Presentació[1]

L’Institut Internacional d’Estudis Borgians i Edicions Tres i Quatre de València presenten una nova edició del missal de Nadal d’Alexandre VI (1492-1503), un bellíssim còdex litúrgic de luxe nascut en l’entorn del segon papa Borja, pensat i destinat a un únic usuari –el mateix pontífex–, que actualment, i després de vicissituds diverses en què l’atzar ha jugat un paper important, es conserva, si no al lloc on es va crear i custodiar inicialment, sí a la llibreria dels papes, la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on té la signatura Borg. lat. 425, al costat d’altres restes de la rica col·lecció de volums litúrgics de la cúria pontifícia. Així mateix, el manuscrit, un cop restaurat i editat en facsímil el 1986, ha recuperat la funció per la qual es va crear i des de 1987 torna a ser utilitzat en les celebracions litúrgiques de Nadal oficiades pels papes al Vaticà.

El missal de Nadal és, d’altra banda, el fruit més destacable de la important activitat del papa Alexandre, no sempre reconeguda i l’estudi de la qual tot just s’ha encetat, com a comitent d’obres d’art en el camp del llibre manuscrit i de la miniatura, i reflecteix plenament en la seva decoració el programa iconogràfic d’exaltació del llinatge familiar i de la pròpia funció com a pontífex que s’ha associat a Roderic de Borja i al seu cercle de familiars i servidors pràcticament des de l’entronització a la cadira de sant Pere com a Alexandre VI, el 26 d’agost de 1492.

Les línies que segueixen tan sols pretenen esbossar alguns dels aspectes indicats fins aquí, a partir de la millor bibliografia sobre el missal borgià, en la qual cal esmentar d’una vegada per totes el nom del primer especialista en la matèria, el musicòleg Adalbert Roth.

Els llibres litúrgics del papa Alexandre

El missal de Nadal d’Alexandre VI forma part d’una sèrie de tres libelli missae papalis o formularis litúrgics per a les úniques misses anuals que els pontífexs oficiaven personalment a les acaballes del segle XV: la tercera del dia de Nadal, la de diumenge de Pasqua i la de la festivitat de sant Pere i sant Pau. D’altres papes seguiren l’exemple d’Alexandre i es proveïren de col·leccions semblants.

La redacció dels tres missals borgians s’insereix en un moment de canvi en la tradició dels llibres que marcaven la pauta de les grans celebracions que tenien lloc a la capella major del Vaticà –des de 1483, capella Sixtina– i a la basílica de Sant Pere, escenaris principals de les cerimònies litúrgiques més importants, les anomenades capellae papales que una quarantena de cops l’any se celebraven solemnement en presència de cardenals, prelats i curials destacats o fins i tot del pontífex. El seu decurs es regia segons les instruccions dels mestres de cerimònies o cerimoniers pontificis, alhora responsables de les col·leccions de textos on es descrivien detalladament els ritus. Durant la segona meitat del segle XV, el procés de revisió i l’interès per la litúrgia sumptuosa culmina en l’obra del cerimonier Agostino Patrizi Piccolomini i el seu ajudant primer i més endavant mestre de cerimònies Johann Burckard, d’Estrasburg, que revisaren el Pontificale romanum (Roma, 1485) i redactaren llibres de cerimònies per encàrrec del predecessor d’Alexandre, el papa Innocenci VIII (1484-1492). I és que, com recordava Patrizi al pròleg del seu De caeremoniis curiae romanae libri tres o Ceremoniale, la nova compilació que serà vigent fins al segon concili Vaticà, la maiestas del pontífex i del col·legi de cardenals es manifesta en l’execució correcta dels ritus.

Marià Carbonell recorda que hi ha documentats més encàrrecs de llibres litúrgics del segon papa Borja. Segurament li pertanyia un pontifical de la Biblioteca Apostòlica Vaticana (Ottob. lat. 501, del qual sembla que forma part el foli conservat a Viena que citem més endavant). I un llibre d’hores en octau amb unes 60 miniatures d’un pintor del mateix cercle umbre-romà del qual procedeixen diversos artistes que treballaren per a Alexandre VI, venut a París a les acaballes del segle XIX.

Descripció codicològica del manuscrit

• Signatura: Biblioteca Apostòlica Vaticana, ms. Borg. lat. 425.
• Lloc i data: Roma, entre 1492 i 1494, aproximadament.
• Suport: pergamí d’alta qualitat, acarat pèl-pèl, carn-carn.
• Mides: 460 x 320 mm (285 x 190 mm).
• Foliació: fol. 1-69; l’últim és afegit a la segona meitat del segle XVI. Consta de set plecs: sis quinterns i un quatern als fol. 31-38. La distribució dels plecs sembla obeir en alguns casos a criteris de contingut.
• Disposició del text: a tota pàgina.
• Escriptura: gòtica textual rodona.
• Copista: Luca, que no indica el seu cognom. Una segona mà copia el fol. 69.
• Tinta: negra. Rúbriques en vermell, algunes lletres en or i blau per marcar paraules importants o directrius al papa.
• Decoració: inicials decorades i historiades, retrat d’Alexandre VI i escut dels Borja (fol. 8v), miniatura a tota pàgina amb la Crucifixió (fol. 38v), orles i frisos de grotescos, amb profusió d’emblemes i senyals heràldics borgians, animals reals i mitològics combinats amb motius vegetals i putti.
• Notació musical: present en alguns passatges on s’indica que són cantats pel papa; notació quadrada d’or sobre línies en blau i text en aquest color, o en negre sobre línies vermelles.
• Enquadernació: l’original, perduda, duia les armes d’Alexandre VI i encara es conservava el 1547. L’actual, que va ser restaurada el 1986, és en pell sobre fusta amb emblemes d’or a la coberta i al llom, i tanques daurades en forma de petxina; encara s’hi reconeixen les restes de l’escut dels Medici, documentat en un inventari de 1656.
• Contingut:
  • Fol. 2 [Rúbrica]. “Missa in Nativitate domini nostri Jesu Christi hora tertiarum pontifice maximo celebrante”.
  • Fol. 2 Inc.: “In primis pontifex maximus paramenta capit consueta in camera Papagalli, videlicet: amictum, albam, cingulum, stolam, pluvialem et mitram pretiosam vel regnum”.
  • Fol. 68v Expl.: “ut fit in resurrectione Domini sub baldachino”.
  • Fol. 68v [Endreça del copista al papa Alexandre]. Inc.: “Utquam vasta ingens”. Expl.: “scripsit alumna manus”.
  • Fol. 69 [Addició del segle XVI]. “Sequentia sancti evangelii secundum Matheum”.

La compilació del missal

Hi ha unanimitat entre els investigadors a afirmar que Alexandre VI devia encarregar la confecció dels tres missals poc després de la seva elecció, l’11 d’agost de 1492, o de la coronació, el 26 d’agost del mateix any.

El 6 i el 31 de maig de 1494, els llibres comptables de la Cambra apostòlica recullen diversos assentaments sobre un pagament de 70 ducats d’or de cambra, procedents dels diners dipositats en mans dels Spannocchi, els banquers senesos del papa, fet pel tresorer pontifici Francesc de Borja a favor de Camillo Azzari o Azzarri de Bolonya (també dit “Aliazariis” i “Eliazariis” als documents), per una part de la manufactura, l’enquadernació i les miniatures de tres missals per a la capella del papa. Hom ha volgut identificar-los, amb alguna reserva, amb els missals d’Alexandre. Segons Adalbert Roth, Camillo Azzari, més que no l’autor material, devia ser un intermediari que hauria organitzat el procés d’elaboració dels llibres i el pagament dels professionals que hi intervingueren (copista, il·luminadors, etc.); anys a venir és documentat com a scriptor apostolicus i familiar o servidor del cardenal de Cosenza, és a dir, el tresorer Francesc de Borja ja citat, que el 1493 havia estat nomenat cubiculari d’Alexandre, ofici que implicava un contacte directe amb el pontífex i els seus objectes d’ús personal. Tot sembla apuntar, doncs, cap a l’origen borgià de l’encàrrec dels tres missals, sigui personal del mateix papa, sigui gestionat a través del seu parent i cubiculari Francesc de Borja.

Pel que fa a la compilació del missal de Nadal, el mateix Roth avança la hipòtesi que es podria atribuir al mestre de cerimònies Johann Burckard, col·laborador –com hem vist– de les compilacions litúrgiques de Patrizi i ben conegut com a redactor del Liber notarum, un dels diaris de l’activitat protocol·lària de la cúria pontifícia que, en el seu cas, com és sabut, transcendeix aquesta funcionalitat i esdevé un veritable dietari de la vida pública i privada dels últims papes del segle XV i inicis del següent. La hipòtesi es basa en els paral·lelismes entre les rúbriques del missal i l’Ordo missae publicat pel mateix autor el 1495, i en la constatació que la redacció de llibres litúrgics era una de les obligacions del mestre de cerimònies, cosa que en el cas de Burckard s’havia demostrat plenament en la pràctica.

Però l’únic membre de l’equip que va elaborar el primer libellus missae del papa Borja de qui consta el nom al volum és l’amanuense que va escriure materialment el missal de Nadal en una acurada littera textualis formata o rotunda. Al fol. 68v afegeix, a tall de colofó, una endreça en vers a Alexandre VI en què s’identifica com a Luca o Lluc i li demana que accepti aquest i els altres volums –possiblement, els dos altres libelli missae avui perduts– que ha copiat per a ell:

Utquam vasta ingens / universi flumina mundi

exiguosque estus haud / negat oceanus,

sic modo ne spernas / hec mira volumina Luce

que tibi, Alexander, / scripsit alumna manus.

És a dir: “Així com l’oceà immens acull els rius grans i els rierols més petits del món, no menyspreïs, doncs, Alexandre, aquests meravellosos llibres que Lluc ha copiat amb mà destra per a tu”.

No tenim cap més dada sobre el personatge. En tot cas, la seva obra és, segons María Luz Mandingorra, un exemple més de la pervivència de la gòtica textual rodona en la tradició dels manuscrits litúrgics de la primera Edat Moderna, que conviu sense problemes amb les característiques decoratives del llibre humanístic. Una lletra, val a dir, clara i gran, visible a una certa distància, tal com requeria el paper que es reservava al llibre en el marc de la reglamentada cerimònia de la missa de Nadal.

Quant a l’apartat de la decoració del manuscrit, més endavant veurem que hom ha volgut reconèixer fra Antonio da Monza entre els col·laboradors.

La decoració del missal

La diversitat dels elements i l’omnipresència dels emblemes borgians són la tònica dominant de la decoració del missal de Nadal del papa Alexandre. Hi trobem al llarg de tot el volum inicials historiades de mida diversa, algunes acompanyades de representacions figuratives relacionades amb el contingut del text (fol. 8v: Naixement; fol. 10: Déu Pare; fol. 28: sant Miquel; fol. 39: Eucaristia); orles i frisos de grotescos –fruit d’una moda basada en les pintures murals de les grotte de la Domus aurea de Neró– amb motius vegetals i elements rematats en pa d’or, putti i ocells; emblemes i escuts del papa pertot arreu; un medalló amb el seu retrat i escut (fol. 8v); i una escena de la Crucifixió (fol. 38v).

Més de la meitat de les inicials contenen emblemes d’Alexandre VI i els Borja, alguns d’interpretació encara discutida: la doble corona ducal radiada, l’estendard de les cinc flames o “farpes”, el bou heràldic vermell de la família, repetits una i altra vegada a les orles i a les inicials. Silvia Maddalo s’hi ha referit com a “repertori iconogràfic” borgià de registre simbòlic en clau autocelebrativa de la figura del pontífex i basat en l’emblemàtica familiar, que apareix no només en aquest missal sinó en altres llibres, cerimònies i encàrrecs artístics en general d’Alexandre, documentat des del començament del pontificat i que culmina en l’apartament Borja del Vaticà. En aquestes estances vaticanes decorades per Pintoricchio entre els anys 1492 i 1495, el programa teològic tradicional de la història de la salvació a través de la fe es completa, segons Marià Carbonell, amb un programa polític innovador inspirat pel dominic Giovanni Nanni –Annio de Viterbo– en què, a través de la vinculació del bou borgià amb Apis-Osiris, fundador de la civilització etrusca, el papa Borja reivindica el seu domini sobre els Estats Pontificis.

El mateix retrat d’Alexandre VI, acompanyat de l’escut d’armes, que es pot veure al començament del formulari de la missa del libellum (fol. 8v), recorda immediatament la representació del papa orant de la sala dels Misteris de la Fe de l’apartament Borja, on apareix com a testimoni de la resurrecció de Crist. Maddalo, que ha estudiat les diferents representacions d’Alexandre –pictòriques, en segell o en moneda– durant el seu pontificat, hi descobreix una finalitat propagandística clara de convertir el retrat del papa en una imatge del poder, val a dir, de la potestas pontifícia d’origen diví, que no parteix de cap imatge idealitzada d’Alexandre, sinó d’un retrat fisiognòmic en el sentit modern que el feia recognoscible per a l’observador coetani.

Segons una hipòtesi de Fausta Gualdi Sabatini, l’escena a tota pàgina de la Crucifixió, afegida, un cop acabat el missal, en un full d’un pergamí de diferent qualitat i amb el recto en blanc (fol. 38v), seria atribuïble al franciscà Antonio da Monza. L’autora es basa en la comparació de les figures amb la representació de la Pentecosta i el retrat d’Alexandre VI d’un foli solt conservat a la Graphische Sammlung Albertina de Viena, ja citat, que alhora recorda un antifonari en mans privades (Rothschild) amb concomitàncies amb la decoració de la sala dels Misteris de l’apartament Borja. Això a banda, la decoració del missal de Nadal –un tema que encara espera un estudi aprofundit–, sembla que cal considerar-la obra dels miniaturistes del cercle romà de pintors de l’Úmbria que han dut a terme altres encàrrecs per al papa, en l’entorn de l’obrador de Pintoricchio i amb contactes amb la tradició llombarda.

(Continuarà)

Nota

[1] Reproduïm la introducció de Missale pontificis in Nativitate Domini, 2 vol., ed. facsímil, amb estudi introductori de Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre; IIEB, 2011.