Va ser a València, en ocasió del cinquè centenari del naixement de Francesc de Borja l’any 2010. Vaig comentar per què l’havien fet sant, però per començar se m’acudí un record de la infantesa. S’obre el micròfon i conto als assistents:
Fa més de cinquanta anys que en tardes lluents de primavera unes ties àvies em portaven a berenar al camí de la Cova, la cova ignasiana de Manresa. Travessàvem la palanca del Torrent de Sant Ignasi (potser la confonc amb una altra de més amunt) i sobre la codina calcària menjàvem pa amb xocolata i després collia pipiripips vermells i xicoires grogues (ara tot és asfalt i on hi havia la roca del refrigeri hi roman la taca d’oli dels cotxes que hi aparquen… o tempora!). En acabat entràvem a l’església jesuítica. Quina impressió cada volta i un poc encara ara quan hi retorno. Per molt damunt del meu cap una colla de sants hieràtics, negres de dalt a baix i amb rostres groguencs i severs m’empetitien encara més. El de la pilastra de mà esquerra més propera al presbiteri, es mostra ensotanat i amb manteu, calb i amb arranada barba grisosa en unes galtes d’un groc olivaci, els braços caiguts si bé enllaçats per unes mans que sostenen una calavera. Quines òrbites buides em xuclaven! Quin forat del nas sense narius. Quina closca més rodona al raig d’una llum vespral! Era una imatge imposant.[1]
Sí. Era la de sant Francesc de Borja… que ja no hi és… o tempora!
Desconec des de quan hi havia aquesta escultura, i la d’altres sants jesuïtes al temple manresà. Eren obres de factura digna, però no crec pas que tinguessin cap valor històric, o un poc o bastant que desconec. Ara han desaparegut com també els quadres de les capelles laterals. L’any vinent, en farà cinc-cents que Ignasi de Loiola va fer d’aquesta cova manresana lloc de meditació i de pregària, ocasió, per tant, propícia a fer una remodelació de l’església, de part de la seva decoració.
El jesuïta Marko Ivan Rupnik, eslovè, va arribar al món el 1954, i la tardor passada a Manresa per redecorar totes les parets laterals de l’església, la de la Cova, com vaig aprendre de petit i així s’ha dit fins que darrerament es parla de “santuari ignasià”; deia que Rupnik amb la seva obra artística, mosaics que enlluernen, ha dit adeu a la hieràtica escultura que fascinà els meus ulls de menut vailet.
Sic transit gloria mundi, suposo que es diuen els sants entre ells, on hauran anat a parar? –els que eren a les pilastres del temple. Ara des de l’altra banda contemplen la remodelació. Aquell crani a les mans de Francesc era més simbòlic del que hom podia imaginar-se en contemplar-lo. Des d’aquest mes de maig passat ja tot és calavera, el crani, la figura del sant, l’entorn, el meu record, tot, tot és ossada cap al no-res. En restaran imatges fotogràfiques, potser alguna descripció turística i això: vaga memòria del que fou una glòria quan s’inauguraren aquelles estàtues (poc més de cent anys?, un poc menys?), obra de l’escultor Carles Flotats Galtés, i aquella decoració envoltant. Haurà estat cosa del món, és a dir, moridora. La mort. La finitud ho engoleix tot. Tanmateix, davant del dia a dia parlar de finitud em sembla exagerat perquè justament hi ha una cosa que no fineix: la mort. La mort perviu d’avui a demà amb la mateixa naturalitat que decidia ser i fer ahir com abans d’ahir, en temps de l’escultor Flotats i en el dels sants que cisellà i més enrere i no cal dir fins… quan? Serà la mort l’última realitat vivent? Si ho preguntéssim a Francesc de Borja ens repetiria, segurament, unes paraules de la missa de difunts: “Vita mutatur, non tollitur” / ‘la vida és transformada, no és eliminada’. Ah! la descoberta einsteniana! La matèria en energia, l’energia en matèria. Aquell infant que més de seixanta anys enrere contemplava la hieràtica escultura s’ha transformat en un record –petitíssimes descàrregues elèctriques al cervell–, flux d’energia per transformar-se en la matèria d’unes paraules fetes de llum a la pantalla d’un ordinador, en tinta sobre un paper, en un so que es perd si algú les llegeix a mitja veu…
Consideracions tan esgrogueïdes com aquell crani que sostenia Francesc de Borja a la pilastra de la Cova, tan buides de demà com aquelles òrbites sense ulls. Però encara resta un fil de neurones que ho expliquen. Nas sense narius, flaire de mort, olor de vida. Quina closca més rodona al raig d’una llum vespral! Era una imatge imposant. És una absència total en la llum matinal del dia en què he retornat a la Cova. També imposant.
Em resta, a través d’internet, contemplar el quadre d’Alonso Cano. El jesuïta esvelt, tot negre i la claror que li cau al cap lluent, futura calavera com la que sosté amb la mà esquerra, coronada amb una mena de corona reial i a terra, a l’angle inferior, el capel cardenalici que va rebutjar. Hom diria, davant d’aquest oli, que Francesc de Borja admira fascinat el regnat de la mort.
Deu ser inevitable perquè, a hores d’ara –una tarda de juny d’aquest any del Senyor i de la pesta, encara, 2021–, la mort se’m fa present de molt dissemblant manera, tanta que gairebé fa vergonya dur-la a una pàgina borgiana amb barroca penombra de santedat. Però si ella és tant sí com no, copio la seva presència en un text d’Apel·les Mestres. Recorda que era la tarda d’un 23 de juny i que vagarejava sol admirant la naturalesa a les afores d’un poblet fins a topar amb el minúscul cementiri. S’hi va apropar i oí en el seu interior una veueta de criatura. La porta era oberta, va veure-hi un vell que cavava i a pocs passos d’ell trescava una nena, la neta sens dubte,
tota vestida de negre, rient, garlant i saltironant com un aucellet, anava i venia dels clots que obria el vell a una migrada pila de fustes velles que anava apilotant a pocs passos més enllà.
De fustes velles, sí, no de llenya, sinó de fustotes velles i podrides, restes de caixes de morts que juntament amb ossos dislocats, anava arrancant –robant– a la terra el seu avi.
Pobre avi! Robava a la terra, robava als morts perquè aquella criatura, segurament òrfena, sola amb ell en aquelles soledats, pogués també fer el seu “foc de Sant Joan”.
I l’alegria de la menuda era tan franca a cada desferra de taüt que apareixia a flor de terra; l’escena va semblar-me tan tendra, tan patètica que, perdent tota noció de revolta, vaig quedar-me embadalit contemplant-la.
La marreca ni va adonar-se de mi, o si va adonar-se no va demostrar-ho; però el vell, sense deixar de cavar, va clavar-me una mirada tan significativa, tan rancorosa, que va fer-me comprendre molt clarament lo inoportú de ma presència en semblant lloc i en semblant hora.
I vaig tornar-me’n muntanya avall gairebé penedit d’haver sigut testimoni d’aquella gran profanació tan delicadament piadosa.[2]
I no seré pas jo, Déu me’n guard!, de negar la profanació. Però seré jo qui la perdonarà perquè la pietat, en aquell captard de la festa de Sant Joan, donava vida eixida de la mort a un infant.
Ara ja no em cal el quadre d’Alonso Cano ni l’escultura de la Cova. Aquell “home vell, en mànegues de camisa i amb corbata negra i esfilagarsada entorn del coll”… tot i que amb una expressió “d’infinita tristesa”, i aquella criatura “saltironant com un aucellet” descrits per A. Mestres, m’ofereixen una alegria més esperançada avui i per demà que no pas la figura escardalenca de Francesc de Borja, el sant.
Notes
[1] Joan REQUESENS I PIQUER, “Un prisat al manteu de Francesc de Borja o el profetisme en la biografia d’un sant”, dins Francesc de Borja (1510-1572), home del Renaixement, sant del Barroc, edició a cura de Santiago La Parra i Maria Toldrà, Gandia: CEIC Alfons el Vell; Institut Internacional d’Estudis Borgians; Acción Cultural Española, 2012, p. 573; reproduït a ÍDEM, El poder i la profecia: de la teoria a la pràctica borgiana, pòrtic d’Eulàlia Duran i Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre, 2016 (Biblioteca Borja, 6), p. 415.
[2] Apel·les MESTRES, “Capvespre de Sant Joan”, dins ÍDEM, Recorts y fantasies, Barcelona: Fidel Giró, 1906, p. 153-154.
