Aquesta vegada solemnement…
Solemnement s’ha de repetir que “Els Borja, doncs, apareixen en els llocs més inesperats…”
Per què un “doncs” a la frase solemne? Perquè es troba al final del text que és imprescindible de copiar tot seguit i fil per randa.
Conta el seu autor que el 1977, a les primeres eleccions polítiques a l’Estat espanyol postfranquista, es presentà en una coalició de partits entre els quals hi havia el partit carlí de Don Carles Hug de Borbó-Parma, “o siga, que en la primera incursió pública en política, vaig anar de la mà amb aquell xicot amb boina roja que havia vist travessar la plaça d’Iratxe i entrar al monestir”, el de Santa Maria la Reial en el llunyà 1957. “I de passada, el llinatge dels Borbó-Parma procedeix d’Alessandro Farnese, germà de la bella Giulia, l’amant joveneta d’Alexandre VI Borja, que en atenció als mèrits fraterns va ser fet cardenal, anys després arribà també a papa, amb el nom de Pau III, i va crear el ducat de Parma en benefici d’un dels seus fills: dos segles més tard, una descendent del primer duc, Isabel Farnese de Parma, es va casar amb un fill del nostre estimadíssim Felip V de Borbó, i ja tenim els ducs de Borbó-Parma, etc. Els Borja, doncs, apareixen en els llocs més inesperats…”
Un retall d’història, breu, les dades mínimes a propòsit –“I de passada”, escriu l’autor– de conjugar dos records vells: un, el dia que a primers de maig de 1957 es celebrà l’aplec carlí en aquest poblet navarrès als peus del Montejurra –en memòria d’una batalla guanyada pels carlins, en minoria!, el 1873, etc., etc.– amb l’assistència del descendent d’una branca reial amb altes pretensions i que prometia, en les eleccions de vint anys després, retornar furs i drets als antics regnes hispànics, etc., etc., i que el narrador el va veure quan entrà al monestir d’Iratxe, on ell aleshores hi feia estudis de Filosofia com a religiós escolapi d’aquell centre, Seminari de l’Escola Pia, i en l’avui de 1976, el segon record, ja no religiós, s’estrenava en política, etc., etc.
“I de passada”, una dada brillant que no es podia deixar perdre aquest blog borgià. Una troballa que, amable lector, ens porta a descobrir-ne l’autor i lloc d’escriptura per a recordar-lo com a estudiós dels Borja, a donar-li les gràcies per l’art de les seves narracions, a dir-li que gaudim –i a la vegada aprenem, talment com ho disposa l’ensenyament d’Horaci: “Lectorem delectando pariterque monendo” (Arte poetica, v. 343-344)– amb la lectura de les seves memòries: Joan Francesc Mira, Tots els camins.[1]
És el seu segon volum autobiogràfic. En vaig llegir l’anunci d’aparició a les llibreries per al dia 4 de març d’aquest any del Senyor (i de malalties flagel·ladores de la humanitat) de 2020 i, impossibilitat aquell dia, el vaig comprar puntual l’endemà i a llegir-lo sense espera (allò dels vicis inveterats que ja cap virtut no modera). I no solament hi ha el fragment copiat tret de la pàgina 150, sinó un altre encara.
Aquest segon, a propòsit d’una peregrinació de valencians a Roma en què ell, pel plaer d’ensenyar llocs cèlebres de la ciutat santa (l’adjectiu s’adiu als oients als quals feia de cicerone) i explicar-ne fets històrics, pel fat venturós d’assegurar-se uns dies d’alimentació segura –quan en aquell temps passava gana (en una entrevista a Vilaweb del 10 de març ho corrobora amb un com “una misèria de pel·lícula”) mentre cursava el darrer de Filosofia a la Universitat Lateranense– i en atenció a qui li demanà de fer-ho, un seu germà; aquest segon fragment, doncs, diu així:
Un diumenge de primers de desembre vam assistir a una messa e communione en l’esglesieta primitiva i subterrània de les catacumbes de Roma, supose que per tal d’acostar-nos a l’esperit dels màrtirs antics i a la memòria del mig milió de cristians, inclosos vuit o deu papes, que hi van ser soterrats els primers segles (no imaginava, òbviament, que el nom de Calixt, Calixt III Borja, m’havia de ser tan familiar en el futur…).
Així a la pàgina 184. No cal preguntar-ho, segur que el lector ja suposa que si en aquestes memòries els Borja hi són, també ens assabentaran de com J. F. Mira arribà un dia a ser-ne estudiós amb totes les garanties. Doncs sí.
“Molts anys més tard, durant els mesos que vaig viure a Roma entre el 1992 i el 1993 recollint material sobre els Borja”… i continua explicant-nos un dels llocs on cercà i rebé informació borgiana de primera mà. Va entrar-hi
per una porteta lateral i anònima en la Via dei Penitenzieri, on es troba un dels llocs més singulars i més desconeguts de la Companyia de Jesús, la Casa degli Scrittori. L’accés i l’escala estreta són tan anònims com la porta, i entrant i pujant no diria ningú que allà es concentra la més alta densitat de personatges increïbles de les ciències humanes i divines. Només tenen dos punts en comú: ser homes del tot extraordinaris, savis, lliures, i ser jesuïtes. Els qui han tingut el privilegi d’arribar fins al fons d’un corredor ample i mal il·luminat i entrar a l’estudi d’un d’aquells savis insignes com el gran historiador Miquel Batllori, la sensació i l’emoció no l’oblidaran mai.
En certifico la sensació i l’emoció de poder conversar, bé, millor i exacte és dir aprendre conversant amb el pare Batllori tot i no haver-ho fet en el seu despatx romà. Certament que allà la sensació i emoció descrita per Mira era superior, més que no ho poden dir segurament les seves ratlles de les pàgines 164 i 165. En aquestes dues es certifiquen les precedents i les posteriors i s’assenta tot el sentit del títol del llibre, Tots els camins… porten a Roma. Hi anem de la mà de J. F. Mira i en retornem rics, gràcies a ell, d’art redaccional i de coneixements, inclòs el borgià de la descendència dels Farnese. Anecdòtic a les memòries. Formals i vers els consignats al volum que publicà el 2000, Els Borja. Família i mite. En presentar aquest llibre assegura amb totes les lletres i amb la rotunditat del tipus redona i la flexibilitat del tipus cursiva que “la matèria borgiana ja no és solament una peripècia interessant: és una matèria irrepetible i única”. Cert. Irresistible com l’ambrosia (que Hermes ens n’aboqui al bol –“A la cratera hi havia ambrosia barrejada [amb vi] […] i la servia als déus” (Safo, núm. 141 ed. E. Lobel i D. Page) de tant en tant!), tot i saber que ni mastegant-la ni bevent-la obtindrem la immortalitat com ella, la família Borja.
Nota
[1] Joan Francesc MIRA, Tots els camins, Barcelona: Proa, 2020.
