Ad Ilerdam imus,
in ea uacamus
pauci certe libri
multi dies festi
[Traducció: Anem a Lleida, / hi fem vacances / ben pocs els llibres / molts jorns de festa.]
Amb la corresponent cantarella, mentre caminaven alegrement, els estudiants que hi anaven en un dels darrers anys del segle XIV. Com ho havien fet els d’abans i ho farien els vinents. A l’Estudi General de Lleida, des del primer dia de setembre de 1300, per creació del rei aragonès i comte de Barcelona Jaume II, dit el Just –tenint a mà la butlla papal de Bonifaci VIII de 1297–, fins a la infausta jornada en què Felip V, un Borbó, en signà l’abolició el 1717.
La història, ben o mal recordada, és el passat i res tenim a fer-hi, fins potser ni lamentar-ho ni elogiar-ho… però sí. El plor pel que és perdut i la lloança ensems pel bo que fou la seva existència, sí. I ambdós, lament i bon record, són més que història, són la memòria que ens fa ser un i no un altre com a poble.
Així ho entenia en el seu discurs als Jocs Florals de Lleida el 13 de maig de 1901 mossèn Jacint Verdaguer:
Ell [Jaume I] estimava a Lleida com a la segona ciutat i cort de Catalunya. A més del prelat, sos prohoms eren de son consell. En ella fundà uns Estudis que foren lo llevat, o, en altres termes, lo planter de la Universitat fundada per son net Jaume II; d’a on sortiren dixebles com Felip de Malla, qui a divuit anys era ja catedràtic en la Universitat de París; Alfons de Borja, qui pujà al soli pontifici, i Josep de Calasanç i Vicenç Ferrer, que pujaren més amunt encara, al soli de la més alta santedat.
Solemne recordança. Ara, però, no en comentarem pas allò encaixat amb la història o dubtós, per centrar-nos amb “qui pujà al soli pontifici”, el Borja que prengué el nom de Calixt III.
Un dia, doncs, el jove valencià caminava cap a Lleida per ésser-hi estudiant –i amb els anys professor, puix hi havia obtingut el doctorat en ambdós drets, el civil i l’eclesiàstic; a part de ser canonge de la Seu des del 1411–, la cantarella als llavis…
A Lleida, evidentment, perquè era l’única ciutat de la Corona catalanoaragonesa que tenia Estudi General en exclusiva per disposició de la reial fundació. I durant segles brillà al firmament del saber com ho recordava en un acte acadèmic el 1613 (ai! data que veu venir el desastre: abans no es compleixin cent anys ja no serà possible cap acte solemne ni cap classe simple) Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona:
Ab sos raigs lluminosos dissipades,
fugiran les tenebres d’Ignorància,
i, entre mil efectes generosos,
veureu, de les nacions més apartades,
venir, per a usar de tal ganància,
a Lleida, el fills de prínceps poderosos.[1]
Ara bé, ens és possible d’imaginar l’anada d’un estudiant a Lleida? La del valencià, concretament, Alfons de Borja? No cal pas recordar que res no sabem del primer viatge ni d’altres posteriors d’anada i tornada, ni de com era la seva vida a les aules ni fora de les aules, ni coneixem… A partir d’un cert any és admès com a clergue del bisbat de Lleida, sobresurt com a bon canonista i comença la seva carrera. Mestre de nous estudiants, assessor jurídic a la Cúria del papa Benet XIII, membre a la Cancelleria d’Alfons el Magnànim… Bé, bé, però abans va ser jove i, posats a imaginar –una imaginació que no ha pas de renyir-se amb una vida de pietat normal i conducta estudiantil correcta i segurament brillant–, imaginar que un dia, amb altres companys, caminant alegrement cantés sense malícia cançons estudiantils (sense malícia, prou i massa que la paladegen capellans i frares confessors) com aquesta, a les envistes de Lleida:
Istam quare,
si donare
mihi uellet oscula,
nostro metro
ualde leto
ferrem ad celestia.
*
Que si sapit,
non negabit
tria saltem basia,
cum sic sibi
sicut mihi
uel plus erunt dulcia.
[Traducció: Si ella, doncs, / molts petons / me volgués donar, / el meu cant / exultant / al cel l’alçarà. // Si ho veu bé, / jo en rebré / almenys tres besades: / a ella així, / com a mi, / li seran melades.]
Retratem-nos-el, doncs, aquell estudiant de les acaballes del XIV, discret i a la vegada sense fer-se estrany als cants dels seus companys. Aquesta mirada ens permet de veure una alegre joventut que seguint la tradició mantenia vius els Carmina Riuipullensia. Aquells versos bonics amb música jocosa, vells i frescos des de feia dos-cents anys i que poc a poc passarien de moda i un segle vindria que ja es cantaria
Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.[2]
Oh!, els temps canvien. Massa certament. Però avui aquell jove Alfons, futur Calixt III, ens ha allerat (pontificalment, podríem afegir-hi) de recordar els extraordinaris versos d’un monjo medieval.[3]
Notes
[1] Albert ROSSICH, Dos panegírics d’Andreu Rey d’Artieda (1604) i Vicent Garcia (1613) pronunciats a l’Estudi General de Lleida. Edició crítica, Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2019, p. 235.
[2] “Baixant de la font del gat”, Càntut. Cançons de tradició oral [consulta: 15/12/2021].
[3] Cançoner de Ripoll, introducció de Pere J. Quetglas, traducció de Jordi Raventós, Martorell: Adesiara Editorial, 2009, p. 86-87; m’he permès, i en demano disculpes, de variar la traducció dels quatre heptasíl·labs (“a mi em volgués atorgar; fins al cel la portarà; com a mínim tres besades; li seran molt més melades”) per uns pentasíl·labs (pagant-ne el preu d’eliminar el “molt més” de la dolçor).
