Retrat de Miguel de Cervantes, per Juan de Jáuregui y Aguilar (Madrid, RAH)
En llengua castellana hi ha una dita: “Quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija”. D’acord amb aquesta sentència paremiològica i amb la realitat d’un bon sol i un arbre frondós, hauria d’ajustar el títol: “Cervantes a l’ombra d’un brancam borgià”. Així fou si llegim atentament les pàgines de norma i rúbrica que calia estampar, i així va fer-se, en l’edició de la segona part d’El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.
L’arbre: el cardenal Bernardo Sandoval y Rojas, arquebisbe de Toledo. Unes branques: capellans d’aquest cardenal, José de Valdivieso i Francisco Márquez Torres, censors i aprovadors de la segona part de la novel·la cervantina. Una qüestió: fou Cervantes el qui s’arrambà a l’arbre cardenalici? Sembla que no, puix els censors diuen que fan la seva feina per encàrrec, “por comisión y mandado de los señores del Consejo”, el de la Majestat del Rei, evidentment, l’un; i l’altre, “por comisión del señor Doctor Gutierre de Cetina, vicario general desta villa de Madrid, corte de su Magestad”; els dos, com s’ha escrit, capellans de l’eminència purpurada. Tanmateix, si això sembla veritat, i ho és, pels encàrrecs oficials de ser censors, hi ha més veritat pel testimoni d’Alonso Gerónimo Salas Barbadillo, com ho conten els biògrafs de Cervantes, quan, a la dedicatòria de la seva novel·la La estafeta del dios Momo, escriu que el cardenal protegia l’escriptor Vicente Espinel i que “la misma piedad ejerció con Miguel de Cervantes porque le parecía que al socorrer a los hombres virtuosamente ocupados era limosna digna del primado de las Españas”.[1] Com que fer acréixer la veritat no pot pas dur-nos a cap malastre, aporto el que va deixar escrit el nostre savi Gregori Maians i Siscar en la seva Vida de Miguel de Cervantes Saavedra, editada “En Londres: Por J. y R. Tonson. MDCCXXXVII”. Hi llegim tot això –i diria que val la pena–:
Estava el rei don Felipe, tercero deste nombre, en un balcón de su palacio de Madrid i, espaciando la vista, observó que un estudiante, junto al rio Manzanares, leía un libro i de quanto en quanto interrumpía la lección i se dava en la frente grandes palmadas, acompañadas de extraordinarios movimientos de placer i alegría. I dijo el rei: Aquel estudiante o está fuera de sí o lee la Historia de Don Quijote. I luego se supo que la leía, porque los palaciegos suelen interessarse mucho en ganar las albricias de los aciertos de sus amos en lo que poco importa. Mas ninguno dellos solicitó a Cervantes [a favor d’ell, s’entén] una moderada pensión para que con ella pudiese entretener su vida. I por esso no sé yo cómo entienda aquella parábola del emperador de la China [bon lector, aviat en tindràs noves, d’aquesta paràbola, de moment paciència]. Lo cierto es que Cervantes, mientras vivió, devió mucho a los estrangeros i mui poco a los españoles. Aquellos le alabaron i honraron sin tasa ni medida. Éstos le despreciaron i aun le ajaron con sátiras privadas i públicas. Porque no quede esta verdad a la mera cortesía de los lectores, produzcamos la pruevas. El licenciado Márquez Torres [ara em salto una llarga pàgina] […]. El licenciado Márquez era capellán i maestro de pages de don Bernardo Sandoval i Rojas, cardenal arzobispo de Toledo, inquisidor general, i Cervantes era mui favorecido del mismo [és a dir, del cardenal].[2]
La soca de l’arbre, de moment, deixem-la a l’ombra de les ratlles següents i fixem-nos en alguna altra branca.
La Segunda parte del Ingenioso Caballero Don Quijote de la Mancha, a més a més del nom de l’autor, impressor, lloc i any –que fou el de 1615–, ens assabenta d’entrada que va “Dirigida a don Pedro Fernández de Castro, conde de Lemos, de Andrade y de Villalba, marqués de Sarria, gentilhombre de cámara de Su Majestad, comendador de la encomienda de Peñafiel y de la Zarza de la orden de Alcántara, virrey, gobernador y capitán del Reino de Nápoles y presidente del Supremo Consejo de Italia”. Passada la portada, hi ha la “Tasa”, la “Fee de erratas” –així–, tres “Aprobación” –títol igual per a cadascuna–, el “Privilegio” i la “Dedicatoria”. Aquesta, és clar, del mateix autor. En ella s’empesca, enginyós com el personatge de l’obra, haver rebut de l’emperador de la Xina un missatger que li proposa d’acceptar el Rectorat d’un Col·legi en aquella llunyana terra. Ell, però, exposa a qui dedica l’obra que “emperador por emperador, y monarca por monarca, en Nápoles tengo al grande conde de Lemos que, sin tantos titulillos de colegios ni rectorías, me sustenta, me ampara y hace más merced que la que yo acierto a desear”, etc., i signa. A continuació hi ha el “Prólogo al lector”, on Cervantes escriu: “Viva el gran conde de Lemos, cuya cristiandad y liberalidad, bien conocida, contra todos los golpes de mi corta fortuna me tiene en pie, y vívame la suma caridad del ilustrísimo de Toledo, don Bernardo de Sandoval y Rojas”.
Després de l’esment del purpurat de Toledo, tornem, doncs, a l’arbre que ja coneixem i que, a més a més d’ésser d’altíssima jerarquia eclesiàstica, era oncle patern del duc de Lerma. Afegim, també per a coneixement general, que el comte de Lemos, el VII, era casat amb una de les filles d’aquest duc de Lerma, Catalina de la Cerda Sandoval y Zúñiga, i que la doble menció del duc correspon al qui era el privat, el factòtum del rei hispànic Felip III, Francisco Gómez Sandoval-Rojas y de Borja, net per via materna de Francesc de Borja, duc de Gandia i prepòsit tercer de la Companyia de Jesús, que aleshores encara no era ni sant ni beat… però era un Borja, com Borja foren dos papes, Borja tots els fills i nebots d’uns i altres, un Borja ho era el duc de Lerma… arbre i branques, lligams entre els que ostenten poder, ombra protectora i Cervantes a sota.
La sombra del ciprés es alargada, la primera memorable novel·la de Miguel Delibes, m’ha vingut al davant perquè escrigui que l’ombra dels Borja és allargada fins al punt d’arribar a Miguel de Cervantes i a la segona part de la seva obra imparella –bé, llevat, com ho afirma la primera part, de quan se’n descobreix una altra: “se le cayó a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vió que decía: Historia del famoso caballero Tirante el Blanco. –¡Válame Dios!– dijo el cura, dando una gran voz. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos”, etc., etc.
Ja tot és dat i beneït. Si avui no ens arriba a nosaltres l’ombra borgiana, sí l’humor de Tirant lo Blanc i del Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. El millor bàlsam perquè els temps, com sempre, avancen remoguts pel nostre mal cap, entestats i febles com massa som i ens ho recorda Tirant lo Blanc amb sentència fina: “Senyor, no és cosa d’admirar que un home caiga, car un cavall té quatre peus e cau: quant més un home, que no en té sinó dos” (cap. CLXIII). I la resposta assenyada no podia ser altra: “–Pues como eso sea –respondió Sancho–, no hay sino encomendarnos a Dios, y dejar correr la suerte por donde mejor lo encaminare” (I, cap. XXI). Segur, sense arbre ni branques borgianes.
Notes
[1] Així es llegeix, per exemple a Martín Fernández de Navarrete, Vida de Miguel de Cervantes Saavedra, Publicada por la Real Academia Española, Madrid, 1868 (?), p. 474.
[2] G. Mayans y Siscar, Obras completas. II Literatura, Valencia: Ayuntamiento de Oliva; Diputación de Valencia, 1984, p. 240-242.
