Va ser el 1496 quan el papa Alexandre VI concedí als reis Isabel de Castilla i Fernando de Aragón el títol de “Catòlics”, des d’aleshores inseparable d’ells –amb rares excepcions– en la tradició historiogràfica i popular.
Recordada la data, els qui n’han estudiat la seva gènesi i concessió són més aviat pocs i de fet, a la gent del carrer –com sol dir-se i sol passar– no els va ni els ve de preguntar-se quès ni coms ni perquès sobre aquest títol sonor. Hi hagué uns reis hispans coneguts com a Reis Catòlics i hom, sense sospita crítica, s’avé a la solemnitat del qualificatiu; foren, es van morir i són un mite que els sona de tant en tant. Un títol –escaient o no?, tant no es pensa– per col·locar-lo acimat entre una terra nova ultramarina de ponent, “las islas oceánicas”, es deia (puix aleshores cap consciència se’n tenia, de la vastitud de la descoberta), i una ciutat que passava, que ells feien passar, vaja, d’una religió a una altra, Granada.
Però sempre hi ha qui té ganes de fer pessigolles al temps perdut a fi que canti alguna cosa més. Retrocedim des d’aquell 1496 al mes de maig de 1494. Feia poc més de mig any que un dels fills d’Alexandre VI, Joan, s’havia casat a Barcelona amb María Enríquez, filla d’un oncle del rei Ferran II. És a dir, el fill del papa esposava una cosina germana del rei d’Aragó, de València, de Mallorca, del Principat, etc., etc., el qual, juntament amb la seva muller Isabel de Castilla i León i etc., etc., esdevenien uns cosins emparentats amb el sobirà de Roma i pontífex religiós cristià. No és pas una dada menuda, però massa voltes oblidada i que, vulgues-ho o no, s’encavalla a l’estira-i-arronsa del papa i el rei com a polítics (que ho eren d’alt voltatge!), com a intercanviadors de favors, ara, pel nou parentiu. Ja som on havíem d’arribar. A la política i estratègia d’un lligam familiar afegit al d’estadistes que l’historiador Miquel Batllori descriu diàfanament per les seves obres: do ut des / “dono perquè em donis”; facio ut facies / “faig perquè facis”; tot executat de reüll i com qui no ho vol, evidentment; allò que ja sabem: actuar diplomàticament. De fet, va ser el pare Miquel Batllori el qui assabentà els altres historiadors de l’origen d’aquest títol en una conferència de l’any 1961. Hi va dir tot això:
La documentació borgiana […] demostra que fou Enrique Enríquez, oncle del rei Ferran i sogre del duc de Gandia, qui tantes coses devia al papa, qui, a l’època que Carles VIII envaïa Itàlia, demanà a Alexandre VI que, tenint en compte el suport constant dels reis d’Aragó i Castella, atorgués a ells i als seus successors el títol de «reis molt catòlics», així com els de França eren “reis molt cristians”. Per a dissimular el perfecte paral·lelisme, que podia molestar França, el papa els anomenà senzillament “reis catòlics”.[1]
Bé. Avui podem ser un poc més concrets copiant ací el document que és a l’arrel de la butlla del títol de “Catòlic” per a “Isabel y Fernando”. La dada es troba en un dels informes que Francesc Desprats trametia a Roma com a ambaixador pontifici que era davant del reis d’ací i copsador (com calia) de les enraonies variades que circulaven per la cort. Aquesta volta, l’informe és datat a Tordesillas el 27 de maig de 1494 i diu el següent.
Don Enric me dix, en dies passats, escrivís a vostra beatitut donàs als senyors rei e reina títol de molt catòlics, e jo, perquè em paregué era cosa proceïa d’ell, no ho escriví a vostra santedat. Ara derrerament vostra beatitut ha respost a dit don Enric e mostra voler-ho fer. Si vostra santedat té per bé de fer-ho, ho deu fer de manera que parega que moguda de si ho fa, e no per degú altre, e els ne deu fer algun bon breu, lo qual vinga primer a les mans de ses majestats que per altra via ho sàpien. Jo, per tenir semblant títol lo rey de França e encara, com dic, perquè sols proceeix de dit don Enric, en lo que comprenc, no ho escriví a vostra santedat; però, si li par bé, per dit me tinc que els plaurà, e vostra santedat ho deu fer de la manera que dic.[2]
Penso que l’ambaixador Desprats, aquí, entre ratlles, ens comunica alguna cosa més, si bé no gaire fàcilment interpretable. Allò de poques paraules diuen molt, em sembla ajustat al fragment reproduït.
Potser Desprats insinua que la intenció de don Enrique Enríquez és tenyida d’una certa futura vanaglòria: quan el títol brillés, podria presumir d’haver-lo ell aconseguit.
Potser considera que la reina, en rebre‘l, inflaria un poc més la seva pietat i –compte!– afermaria un altre poc més la ja seva molt santa dèria de manar en els afers religiosos del seu regne –i en el del veí Aragó (per descomptat).
Potser calcula, Desprats, amb encert, que en moments de tensió entre les monarquies de França, de Nàpols i la papal de Roma, res de bo aportaria evidenciar, o confrontar!, la fidelitat a la seu apostòlica d’uns i altres. Això, expliquem-ho un poc: Carles VIII de França pretén fer-se seu el regne de Nàpols; Ferran II, amb Isabel (la prelació d’ell em sembla una mica més propera a la visió política europea d’aquella hora, en ell més que no pas en ella, i no sé fins on la reina fou present en la recuperació dels comtats catalans del nord), ha promès, Ferran –arran de la devolució pel rei francès del Rosselló a la corona catalanoaragonesa–, ha promès al rei Carles ajuda i bona companyonia en tot i per a tot menys si fa quelcom contra la santa seu. Una santa seu que, governada per Alexandre VI, es troba al mig per partida doble: el regne de Nàpols és feudatari del papat i el papa ha casat un altre fill seu, Jofré, amb la filla del rei d’allà, Alfons II.
És ara l’hora d’un títol religiós coronant aquest panorama de tibantors polítiques i llaços matrimonials? Francesc Desprats es devia posar les mans al cap! Li cal fer l’orni i no dir-ne res en els seus informes. Però E. Enríquez devia bellugar-se prou bé movent fils connectats amb Roma… arriba la nova a l’ambaixador… el cas és que Desprats ha d’encarar el tema i dir-hi el seu parer. I el cas és que això anava al costat de temes tan vius com aquests altres en el mateix informe que seguia els precedents i continuaria amb els de després. Qüestions com la fugida de Giuliano della Rovere, cardenal de Sant Pere ad Vincula, bisbe d’Òstia, probablement en direcció cap a França, allò de passar-se a l’enemic; l’arribada a Castella de l’ambaixador d’aquest regne; l’oposició dels reis i d’Enrique Enríquez a permetre que Joan de Borja, duc de Gandia, se’n torni a Itàlia com a capità general de l’Església, puix ha estat investit d’aquest càrrec pel seu pare; la concòrdia entre el papa i Alfons II de Nàpols gràcies al casori entre fill i filla; la pretesa intenció del rei de França de lluitar contra els turcs, això és: l’excusa bonica per entrar a la península itàlica i marxar sobre Nàpols; les gestions per a la provisió de bisbats a favor de dos parents del papa i d’altres eclesiàstics que necessitaven la vènia reial; alguns afers relacionats amb la Cambra apostòlica i, per què no?, Desprats suplica al papa algunes gràcies per a ell mateix. Tot això i més! El títol, al mig de tanta barrija-barreja, faria goig en la situació o l’empitjoraria?
Desfilaren inquiets els sis mesos restants del 1494 i el desembre va acabar el dia 31 i amb l’entrada de les tropes franceses a Roma. L’endemà, 1495: en aquest any, el rei francès Carles es feia seu el regne de Nàpols. Potser sí que s’acostava l’hora d’enaltir els reis hispans. El 1496, el papa els recorona amb el títol de “Catòlics”. En concedir-lo, ¿reconeixia la seva fe i devoció catòliques, el seu servei a la seu apostòlica, el seus esforços de reforma religiosa, reconeixia això i allò i allò altre i etc., etc.? ¿O era una estudiada jugada política del rei de Roma, un Borja, entre el rei francès i els reis hispans? Potser sí. Segur. Sí. Una intuïtiva posició a favor de Ferran II preparant-li un camí honorable per quan fos ell qui conquerís el regne de Nàpols el 1504.
Aquí, avui, som rondant a l’entorn d’un títol. Ranquejant o no. Tanmateix, una altra vegada un Borja ens ha ofert una estona d’entreteniment. I no serà l’última volta. Segur que no.
Notes
[1] M. BATLLORI, La família Borja, València: 3i4, 1994 (Obra completa, XIV), p. 39.
[2] Epistolari català dels Borja, a cura de M. Batllori, J. Requesens i M. Toldrà, València: 3i4; IIEB, 2017 (Biblioteca Borja, 7), doc. 75.
