La funció del llibre durant la missa de Nadal
Tal com indica la rúbrica del volum, “Missa in Nativitate domini nostri Jesu Christi hora tertiarum pontifice maximo celebrante” (“Missa celebrada pel papa a l’hora terça de la Nativitat de nostre Senyor”, és a dir, cap a les nou del matí), el missal està dissenyat per a un únic destinatari, el pontífex que l’ha encarregat, i la seva funcionalitat es limita a un únic dia de l’any litúrgic, la festa de Nadal. Els coetanis afirmen que Alexandre VI tenia bona veu i cuidava especialment que es complissin els ritus litúrgics, a diferència d’altres membres de la família, com el seu fill Cèsar Borja, de qui Burckard i altres cronistes critiquen el seguiment poc escrupolós de les cerimònies mentre fou cardenal. El còdex conté, doncs, el formulari de la missa per a una capella papalis concreta: la tercera missa de Nadal, que es continua celebrant en l’actual basílica de Sant Pere del Vaticà, des de 1987 novament amb el manuscrit borgià en mans del pontífex.
Al missal, els textos són transcrits íntegrament i van acompanyats de rúbriques o instruccions precises, en vermell, perquè el papa segueixi en cada moment el cerimonial, les parts que ha de cantar o llegir, els canvis de vestuari i els gestos i moviments que li corresponen com a oficiant. Durant la missa, el pontífex és assistit pel degà del col·legi de cardenals i per dos bisbes de la cúria, que vetllen perquè el llibre estigui sempre a la seva disposició i el text sigui visible. Els moviments del missal o “librum” al llarg de la celebració hi són descrits amb exactitud; per exemple: “ponit librum super altare” (“posa el llibre sobre l’altar”, fol. 16); “deinde signans librum frontem, labia et pectus suum dicit […] et incensat librum” (“després, senyant el llibre amb el front, els llavis i el pit, diu […] i encensa el llibre”, fol. 17v); “offertur ei liber et legit offertorium dicens” (“se li presenta el llibre i llegeix l’ofertori dient”, fol. 23v), etc.
Durant la praeparatio ad missam (fol. 2 seg.) i la litúrgia de la paraula (fol. 8v-23v), el papa seia al tron preparat per a ell a l’esquerra de l’altar. El cardenal degà sostenia el missal, amb l’ajut de dos bisbes, un dels quals passava full quan s’esqueia. Poc abans que el papa des de l’altar continués l’ofertori i la pregària eucarística (fol. 24), els dos prelats col·locaven el missal en un coixí a la dreta de l’altar. Durant l’ofertori i el cànon, un bisbe assistent assenyalava al papa amb el dit les oracions que havia de llegir. Quan el papa tornava al tron per combregar, després de donar la pau (fol. 60v-61), li duien davant un altre cop el missal. Abans de tornar a l’altar per a l’oració final i la benedicció, es tornava a posar el missal sobre el coixí de l’esquerra de l’altar. Després de la missa, el sagristà de la capella papal guardava el llibre amb la resta dels volums de la sagristia de què tenia cura.
El 25 de desembre de 1494 va ser probablement el primer Nadal que el papa Alexandre VI tenia el missal a la seva disposició. Les celebracions, però, van estar presidides pel temor davant de la presència de les tropes de Carles VIII de França i per les negociacions, abans, durant i després de la festivitat de Nadal, entre el rei i els representants del pontífex per a organitzar l’entrada de Carles a Roma. Tot i que no es fa referència a cap missa oficiada pel mateix Alexandre, al diari del mestre de cerimònies Burckard es llegeix la notícia que aquest va ser present a la missa que digué el cardenal Alessandrino a la capella major, i un cronista aragonès anònim, present a Roma durant aquells dies, afirma que “veniendo el día de Nadal, el papa celebró su officio en el palacio appostólico, en la capilla mayor, sollempnemente al acostumbrado”. Pocs dies després, havent entrat el monarca francès a la ciutat sense seguir les indicacions pactades, el papa es refugiava amb alguns cardenals a Castel Sant’Angelo per preparar la defensa.
Un any més tard, un cop allunyat el perill dels francesos de Roma, el missal devia presidir la missa de Nadal celebrada a la basílica de Sant Pere, on el cardenal de Siena, el futur papa Pius III, cantà l’evangeli en llatí. El diari de Burckard descriu així les cerimònies d’aquella festivitat (citem de la traducció catalana preparada per l’equip encapçalat per Mariàngela Vilallonga):
El dijous 24 del mes de desembre, vigília de la Nativitat de nostre Salvador Jesucrist, sa santedat el papa, revestit de la manera acostumada, va anar a la basílica de Sant Pere i el precedien els subdiaques, auditors, clergues de la Cambra i acòlits amb sobrepellissos, cosa que no era escaient ja que havien d’anar amb capa, i Bernardino Gambara portava la creu. Feta la reverència pels cardenals, van posar-se els ornaments i es van dir les vespres: la primera antífona i l’himne i l’antífona del Magnificat, les va entonar el papa; la segona antífona, el cardenal de Siena; la tercera, el de Sant’Angelo; la quarta, el de San Clemente; la cinquena, el de San Giorgio; Bernardino Gambara, sotsdiaca, preentonava les antífones i Achille Grassis, auditor, l’himne; el bisbe de Porto va ser l’assistent del cardenal de Sant’Angelo. La resta s’observà com de costum.
De matinada, entre les set i les vuit, el papa, vestit amb una capa de carmesí i les altres vestidures habituals, va anar a la capella, el bisbe de Segòbriga [i. e. Sogorb] duia les fímbries. Però abans de posar-se la capa va beneir l’espasa, dret en aquell lloc davant del llit del parament, on havia pres els ornaments, i Giacomo Dragazio, auditor, agenollat davant d’ell sostenia amb les mans l’espasa dreta amb capell al damunt, ja que no hi va ser present cap clergue de la Cambra. Beneïda l’espasa, presentant-li la naveta el cardenal de Sant’Anastasia, el papa va posar l’encens, després va aspergir i encensar l’espasa i va anar a la capella, tal com s’ha dit, seguint el papa els cardenals. L’espasa, la va portar el ja esmentat auditor, que avançava immediatament davant la creu; el papa va començar les laudes, va dir les absolucions i totes les benediccions segons el llibre […].
La primera lliçó la va cantar Pietro Paolo Arnolfi de Montesecco, acòlit; la segona, Achille Grassis, auditor; la tercera, Bernardino Gambara, sotsdiaca; la quarta, el cardenal de Santa Croce; la cinquena, el cardenal d’Alessandria; la sisena, el cardenal de Saint-Denis; la setena, el cardenal de San Giorgio; la vuitena, el cardenal de Siena; la novena, el papa; un cop acabada, Bernardino Gambara, sotsdiaca, amb la seva capa, va preentonar el Te Deum, que el papa va entonar després, del llibre. La primera missa, la va cantar el cardenal de Monreale; un cop acabada, el papa va tornar a la cambra, i l’abans esmentat auditor portava l’espasa davant de la creu, com abans; vint-i-quatre escuders del papa van sostenir vint-i-quatre ciris blancs a la capella, és a dir: deu al banc dels ambaixadors laics i no prelats fins al púlpit on se sol fer el sermó; sis al darrere del banc dels diaques cardenals; quatre al davant de la credença del celebrant, al lloc on els capellans celebrants solen seure a terra; i quatre drets a l’esquerra del pontífex, cap al lloc dels prelats assistents, cap a la credença del celebrant, al lloc on l’auditor que s’ocupava de la mitra i els cubicularis particulars solen seure; i un ciri, el va sostenir un familiar al lloc dels cantors, davant llur llibre, per tal que hi veiessin millor; però aquells quatre davant la credença del celebrant, que estava dret, començat el Te Deum, es van retirar per tal de no ser un destorb per al celebrant i els seus capellans, i es van col·locar al costat dels altres, drets darrere del banc dels diaques cardenals. Acabada la primera missa, després de la retirada del pontífex, els cantors van llegir les laudes. Mentrestant, el sagristà va rebre els ornaments pontificals i va dir després la segona missa; però abans que el papa sortís de la capella, o tanmateix pels volts de la sortida, van tocar les dotze. Entre les cinc i les sis, o pels volts de les sis el papa, revestit de la manera acostumada, va anar processionalment a la basílica de Sant Pere sota baldaquí portant la corona al cap; allí, havent-li estat feta la reverència segons el costum pels cardenals i els prelats i havent estat dita la tèrcia, va prendre els ornaments, i va celebrar de la manera acostumada; però per oblit vaig posar primer el lavatori de les mans abans de la recepció dels ornaments; l’evangeli llatí el va dir el cardenal de Siena; el grec, Giorgio Alexander, bisbe d’Archadia; l’epístola llatina, Bernardino Gambara, sotsdiaca apostòlic; la grega, Demetrios, beneficiat de la ja esmentada basílica de Sant Pere. Va ser l’assistent el cardenal de Sant’Angelo, ja que el cardenal de Nàpols no hi va ser present. La segona aigua per a les mans del papa, la va donar el noble Daniele Resti, ciutadà i ambaixador de la magnífica ciutat i comunitat de Ragusa. La tercera, el magnífic Girolamo Giorgio, doctor i cavaller, ambaixador de Venècia. La quarta, el magnífic Giovanni Sforza, senyor de Pesaro. Després de la missa, el cardenal de Siena va fer públiques les indulgències plenàries concedides pel papa al poble; van ser preparats ciris i claus per tal de mostrar la Faç del Senyor; però en veure el papa que a missa hi havia poquíssima gent i en comprendre que no era costum mostrar-la avui, va manar que no fos mostrada, i així es va fer. Així doncs, sense treure el vel, el papa va pujar al palau, havent acomiadat els cardenals sota el pòrtic de Sant Pere.
Les cròniques coetànies recullen la sumptuositat de l’ofici, les misses i les processons de la festa de Nadal durant el pontificat d’Alexandre VI, en què eren convidats personatges il·lustres, clergues i laics, que estaven de pas a la ciutat eterna. Per exemple, el duc Boguslau de Pomerània, vassall de l’emperador Maximilià, que assistí a les celebracions del Nadal de 1497 a la capella major i rebé del papa les insígnies habituals, l’espasa –que encara es conserva a Berlín– amb el capell, en una acció destinada a subratllar la submissió del poder imperial al pontifici, sancionada per la donació de l’emperador Constantí al papa Silvestre –no hi feia res que Lorenzo Valla hagués demostrat anys enrere la falsedat del document. Vegem-ne el relat que en fa el cronista aragonès esmentat:
Cómo el grande duque de Bombara entró en Roma y el grande recibimiento con otros assenyalados honores que le fueron dados.
Havieron los pontíffices passados por el grande que tienen concurso de los mayores senyores temporales, non solamente de christianos mas ahun de infieles, segunt los casos avenieron otros tiempos, y agora en tiempo d’esti grande pontíffice, a XIIIIº del mes de deziembre de novanta siete anyos, entró en Roma hun grande senyor tudescho, por fama pública fue el grande duque de Bombara, vassallo del emperador; su senyoría stá fundada en confinias del rey de Dachçia, es senyor de la ínsula de Noviergia, en Alamanya baxa. Venía esti senyor de visitar la casa sancta de Jerusalem por la vía de la Marqua. Fuele fecha en Roma grande receptión de prelados, todas las familias del papa, cardinales e muchos otros milittares; uffanosa cosa e mucho pomposa fue esta receptión y entrada. Y empués, veniendo el tiempo e días, domingo, a vint e quatro del predito mes de deziembre, viespra de la natividat de nuestro senyor Dios Jesuchristo, de parte de la sanctedat preffata, como a los senyores ecclesiásticos e temporales se faze, fue esti senyor convidado con los otros a hoýr las maytinas de Nadal que aquella noche su sanctedat celebraría en la capilla mayor del palacio appostólico. Y a l’ora devida, manyana seguiente, en la ecclesia de Sant Pedro fizo su sanctedat maravillosamente e mucho complida y dixo la missa mayor, y bendizió la spada o stoque y el barret alto grande e fondo, folrado de erminios –fueron sembradas en aquel muchas perlas e piedras preciosas–, en senyal de imperio que Costantino dio a la sancta Ecclesia romana; y aquellas insignias plugo a su sanctedat fazerne gracia como fizo a esti grande e nuevo senyor duque de Bombara por esta buelta por seyer persona nueva, no contrestante que allí hoviesse embaxadores del emperador, de muchos reyes, príncipes e senyores e potentades ytáliquas. E fenescida la missa e todo el officio mayor, y su sanctedat reducta en su palacio appostólico, empués esti duque grande se vino a su posada de la maysón del orden de Crucia; […] vestidos esti orden de blancho con grande cruz negra encima la veste –esti orden es milittar y secundo en orden empués del de Rodas. Partiendo de palacio, esti grande duque trahía delante de ssí hun patge vestido de seda y trahía el stoque alto, la puncta por abaxo, y en el pomo era puesto el barret bendezido; por la vía fue acompanyado con grande pompa de muchos prelados, hombres ahun milittares, embaxadores e senyores otros, y delante d’éstos y de todos andavan trompetas, tamborinos, arpas y los ministrés o píphanos del castillo de Sancto Ángelo por solaçarlo. Esti donativo con la cavalgada y la grande músicha fue mucho digna cosa. Vestía esti senyor ropa luenga, panyo d’oro secho sinse costura, riquo; por semexante en los pechos ubiertos el jupón trahía una puerta sembrada de perlas e piedras finas, en la testa barreta rossa de grana, magníffica cosa e mucho stimada; cavalgava hun grande cavallo. Todo fue mucho luzido e bien puesto.
El lliurament de l’espasa al duc Boguslau durant la celebració de Nadal provocà un petit incident protocol·lari entre el pontífex que oficiava i Burckard, que havia preparat unes paraules d’agraïment en nom del duc. Alexandre, però, esmenà la plana al seu cerimonier: “el papa, dient que no era costum fer-ho, es va negar a sentir-me”. I Burckard afegeix malèvolament: “crec que per no veure’s obligat a respondre” (“sed papa asserens id consuetum non esse, negavit me audiri: existimo ne haberet ex tempore respondere”).
