Signum notarial de Bruniquer.
Assentament no és pas ben exacte. Anotacions, tampoc. Llista de notícies s’acosta més a la realitat, però em sona a prosaic, com una devaluació de la història, perquè, de fet, es tracta de dades històriques i mereix un nom sonor perquè, endemés, un notari les compilà a consciència i per encàrrec del Consell de Cent barceloní. Posat a triar, trio la primera paraula rajada pel llapis (l’esborrany previ), com un carreu que s’assenta estable.
Traslladem-nos als primers anys del segle XVII i preguntem-los un què i un com de les activitats del Consell de Cent del Cap i Casal del Principat de Catalunya. Ens assabentaran que després de sis anys d’ajudant, el 1603, n’Esteve Gilabert Bruniquer i Riera ha accedit a la plaça d’escrivà del Consell. Havia nascut a Granollers l’estiu de 1561, tenia els estudis de notari i com a tal exercia. Al Consell barceloní treballà tota la vida, en aquesta feina i en altres funcions de responsabilitat, i a partir de cert any essent-ne síndic fins a la seva mort el 1641. D’ell ens han arribat diverses obres, una de les quals és Cerimonial dels Magnífics Consellers i Regiment de la Ciutat del 1614, coneguda de manera més breu com Les Rúbriques de Bruniquer. A la segona dècada del segle XX se’n feu una edició en cinc volums i les enciclopèdies n’expliquen més coses, ara ben sobreres aquí, llevat, com es veurà, de tenir present que les dades no són aplegades cronològicament, sinó per temes, ja sien de la milícia, d’economia, de naixements i casaments d’alcúrnia, diplomàcia, delinqüència (la proximitat d’aquestes dues realitats ha eixit com m’ha vingut, a la impensada… ben mirat… a voltes…, no dic res) i altres ítems.
El rau-rau en tenir-ne unes quantes, de dates i dades històriques al davant, l’engendra no pas el pessigolleig de constatar la fumarel·la del passat a la qual tot hi és abocat –què dir-ne, de la pervivència d’uns fets consignats que llegeixen alguns lletraferits, poquíssims, cada quandocelis? Res–, sinó el fet de llegir-les per comentar-ne algun aspecte, per considerar-ne alguna semblança amb altres fets, o per satisfer, si més no, una comprensió plaent. Sí, també, que conscientment o no s’adigui a la visió que tens de la història i, si cal, te’n doni una justificació més: –Ho veus?, ja t’ho deia que això ve de lluny!, i encara m’hi poses objeccions!! I tant, si venen de lluny, el record i les mil contalles, vida i miracles dels Borja! Avui, doncs, és el torn de Les Rúbriques de Bruniquer.
I. Referits a Calixt III
Vol. I, cap. XIV (p. 262-263): “Festes i alimares o alegries per vengudes de Reis o Prínceps, naixements, casaments, conquistes o altres noves d’alegria”.
A 19 de març 1455, festes i alimares per la Lliga, unió i confederació entre lo Senyor Rei i lo Papa, Venecians, Milà i Florença.
Alimares se feren per l’elecció del Papa, que així ho deliberà el Consell a 7 de juny 1455, en consideració segons diu la deliberació, que lo mateix Papa havia escrit a Consellers i dat avís de sa elecció, i perquè era català i era estat canonge de la Seu de Barcelona, i que ningun Papa havia dat tal avís sinó ell i son immediat predecessor, qui era papa Nicolau quint. Emperò reberen engany en dir que era català i que era estat canonge de la Seu de Barcelona, perquè lo dit Papa era el papa Calixto i era de la Casa de Borja, natural de València. És ver que en sa joventut fou catedràtic de l’Estudi de Lleida i canonge de aquella Seu, i com en lo temps de sa elecció era ja home de 80 anys, no és de meravellar que havent passats per ventura 60 anys des del temps que ell era canonge, i fòrsan [tal vegada, segurament] vendria també en Barcelona, los qui tindrien memòria d’ell, lo tinguessen per català i per canonge d’aquesta Seu. També es troba que los Consellers, a 21 de març 1403, reberen lletres del Papa avisant com se era anat d’Avinyó a Roma.
Els fets per davant. El dia 2 de març de 1455 es proclamava amb solemnitat l’acord conegut com la Lliga italiana, ampliació del tractat de Lodi de l’any anterior. Aquesta Lliga aplegava els signants del tractat de l’abril passat entre les repúbliques de Venècia, de Florència i el ducat de Milà, amb l’afegitó, ara, dels Estats Pontificis sota el pontificat de Nicolau V i els regnes de Nàpols i de Sicília regits per Alfons el Magnànim, el rei de la Corona catalanoaragonesa. Cinc dies després de rebre’s aquesta notícia a Barcelona, moria a Roma Nicolau V i el dia 8 d’abril era elegit com a successor el cardenal Alfons de Borja, que escollí el nom de Calixt. Cal entendre que la notícia arribà molt abans del mes de juliol, si bé per la dada la festa no es programà fins entrat l’estiu. Amb alimares, focs festius que em fan pensar, ara, en les cercaviles dels diables actuals i en els castells de foc.
En segon lloc, què hi diu el notari reportador. Pren nota d’allò consignat en la deliberació dels consellers, ho exposa ras i curt com a bon notari, però a continuació ofereix, per la mateixa raó, la veritable realitat del nou papa, tot i que amb la raonable o sempre inevitable espurna d’error descoberta temps ençà i desconeguda aleshores. El cardenal electe tenia 77 anys i de quan era professor a Lleida i canonge allà no en feia encara 50. Al costat, tanmateix, d’una cronologia coixa, Bruniquer no s’està d’ajustar la congruència entre els fets i els motius al·legats pels consellers: la memòria d’alguns oferia les dades que ell considerà errades.
Pel meu compte, el text m’ha suggerit el següent. Tot i que durant molt de temps els historiadors no s’ho explicaven, el cas era una prou bona memòria de la vida del nou papa en aquell 1455. Ves a saber si als testimonis que recordaven temps llunyans i més als consellers no els arribà la nova com a pluja del cel que afavoria la grandesa de la pròpia terra, aquella que hom celebra com la cosa més natural si la circumstància és una sèquia sense llot ni rocs que en remogui l’aigua. Baixa tan planera que de Lleida a Barcelona no hi ha diferència entre un canonge d’aquí i un d’allà, i un parlar d’ací o de València no enterboleix gens ni mica la claredat de l’aigua, que vol dir de la comprensió. Un document de l’Arxiu Capitular de Barcelona ha permès confirmar la notícia de l’admissió d’Alfons de Borja com a canonge de Barcelona el 1419. Des del 2004 els historiadors en tenen la prova confirmatòria. Bruniquer, però, no es deixà enterbolir la seriositat de notari que, sever amb les enraonies populars i els alegrois dels consellers, no podia admetre un canonicat barceloní sense un document sota els seus ulls a més a més d’aclarir la seva valencianitat.[1] Sembla mentida la dubtança perllongada davant de dues canongies quan aleshores se sabia i fins avui s’hauria d’haver sabut que la canongia com a prebenda, una o moltes, no alterava el seu caire religiós. La medul·la santíssima n’eren les rendes que hi anaven aparellades, ja fossin en plata o en or, però quantes més millor: aquesta era la dignitat canonical que verament comptava. Sobre la novetat que fos el mateix electe qui notifica l’elecció, no puc fer res més que retornar al notari el qual localitzà entre els documents, diu, un de prou evident i datable com ho va ser la carta o missiva del 21 de març de 1403 en la seva literalitat, sembla, però avui hem de dir-hi un no per allò que se’n seguí. Un exèrcit francès ha sitiat Avinyó i el papa Benet XIII, l’aragonès Pero Martines de Luna, manté la seva resistència a no abdicar i ve un dia que es desfà el setge i s’escapa. Cert que escriuria que se n’anava a Roma, això és el que volia, i bandejar-ne Bonifaci IX i proclamar-se únic papa i autèntic. Els fets, però, no van seguir la via dels desitjos
II. Referits a Alexandre VI
Vol. V, cap. LXXI (p. 6): “Casos, sinistres i successos extraordinaris”.
A 13 de Juliol 1500. Vingué nova que lo papa Alexandre era mort, ferit d’un llamp.
Aquí, el títol del capítol orienta la lectura i els comentaris, segur. Sí. Va ser tot un cas, un accident que va tenir lloc el 29 de juny i és relatat per diverses fonts coetànies.[2] Un sinistre de conseqüències grans. Un succés tan extraordinari que semblava impossible. La dada és lacònica, però per sota de menys d’una dotzena de paraules, quants ploraren la desgràcia?, quants digueren aquell dia –Déu ha fet justícia? Quin cas! Quin sinistre i succés extraordinari! Què dir-hi? Res.
Vol. V, cap. CIV (p. 338): “Morts i obsèquies de Papa”.
Diumenge a 12 de Juliol 1500. En Dietari apar que vingué nova com nostre Sant Pare, papa Alexandre era ferit de llamp, i a 13 vingué nova que era mort de la dita ferida, i a 15 vingué nova que lo dit nostre Sant Pare no era mort, mes que era nafrat d’uns sostres qui eren caiguts per fibló de vent.
I el títol d’aquest altre capítol? Morts. Mai el punt final no és tan darrer com després de “morts”. Però aquí no hi és i les “obsèquies” despisten, oi? Així seria si penséssim en ‘obsequi’, tanmateix no, no, que és un plural com el de la seva mare la llatina llengua i mot sinònim d’exèquies. Morts, reposeu en pau. Doncs en aquest capítol es conta que, tret d’un dels Dietaris del Consell de Cent, el 12 de juliol, un diumenge de l’any del Senyor de 1500, aquell del Jubileu o Any Sant proclamat per Alexandre VI, un any que havia de ser de conversió i celebració joiosa per la redempció dels cristians, obra gloriosa de Déu menada a bon terme pel seu Fill Jesús, etcètera, etcètera i valga’m Déu!, un llamp de Zeus i Júpiter plegats al cap del Vicari de Crist a la terra i més i més. En el Dietari “apar”, això és, “apareix”, clar i català, i jo, notari, en traspasso el testimoni fidedigne a les meves Rúbriques. Apar neta i crua la mala notícia provinent de Roma: el papa, aquí amb el nom, Alexandre, ha estat ferit per un llamp, i l’endemà la nova és més trista, el papa ja és mort, i altres dos dies passats que no era mort però sí ferit per l’esfondrament d’un sostre. Quatre línies d’esglai i d’esperança tremolosa. La mort! No encara! Com, de ferit? Ronda la mort, s’allunya o tornarà? No es pot negar que el redactat és antològic, per aprendre’n. Quatre variants a l’entorn d’un fet gravíssim, un crescendo veloç, un desenllaç fatal, una sospita arribada sens haver paït l’ineluctable, rara novetat per a respirar en el dubte de la gravetat que resta. Fets llaçats amb una conjunció que suma, i… i…, i un mes… però… sembla que no n’hi ha per tant… tanmateix “nafrat”… ha estat un “fibló de vent”… ja no és llamp, ara és vent, tant hi fa… quin Any Sant, Senyor –i uns resen i resen i altres hi saboregen malvasia.
Bruniquer, seriós en el seu ofici, consigna la notícia següent, a la mateixa pàgina, sota la precedent, més concisa que mai, si bé es permet uns mots de confirmació notarial:
Dissabte a 9 de setembre 1503. En Dietari apar que vingué nova com lo papa Alexandre VI era mort, e fonc ver.
Títol del capítol confirmat.
Notes
[1] Diplomatari Borja, 2, Carlos López (dir.), València: Tres i Quatre, 2004, p. 227.
[2] Per exemple, Johannes BURCKARD, Dietari secret, Mariàngela Vilallonga (dir.), València, 2004 (Biblioteca Borja, 2), p. 383-384.
(Continuarà)
