Signum notarial de Bruniquer.
III. Referits a Francesc de Borja, duc i més i jesuïta i més
Un tercer Borja a Les Rúbriques de Bruniquer. I a fe que amb lletra gruixuda –ja s’entén– no per més tinta en ella i sí més tela perquè la talli i l’apami l’historiador. L’afeccionat ha de restar al caire d’un si cau o no en un disbarat o en un glosa sense gràcia. Les dades precedents eren simples, hi ha un nou papa a Roma i a Roma el papa és mort. La resta, com sol passar, ja és avui secundari. Havia estat Calixt III canonge de Barcelona? Un fet de grandesa (allò de les rendes) engrandeix. Patiren uns i s’alegraren altres per un accident del papa Alexandre VI? Un cop passada la mort i més de mig mil·lenni, una anècdota vulgar, allò que succeeix arreu i sempre: si hom és notori té amics i enemics. Però les següents anotacions relacionades amb un tercer Borja, un que de no morir oportunament o importuna, també era a la llista dels papables en aquella tardor de 1572, canvia l’aspecte de les dades i dates. Aquell, doncs, que moria, abans havia estat home polític de cap a peus. Justament per la seva capacitat política era a la llista de papables! Visqué al costat dels polítics des de l’endemà de la infantesa i des d’abans i per sempre parent del més acimat mandatari de l’Europa d’aleshores, Carles V d’Alemanya, I dels regnes hispànics, etc. Polític essent marquès i ascendit a duc. Polític sota la sotana jesuítica. Polític en aquest capítol. Ell, i de pas un altre Borja. Comencem per aquest.
Vol. II, cap. XVII (p. 14): “Vengudes de Cardenals, Virreis, Bisbes de Barcelona, Arquebisbes de Tarragona, o de Consellers anants o vinents de les Corts o d’altres persones principals”.
A 27 d’octubre 1540. Venguda del Cardenal Borja. Visitaren-lo amb Pro[hò]mens.
Ja s’ha assenyalat alguna imprecisió de dates a propòsit de la vida de Calixt III i ara una altra s’ha infiltrat a la ploma del notari a pesar de la seva probitat, segur –si no s’ha d’imputar als editors de l’actual text imprès. Aquest 27 d’octubre no pot ser. Raó. En la dècada dels anys 30 del segle XVI foren dos els cardenals de la dinastia Borja. Roderic de Borja i de Castro-Pinós –germanastre del personatge d’aquest apartat– moria l’agost de 1537; el desembre de 1539 era ascendit al cardenalat Enric de Borja i d’Aragó. Aquest es dirigia a Roma per rebre la porpra de mans del papa i passà per Barcelona, on el Dietari de la Generalitat en consigna la presència el 7 de març de 1540 en l’acte de consagració episcopal de Jeroni Requesens, novell bisbe d’Elna. Cal creure que es trobà amb el seu germà Francesc, aleshores virrei del Principat, abans de continuar el camí cap a Roma. Però no hi arribà, moria a Viterbo el 16 de setembre. Aquesta és la raó per la qual no podia ser a Barcelona el 27 d’octubre.
A 23 d’agost 1539. Entrada de Virrei, el Marquès de Lombai. Vide lo Dietari.
A 2 de desembre 1542. Jurament de Virrei, del Marquès de Lombai, i la Protesta i Sentència d’excomunicació fou en sa casa perquè l’oficial qui l’havia de proferir, ni lo síndic del General, no foren a la Seu, lo dit Virrei se’n volgué anar a Castella, emperò tornà ans d’eixir de Catalunya i així los Consellers no isqueren a rebre’l, ni tornà jurar, emperò anaren a visitar-lo a 11 de març 1545.
A 11 de setembre 1550. Venguda del Duc de Gandia. Los Consellers consulten si el visitaran per ser estat Virrei i resolen que no.
Aquestes són les tres notícies referents a Francesc de Borja i d’Aragó. La primera simplement informa de l’arribada del nou virrei. El dia 14 havia jurat el càrrec de manera protocol·lària i simple a Tortosa, per allò de tenir ja els peus al Principat, i el dissabte dia 23 arribava a Barcelona a primera hora de la tarda i feia seguidament el jurament solemne a la Seu. I passaren els anys fins que el mes de desembre de 1542 venia a Catalunya l’aleshores emperador Carles i s’hostatjava a Barcelona, per la qual raó el virrei o lloctinent cessava en la seva comesa representativa del monarca. Un cop marxava, doncs, el monarca i si confirmava la seva representació en la mateixa persona, aquesta novament jurava el càrrec sense, però, gaire pompa. Així succeí en aquesta ocasió i puntualment el Dietari de la Generalitat dona compte que “don Francesc de Borja, marquès de Lombai, novament creat per sa magestat lloctinent general en lo present Principat, prestà lo jurament acostumat en la Seu de Barcelona” el dia 2 de desembre. Bé, però el text de les Rúbriques diu alguna cosa més.
És això de la “protesta i sentència d’excomunicació” i les línies següents. Es tracta d’una qüestió jurídica referida al cessament d’un funcionari acomplert el període establert, o per altra raó de pes, i el traspàs a un altre que se solia fer en un espai religiós. Conta el Dietari de la Generalitat que un primer acte d’aquesta mena es celebrà el 17 de desembre del primer any en què Francesc de Borja era lloctinent al Principat,[1] i ara, en aquest dia 2 casualment també de desembre es repeteix un acte semblant. Podria ser ben bé cert com també deu ser-ho que no es presentessin a la catedral els dos altres funcionaris que calia hi fossin presents i l’acte s’hagués fet més tard a la mateixa residència del virrei. Res, sembla, de greu importància… o sí. Una suposició, tres punts suspensius i una possible afirmació. La qüestió suposada s’esmenta ací per desconeixement jurídic o de la tradició de qui escriu (un servidor de vostès); els tres punts, per deixar pas a una segona suposició motivada per les ratlles següents que ens ha fet arribar el senyor notari Bruniquer. Desconeixements per part meva, evidentment, però també un rumiar insistent perquè el Dietari de la Generalitat, en la data d’aquest 2 de desembre de 1542 només diu que hi hagué el “jurament acostumat” –com s’ha transcrit una mica enrere. Dues fonts i en una un esdeveniment que és absent en l’altra. La més simple s’adiu al que passà i l’altra adjunta dos fets en un mateix dia? Si és certa aquesta, aquella hi tira terra al damunt?
El text editat a Les Rúbriques, després de “la Seu” porta una coma i no l’entenc gaire o l’entenc massa. Si fos un punt tindríem dos afers: el de la renovació d’un càrrec i un desig del virrei, marxar. Però segles enrere no era pas preceptiu ni clar l’ús dels signes de puntuació i ves a saber què diu l’original antic i l’original de Bruniquer. Així, amb la coma, penses que la intenció del virrei és conseqüència de l’anòmala renovació d’un càrrec oficial. Per on me’n vaig a fer el comentari previst d’antuvi, ara arribat en una bifurcació? Doncs per la segona eventualitat. Si els historiadors de pes m’ho desmenteixen, lloat sigui el seu saber. Si el confirmen, també.
Pel que fos, i encara que fos en altre dia, un acte de relativa importància o solemnitat jurídica no es dugué a terme de la forma consuetudinària i al virrei li pujà (ara ho direm ben col·loquialment) la mosca al nas (puix després de tres anys d’heure-se-les amb les lleis i tradicions de la terra nostra i les seves autoritats geloses de drets i privilegis, com ha de ser!, sí), va pensar que ja en tenia prou, la gota d’aquell dia feia vessar el got i me’n vaig a Castella (on qui mana, mana, i és un o poquíssims i si fas i desfàs no passa res que tots som amics i coneguts… aquí, redimoni de constants males cares als representants de sa majestat, i mira que soc gairebé de família, soc valencià i sé també de furs a la meva terra, però això d’aquí no té remei…).
Sí, senyor. Això és un virrei o lloctinent i marquès i cosí segon de l’emperador de mig món. Tot un caràcter. Allò de la mansuetud i santa paciència, virtuts celestials, ja ho escriuran en el futur els decoradors dels fums i tarannàs i febleses humanes (ai!, perdó, els entesos en santedats). Tot un caràcter que, vencent-se amb l’enginy de la diplomàcia, fa veure que dona un tomb pel país i retorna a Barcelona i els consellers fan veure que passejada ha estat i no cal anar-lo a rebre ni, és clar!, cap altre jurament.
M’empatollo una lectura desvergonyida? Mira-t’ho bé, tu, qui siguis, que em senyales amb el dit. La dada següent és oli d’ametlles dolces que ho cura tot. Si més no en el document escrit que es deixa per a la posteritat. Els consellers el varen visitar poc més enllà de tres mesos passats, però es comprèn amb tanta feina per part d’uns i de l’altre, no era fàcil trobar l’ocasió adient. No! No fou així, no. La data de 1545 no són tres mesos sinó tres anys… i Francesc de Borja ja no era virrei des d’en feia dos! Una errada aquest 1545 en comptes de 1543? Certament que hi ha tela per tallar i apamar en aquesta notícia. I la següent i última?
Doncs la confirmació de les meves sospites, concordants, ara sí, amb els historiadors: Francesc de Borja i d’Aragó, com a virrei o lloctinent del Principat, deixà més tost un regust aspre en una part del país. Un 11 de setembre de 1550, retornava a la ciutat i els consellers… com si sentissin ploure. I l’exvirrei? Res. Tal dia farà un any. Ell en fa dos que és jesuïta, en secret, i ara se’n va a Roma. Avui Barcelona és lloc de pas i el passat, passat està. I Déu tingui en glòria tants protagonistes del pretèrit i pels que ho serem des del futur, també.
Nota
[1] Joan REQUESENS, “Francesc de Borja al Dietari (I)” i “[…] (II)”, Els Borja [blog] (9 i 15/10/2017).
