L’actriu francesa Marguerite-Joséphine Weimer (1787-1867), més coneguda com a Mademoiselle George, abillada per al personatge de Lucrècia Borja. Font: Wikimedia Commons.
—Aquesta tarda anirem a teatre.
—Avui, amb el fred que fa?
—Sí. Precisament avui, 11 de gener de 1895.
—Ahir, a la Boqueria, no vaig sentir parlar de cap obra de teatre.
—Ja sabem que la teva oïda és més fina pels xiuxiueigs de mil foteses i no pas per les novetats dels nostres escriptors.
—Sempre em surts amb la mateixa cantarella. Avui, la veritat, fa fred i ahir tenia les orelles en això. Tothom deia que no ens el traurem de sobre durant dies.
—Siguin dies o setmanes, avui al Romea.
—Sí, perquè ho dius tu, ves a saber què faran. Potser la comèdia dels barbuts amb l’aire que gela.
—Oblida’l, que anirem d’estrena. Hi sentirem parlar Lucrècia Borja.
—Vols dir? —preguntava, desconfiada de mena als arguments del seu home.
I el dubte va confirmar-se. No van escoltar la veu de la filla del papa en la cantarella de cap actriu, tot i que el títol anunciat… Aquella tarda s’estrenava Lucrezia Borgia de Francesc Xavier Godó i Llorens, advocat empordanès, escriptor d’una trentena de peces entre el 1883 i 1911, segons informacions per confirmar. “Joguina en un acte”, precisa el llibret, repartida en vuit escenes. Tres personatges, ara n’entra un, ara en surt un altre. Una juguesca a l’escenari per passar l’estona en lloc més calent, cal suposar-ho, que no a la Rambla barcelonina aquell primer mes de 1895.
S’aixeca el taló. En Miquel i la Pura fa pocs mesos que són marit i muller, ara instal·lats uns dies en una casa al camp, i Àngel ha subornat el jardiner per entrar-hi i declarar-se tendre enamorat de la jove esposa. Un tòpic sense atenuant de cap mena, ni la llengua amb nervi bell ni l’enginy per desfer-se de… A l’escena tercera, Àngel confessa a Pura, en veure-la emocionada, creu, als seus mots, que no podrà resistir la contemplació d’“un ocell ferit, pel fusell de son marit” –caçador a tort i a dret– i li revela amb untuós tractament de “vostè” aquest pensament:
Veu? A mi l’Ofèlia em fascina
per sa tendresa que encanta;
però la Borja m’espanta
i em posa pell de gallina.
PURA: Ah! Lucrècia Borja!
ÀNGEL: Sí!
era una dona fatal,
filla del geni del mal,
una víbora; un botxí
amb faldilles! I l’història
diu que era una dona guapa!
Arribats a mitja declaració, l’enamorat li confessa que el seu espòs Miquel l’ha convidat a dinar (i el públic, que no recordi que ha saltat la tanca del jardí i ha lliurat vint rals al jardiner perquè callés). Pura cavil·la, coneguda la novetat, i ordeix l’enverinament del marit amb una ampolla de xerès i la quantitat d’arsènic convenient. Arriba l’hora de l’àpat. Es perpetra el crim. Pura deixa l’enamorat al costat del mort amb l’excusa de cercar l’abric i fugir tots dos. Àngel, tremolós, contempla el cadàver i pensa en ella:
Pura!
un nom tan pur, se m’afigura
que no li escau. S’ha de dir
Lucrècia Borja, perquès és
una Lucrècia traidora,
guapa i envenenadora…
Entra Pura: “—Àngel! ja estic prompte”… però es descobreix la falsa mort. En Miquel reobre els ulls: “—Ja ho veieu; goso de bona salut… i gana” i l’Àngel, amb la cua entre cames, “(apart, aturdit)”:
se m’han rifat de lo lindo […]
[…] vaig a prendre el tren
i me’n torno a Barcelona.
MIQUEL: Bon viatge.
PURA: Li desitjo
més fortuna una altra volta.
ÀNGEL: Crec tenir-la, si a Déu plau,
quan m’engresqui amb una dona,
si no em resulta com ara,
una altra Lucrècia Borgia.
Baixa el taló i restem engalipats si hem suposat que la joguina teatral era dedicada a la Lucrècia de veritat. Res de res. Una mostra, com tantes, de la llegenda negra aleshores escampada a partir de l’òpera de Gaetano Donizetti estrenada a Milà el desembre de 1833, llibret confegit a partir del drama romàntic de Victor Hugo d’aquell mateix any, representat al Liceu barceloní el 1848 per primera vegada. Un idèntic títol, Lucrezia Borgia, de Victor Hugo a Donizetti i del músic a Godó.
Val la pena fer memòria d’obres, òpera o teatre, tallades a la mida de l’abandonada llegenda negra (o encara no del tot, mai no se sap)? Diria que no. No val la pena, llevat de limitar la recordança a una simple nota per ressaltar més la documentació seriosa que s’imposa i s’ha d’imposar definitivament. Diria que no, després d’escriure’n dues pàgines i reproduir-ne versos escarits. Excuso la incongruència amb un detall circumstancial, el culpable, diguem, de la meva debilitat.
Després d’estrenada l’obra, va ser impresa el mateix any per la “Biblioteca de «Lo Teatro Regional»” i posada a la venda al preu d’una pesseta. Un exemplar, trenta-dues pàgines, coberta i contracoberta incloses, m’ha reclamat l’atenció. Es tracta del que conté la dedicatòria següent: “A Mossen Jascinto Verdaguer, el mes gran de nostres poetes, dedica aqueixa petita flor, ‘l mes ínfim de sos admiradors Francisco Godo”, rubricat.
Verdaguer va rebre l’obsequi. Pel número de registre de la Biblioteca de Catalunya, on es conserva, sabem sense error que va guardar-lo entre els seus llibres.
No encerto la manera d’imaginar-me que mai algú pogués tenir tanta fantasia com per esperar amb convenciment o miratge que un dia es trobarien de costat, per obra i poca gràcia d’un comediògraf, Lucrècia Borja i el poeta Verdaguer.
