Una sentència escrita sense matisos, a voltes la invalides deixant-la nua, així, sense el vestit de les precisions. L’exemple pot llegir-se en aquestes ratlles escrites fa no gaires setmanes, en parlar de la relació que tenia el papa Alexandre VI amb l’art: “em sembla que era una passió per manifestar urbi et orbi el seu deliri de poder, més que no pas un anhel innocent de bellor o un interès generós de protecció d’artistes”.[1]
Mitja veritat. Com en tota cosa que té un davant i un darrere, per resumir-ho preterint els costats, el dalt i el sota i les arestes de cada part. Sí que l’art és i ha estat un instrument de propaganda a favor de qui detecta a les seves mans el poder, i poderosos han existit que, negats per capir bellesa, han tingut els artistes al costat que en suplissin la mancança. D’altres han cercat artistes, llogats a bon preu o no gaire, a més a més del seu propi bon gust i criteri. Alexandre VI, el Borja de poder més enlairat de tota la parentela, no fou pas remís en acollir i protegir humanistes, i artistes va haver-hi al seu costat perquè l’art fos una bandera que el precedís. Recordem la fastuosa processó sota arcs d’imitació romana clàssica per on passà el dia en què fou coronat, anant solemnement des del palau Vaticà al temple basilical de Sant Joan del Laterà. Una passejada de glòria que va començar “desdel banco de Spanocchi, que es agora depositario […]” –segons testimoni presencial de Francisco de Valencia–; processó “la más solenne que nunca se acuerdan hombres […] En fin, que fue la más sumptuosa cosa jamás otra fuese”; processó davall “ocho arcos triumphales muy altos et pomposos” que (no sé si volent-ho o no) principiava no pas davant d’humil capella o fornícula religiosa de casa discreta, sinó a les portes d’una banca, la banca Spannocchi, és a dir, la que aleshores era dipositària de les finances vaticanes; més: quan Cèsar Borja fou nomenat arquebisbe de València pel seu pare i papa, el qui n’era el vicari i l’administrador –puix ni Cèsar ni després el germans Joan i Pere-Lluís de Borja-Llançol mai no hi posaren els peus–, Jaume Conill, li escrivia el 5 d’agost de 1494: “Hui, senyor reverendíssim, nosaltres, procuradors de vostra senyoria reverendíssima, no rebem un sols diner, que tot ho rep lo banc dels Spannocchis, car en l’arrendament de l’arquebisbat, qui és arrendat [a] lo senyor de Carlet, hi ha un capítol, que haja a posar los dinés en lo dit banc dels Spannocchis, i ells ne tenen compte a vostra senyoria reverendíssima”; una seriosa responsabilitat monetària, doncs, a Roma i més enllà la d’aquella família de banquers, que es manifestava (tafaneria:) amb la barreja de les llengües italiana i catalana, com es constata en una carta de Francesco Spannocchi, octubre de 1493, on es parla d’haver “rebut ·MCCXL· ducats, pocho più o meno”, adreçada a l’esmentat administrador eclesiàstic Jaume Conill.[2] Retornem a l’art.
Catedral d’Orvieto. Font: Wikimedia Commons
El professor Marià Carbonell assegura, fonamentadament, que Alexandre VI “és possible que no tingués un gust ben definit, però això no és suficient per negar la seva curiositat i una bona dosi de sensibilitat”. Cert, i algun testimoni es pot aportar al seu favor. Un en circumstàncies malastrugues, com ho foren les ordides per una pesta que s’ensenyorí de Roma la tardor de 1493. El papa i uns quants cardenals deixen la ciutat i se’n van a Viterbo. Serien els primers dies de novembre o des del mes d’octubre. Va estar-s’hi uns quants i “aprés de haver feta una volta per les terres maríttimes, nos ne vintguem açí a Orvieto”, era el 23, “on som stats nou dies amb XVI cardenals dins la ciutat […] e sis en la comarca”, perquè amb llurs servidors –i cavalcadures– no hi cabien pas tots, oi? El cas és, doncs, que, per una pesta, Alexandre VI és a Orvieto i el dia 30 de novembre escriu al seu fill Joan de Borja, segon duc de Gandia:
Demà, Deus volent, que serà la primera dominica del Advent, celebrarem una solemne missa papal –com se acostuma– en la església catedral, que és de les més sumptuoses que éser puxen en tota la cristianitat, e té lo pus bell frontispici que temple al món tinga.
Verament. Ningú, m’ho penso, afirmarà que sigui un temple amb una façana de segona línia. Admirables els mosaics i les quatre pilastres que la sostenen, esculturades amb imatges de la creació del món i la història sacra fins arribar a la fi dels segles amb les ganyotes dels condemnats a l’infern. El mateix dia signava una altra carta al duc de Gandia el seu germà Cèsar Borja:
[…] la santedat de Nostre Senyor se troba en aquesta ciutat d’Orvieto, ab la qual se troben, entre els que dins la ciutat són y los que són en aquesta commarca, vint-e-dos cardenals. Demà, si a Déu plaurà, que serà la primera dominica del advent, sa santedat farà celebrar missa solemne en presèntia sua […].[3]
Hem llegit bé. El pare li diu que l’endemà celebrarà una missa solemne segons el costum; el germà li comunica que el papa la farà celebrar i la presidirà. La segona informació sembla explicitar quin és el “costum” de la primera. Ara ho interpreto. El pare d’ambdós germans i papa de Roma és altament sensible a la bellesa de la catedral de la ciutat, sense cap propòsit d’enlluernar ningú ho comunica al fill en la intimitat de la correspondència; ensems és sensible a la significança d’una missa solemne, a l’acció litúrgica que es descabdella davant del poble com una gran i fastuosa cerimònia, que justament és fastuosa i gran perquè el papa es digna presidir-la, diguem: perquè ell, per damunt d’ella i dels fidels, la converteix en una representació del seu poder. Retornem a l’art.
Un segon el topem en una altra carta del 18 d’abril de l’any següent, el de 1494, escrita de nou al seu fill Joan, duc de Gandia:
[…] te regraciam les rajoletes de Manizes que ens has trameses, cosa de tant poc cost e a Nós desijada e demandada per tantes lletres; he has mès en oblit verdaderament les rajoletes que són azurades.
Rajoletes, cosa petita, de poc preu, oblidadissa en els afers del fill i que el pare li ha de reclamar més d’una volta i encara es deixa les de color atzur, aquell color enamoradís (potser). És a dir, Alexandre VI se’ns mostra sensible a la menuda bellesa d’uns cairons petits de reflex celeste que els turistes avui encara xafen en alguna de les estances Borja dins els Museus del Vaticà. La història d’aquestes “rajoletes”, per cert, no és pas així de breu. El fill, en un text indatat, però probablement del mes de juny, s’explica: “que la Santedat Sua en dies passats m’escriu manant-me fes fer açí rajoletes per pahiments ab les armes he divisses de la Sua Beatitut. De fet hi fiu metre mà e no és obra que axí desenpachadament puga ésser feta, però que ara ja és feta una gran quantitat, e ara se cohen dues altres fornades, la qual rajoleta e feta fer en Gandia a dos mestres que y tinch, la qual ha provat molt bé, y en çert rehex millor que la de Manizes: per lo primer passatge les poré trametre, o anant yo com espere en la Sua Beatitut”; i encara més: “De les rajoletes, ja per altra he dit com mossèn Pertusa m’ha dit que ell hi daria recapte; i així me n’escrivia vostra santedat que ell ne tenia càrrec. També crec que no les trametrà per aquestes galeres, car no se’n troba una per senyal, de fetes, i així faran a fer fer, i han mester temps; més ara en l’hivern”, li comunicava al papa Jaume Conill.[4]
Un tercer testimoni pot ser-ho allò que va passar quan tingué la idea d’una nova avinguda entre el Vaticà i el Castel Sant’Angelo, àmplia i solemne en ocasió del jubileu del 1500, que en fer-la malmeté algunes restes arquitectòniques antigues. Una certa impressió negativa degué tenir-ne perquè, en decidir la remodelació del castell esmentat, va voler un contracte que li assegurés la propietat de les coses velles descobertes, com el gran bust de l’emperador Adrià ara al Museu Pio Clementino del Vaticà ho testimonia.
Santa Maria Maggiore, Roma. Font: Wikimedia Commons
I un darrer, encara de ple en l’ambigüitat entre el bon gust i la imatge del poder. Penso en el teginat de la romana basílica de Santa Maria la Major. Un camp d’or enlluernador de cent cinc cassetons quadrats amb una flor al mig i en el central l’escut heràldic d’Alexandre VI.
Tot es redueix, ara i sempre, a considerar la complexitat que cada jorn ens lliura i la variada resposta que els homes hi donem, sempre multicairada i de vegades fins a l’aparent i a voltes real contradicció en aquelles personalitats polièdriques com tantes ens n’ha deixades la història. Una d’elles, evidentment, la del valencià Roderic de Borja, que arribà a papa i va fer guerra. Fou el maig de 1494. Era l’hora de “recobrar la nostra roca de Òstia. Aprés que dita roca és stada asetiada, e les bombardes grosses nostres han tirat uns quants jorns e feta molta gran ruïna e dan […]”. La situació finí amb el lliurament de la plaça sense més lluita, va signar-se la capitulació i “en l’alba nos fonc donada e liurada liberalment dita roca”, vint-i-cinc de maig, “dia de la sancta Trinitat”, per la qual raó “no ha calgut adoperar l’artelleria e gent del Sereníssim Rey de Nàpols, que ens havia tramesa ab onze galeres per a la expugnació de dita roca”… i l’administrador dels prínceps de Squil·lace –Jofré de Borja, fill papal maridat amb Sança d’Aragó, filla natural d’Alfons II de Nàpols–, Ferran d’Íxer, confessava a Alexandre VI, en carta del 3 de juny de 1494, que “de la presa d’Òstia [ocupada pel cardenal Giuliano della Rovere] i del repòs de vostra santedat me só molt alegrat”. I l’alegria d’Alexandre VI és barreja de possessió recuperada, de pau que allunya guerra i potser també d’impressió estètica en les paraules darreres d’aquesta carta escrita al seu fill Joan de Borja quatre dies passats, el 29. Li diu: “[…] que entre totes eren setze galeres, dues fustes, dos galions e molts altres navilis per portar artelleria. E era una bella armada”, no pas feroç ni temible.[5]
Si alguna volta no ens sorprèn, no ens xoca, no ens desconcerta la família Borja (o famílies, sinònim de branques bastardes), haurem de pensar que hem perdut la capacitat d’atoniment i fins la d’admiració. M’ho temo.
Notes
[1] Vegeu Joan REQUESENS, “L’art adunà J. W. Goethe i uns Borja”, elsBorja [blog] (19 de desembre de 2015).
[2] Les citacions primera i tercera d’aquest paràgraf es localitzen a: Miquel BATLLORI, La família Borja, València: Tres i Quatre, 1994 (Obra completa, IV), p. 218-219 i 146; la segona a: De València a Roma. Cartes triades dels Borja, edició i estudi de Miquel Batllori, pròleg de Modest Prats, Barcelona: Quaderns Crema, 1998, p. 121.
[3] Les d’aquest paràgraf a: Marià CARBONELL, “Sobre la iconografia de l’apartament Borja del Vaticà”, dins Mario MENOTTI, Els Borja, València: Bancaixa, 1992, p. 408; i Josep SANCHIS SIVERA, Alguns documents i cartes privades que pertanyeren al segon duc de Gandia en Joan de Borja. Notes per a la història d’Alexandre VI, estudi preliminar i edició: Santiago La Parra; transcripció: Vicent Garcia i Martínez, Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2001, p. 94-95 i 99.
[4] J. SANCHIS SIVERA, Alguns documents i cartes privades, p. 111-112, 155; De València a Roma, p. 55.
[5] J. SANCHIS SIVERA, Alguns documents i cartes privades, p. 149; i la citació de F. d’Íxer a De València a Roma, p. 106.
