als qui, en la sàtira, semblo massa mordaç i l’obra ultrapassa la mesura’ (Sàtires, lib. II, 1, 1-2); però qui ha dit que llegirem una sàtira? Aquest: “hic ego dux milesque bonus: uos, signa tubaeque, / ite procul, cupidis uulnera ferte uiris, / ferte et opes; ego composita securus aceruo / dites despiciam despiciamque famem” / ‘ací sóc dux i bon soldat: vosaltres, senyeres i clarins, / aneu-vos-en lluny, porteu les ferides als guerres ambiciosos, / porteu riqueses; jo, tranquil, amb provisions aplegades, / em riuré dels rics i em riuré de la fam’ (Elegies, lib. I, 2, 75-78); però qui ha dit que llegirem ironia? Tots dos, marbre blanc, en la penombra de gran casal a la Roma del Renaixement, llunyans, o no tant? De perfil ben marcat, segur, ells, i el personatge en un de tres quarts, ni poc ni molt, un si ho és o no ho és perquè calgui mirar-lo dues vegades. El negre mana i un groc esblaimat contra una posta daurada. Tècniques d’escoles, d’època, de temes de grandesa.
Que Verlaine pinta amb mots un retrat de Cèsar Borja, i l’acoloreix amb els seus versos és cosa patent. Fins i tot el realça el vellut negre d’un gran vestit i una gorra –remireu la que porta aquell CAES·BORGIA·VALENTINUS, anònim, al Palazzo Venezia de Roma, o aquella que li enflocà amb cordó, saquet i medalla Altobello Melone, si aneu a l’Accademia Carrara de Bergamo–, i el nas i la boca i, si fins sembla que respira, oi?
Tanmateix, si espremem la fantasia, podem imaginar-nos el jove Verlaine en un estat eufòric inspirat en què copsa la música d’uns versos italians, anònims, de finals del segle XV o ben just encetat el XVI. “In quello tempo in Roma era un pastore, / qual Alexandro sexto era chiamato” (octava III, 1-2). Quan “discese in questo giù del ciel Belona [esposa de Mart, deessa de la guerra; l’heu vista esculpida per Edgar Bertram Mackennal?], / e in visione aparve al trionfale, / dicendo: ‘Cesar, averai corona […]’” (oct. LIX, 1-3). Se la deu merèixer, una corona, per “che ben pareva un Annibale astuto” (oct. LXXIII, 6). Perquè és capaç, davant de la mort de valents capitans del seu exèrcit, “mostrò Cesar a lor aver prudenza / con spander de confetti, risi e chanti, / ché in gran legreza converteva i pianti” (oct. CX, 1, 7-8), a fi de sostenir els soldats. Cèsar Borja, gran guerrer. I gran davant de l’enemic que s’ha lliurat a les seves armes. La ciutat de Faenza no pot resistir més i decideix rendir-se. Era el 25 d’abril de 1501. Els faentins s’avenen a ser súbdits del duc si els garanteix la vida, llibertat i les propietats, en primer lloc i simbòlic, propietats, llibertat i vida del seu senyor, Astorre III Manfredi. Així s’acordà i es complí. Ho diu el poema. I es verseja la magnanimitat del vencedor en acollir Astorre, el senyor de Faenza, un noi de setze anys:
Inanci al ducha el giovine gratioso s’aprestava pieno de tristezze, Cesar vedendo el signor amoroso, sì li fece infinite chareze; d’oro vestillo, tutto sontuoso, e dègli un bel corser con gran richeze, quel che seguite poi de tal signore, Idio lo sa, me ne scopia el core. (Oct. CXX, última)
I Déu ho sap…
És, tot plegat, “la main droite au flanc”. Hi reposa de la seva clemència i generositat. La mirada davant seu per a noves grandeses… Però també un somriure estopenc sota el bigoti i “la main gauche au poignard”. Ho assegura sense versejar la història: el senyor de Faenza fou empresonat al Castel Sant’Angelo i assassinat el juny de 1502. Al Tíber surava el seu cos. El jove Astorre s’havia retut a un llaç de robins, encegador. També ens hi hem enlluernat, seduïts pels versos de Verlaine.
Nota
El poema Le battaglie date a Faienza dal Duca Valentino ha estat editat per Júlia BENAVENT; Maria Josep BERTOMEU; Alessio BONAFÉ, “Le battaglie date a Faienza dal Duca Valentino”, Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 1 (2006-2007), p. 63-102.
