Santíssim Misteri de Cervera (penjada dels velluts); foto: Ramon Prats. Font: “La Festa del Santíssim Misteri de Cervera declarada festa patrimonial d’interès nacional”, Som Segarra (10/04/2019).
Un altre Borja va anar un dia a Cervera talment com va fer-ho el primer, Alexandre VI, és a dir, ni a peu ni a cavall sinó, com ho diríem avui, virtualment. Es conta, i la història em temo que no ho pot confirmar amb totes les garanties pertinents, que el papa Alexandre VI decidí presentar-s’hi amb el seu poder pontifici signant un breu o una butlla –no tothom parla del mateix tipus de document– el 1496.
La presència del segon la narra un vell historiador del segle XVIII, el jesuïta Pere Ferrussola. Primer, llegim-ho, després hi cercarem aclariments (a l’avançada fem notar l’adaptació ortogràfica del text just fins al punt de no ometre fonèticament cap menudalla).
I aquí los prodigis. Perquè lo mateix dia sis de febrer, en què la Iglésia fa festa a la gloriosa santa Dorotea, verge i màrtir, i que aquell any mil cinc-cents quaranta era divendres, sent Pontífice de la Iglésia Universal Paulo Tercer, Rey d’Espanya lo Emperador Carlos Quint, bisbe de Vic, que aleshores comprenia en sa diòcesis a Cervera, Don Joan Tormó i virrei de Catalunya sant Francisco de Borja. A les tres hores de tarda succeïren los estupendos prodigis […] que en lo pròleg a la novena diguérem i explicàrem, que havien estat una representació magnífica i copiosa del misteri de nostra Redempció.
Aquest fragment correspon al segon capítol, pàgines 94-95, del llibre que per menuts diu en portada tot el següent:
Noticia histórica del Sant Mysteri de Cervera, escrita por lo R. P. Pere Ferrusola, de la Companyia de Jesús; precehida de la Novena, treta principalment de la Historia de la Sagrada Passió del V. P. Lluis de la Palma, de la mateixa Companyia. ab aprobació del ordinari. Barcelona: Llibreria de Pons y Companyia, Carrer dels Archs, núm. 8, y Capellans, núm. 3. 1863.
En el capítol II es proposa d’exposar els miracles i prodigis atribuïts al Sant Misteri de Cervera, que no és altre que un fragment de la Vera Creu, aquella en què morí Jesús, com tants altres centenars i centenars n’hi ha pel món, puix la fe fa miracles, certament, i en multiplica les estelles, i els descreguts en fem comentaris a propòsit de la nissaga Borja en la qual no cal pas creure-hi, puix ha estat en aquest món i encara hi és –per descendent a Sud-amèrica i en llibres i revistes, papers i ones electròniques.
Ferrussola comença per la bona intenció del mossèn i forces vives del poble El Terròs, que volien també tenir un fragment de la Vera Creu a la seva parròquia. En dia convingut i en hora bona com es diu, sis de febrer de 1540 a les tres de la tarda, divendres per a més exactitud, es reuniren a l’església parroquial de la ciutat de Cervera onze persones, rector i alcalde d’El Terròs, un doctor, un argenter i un teixidor més altres mossens de Cervera i el sastre de La Rebassa, amb noms i cognoms que aquí estalvio. Però entremig d’aquests piadosos senyors que volien partir en dos el fragment del Misteri cerverí i el dia i l’hora anotats al començament, hi ha les dades més certes que les del calendari i el rellotge, les dels poders aleshores imperants. Una dada, en el seu conjunt, del més alt valor provatori de la veritat que estampa l’autor i que justament per la força testimonial que se li atribueix haurem de comentar tot seguit.
El papa Pau III –que tenia per nom de pila Alessandro– podria passar-se per alt puix ben lluny era de Cervera, tanmateix diguem-ne tres fets. Als seus 25 anys li concedia la porpra cardenalícia, era el 1493, Alexandre VI puix la seva germana Júlia Farnese n’era la papal amistançada més bella…(li agraí el regal, a la germana, el futur papa Pau?) El 1532 acompanyava Carles V d’Alemanya a Bolonya on havia estat coronat emperador dos anys abans… I com que traiem la notícia de l’obra d’un jesuïta, recordem que fou aquest papa qui aprovà la Companyia de Jesús el 1540, el mateix any, sí!, en què es volia partir per la meitat el tros cerverí del lignum crucis.
Carles, com és presentat? Diguem que de manera claudicant. Pere Ferrussola escriu la seva obra quan Cervera és sota el poder del rei Borbó Felip V, però l’any que historia era una ciutat governada per la Diputació del General en concordança, una certa concordança, això sí, amb un rei de la casa dels Habsburg, per tant, rei d’Aragó i comte de Barcelona, però el presenta com a “rei d’España” d’on n’era el Primer i ja n’hi hauria prou… no, era l’emperador Quint del Sacre Imperi Romanogermànic. No cal dir que més poder té un emperador que un rei, oi?
El bisbe Joan de Tormo, fill d’Albaida, un eclesiàstic de relleu en el país del segle XVI que una dotzena d’anys després al fet miraculós seria nomenat president de la Diputació del General de Catalunya, avui Generalitat de Catalunya, institució que precisament s’havia establert per al bon governament econòmic del Principat a les Corts celebrades a Cervera el 1359.
I la darrera autoritat esmentada, la més sorprenent pel seu redactat: un virrei de Catalunya… que era sant! Sí, això diu el text ben llegit, “virrei de Catalunya sant…” Podia haver escrit el “futur sant”, oi? Doncs no. Una ploma jesuítica se suposa que escriu rectament. Aleshores de virrei ho era el marquès de Llombai, uns anys després IV duc de Gandia… Doncs saltant-se la lògica temporal, aquell lloctinent del febrer de 1540 ja era un ”sant”. Això sí: sant Francesc de Borja!
—Per què no mantenir el requisit cronològic dels fets i no avançar-se a la beatificació?
—No cal, per l’amor de Déu! Un sant és un sant i pot sotmetre’s al requisit que esmentes, i fins cal que així sigui en el treball d’un bon historiador, però un Borja? No, un Borja, no. A Cervera hi hagué un miracle quan a Catalunya l’autoritat reial l’ostentava un Borja sant.
—I si aquest miracle fos d’aquells… vull dir dels que… ja m’entens… de credulitats devotes, diguem…
Últimes ratlles del llibre testimonial, pàgina 352:
I aquest sacerdot so lo P. Pere Ferrusola de la Companyia de Jesús, lo mateix que he ordenat esta Obra. I si bé a tots los miracles que he referit en ella, no pretenc que, independentment del judici de la Iglésia, se’ls dona altra fe que la humana, però aquest, amb què Nostre Senyor en honra del Sant Misteri de Cervera se dignà consolar-me, lo juro en paraula de sacerdot i per lo mateix sant Misteri a major glòria de Déu.
I més que mai només ens resta dir, amén a major glòria de Cervera, si més no.
