Autor: .
Data: 14 de març de 2021
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , , .

La política acaba, però no comença, on “parla” la violència.
(Hannah Arendt, Diari filosòfic, juliol de 1953 [1])

A propòsit del llibre La filosofia del Renaixement d’Ernst Bloch. Així de simple.

Aquest filòsof alemany feu un seguit de classes entre el 1952 i 1956, les va escriure i són conegudes com les Conferències de Leipzig. Un subgrup del conjunt, el contingut de les quals correspon a una interpretació del Renaixement focalitzat en els més eminents pensadors d’aquell temps, les dictà de nou, revisades, el curs 1962-1963 a la Universitat de Tübingen. En tenim la traducció catalana.[1]

Com que mai no és inútil descobrir el pensament dels qui a fons pensen, tampoc no ho és amb aquestes lliçons a les mans. I ja disposats a la descoberta, semblant a qui fora de lloc resta perdut o amagat, però viu com a personatge històric, hi trobes un Borja. A la novena conferència dedicada a la “filosofia del dret”. Hi estudia Johannes Althusius, Nicolò Machiavelli, Jean Bodin i Huig de Groot Hugo Grotius en traducció llatina. Un primer fragment:

Si Engels afirma que el Renaixement fou l’època dels gegants, té tota la raó, però no fou tan sols l’època dels gegants de l’esperit i de la ciència, de la filosofia i de l’art, sinó també la dels gegants del crim, la de Cèsar Borja, en el qual Machiavelli s’inspira sense criticar-lo, car l’objectiu que persegueix no és pas cínic: és la unificació d’Itàlia i la instauració d’un govern unitari concebut com una obra d’art raonada, madurament reflexionada i en absolut bestial.

Llarg i entenedor si no ens precipitem. Ho faig notar perquè hi ha dos punts al mig. A l’esquerra els dos personatges units pel lligam següent. Cèsar Borja i Maquiavel, aquest té aquell com a inspirador i no el critica perquè va darrere d’un objectiu no pas blasmable. Darrere dels dos punts es mostra l’objectiu que ha fet acceptable el Borja als ulls del florentí. Aquest: és la unificació d’Itàlia… etc., etc. O no! Doncs no. Davant dels dos punts hi ha Maquiavel que sense perseguir cap objectiu de doble sentit, selecciona el Borja, fent la vista grossa, com a model de les idees que proposa. I darrere els dos punts, doncs, l’objectiu de Maquiavel és la unificació d’Itàlia… etc., etc. Aquest sí que és el sentit del text.

A continuació, E. Bloch recorre a una bonica comparació pianística per fer entendre l’art política d’un Maquiavel que certament admet la trampa, si cal, per assentar que el fi justifica els mitjans –Bloch, per cert i amb sorpresa, no escriu un “justifica”, sinó un “santifica”! És l’expressió tòpica, pot dir-se, de quan se cita Maquiavel. Amb prosa llisquent ho resumeix un dels grans escriptors contemporanis, i professor:

Maquiavel diu que si un governant accepta que totes les seves accions han de passar un judici moral serà derrotat sense remei per un contrari que no se sotmet a aquesta prova moral. Per mantenir-se al poder, no solament s’han de dominar les arts de l’engany i la traïció, sinó que s’ha d’estar preparat per utilitzar-les quan calgui.[2]

I Bloch, després, escriu aquestes altres ratlles:

Ara bé, existeix una doctrina extremadament pràctica: les emocions només poden ésser superades per les emocions, mai per les teories, cal servir-se de les passions contra les altres passions. Cal excitar la cobejança, l’amor, el temor, quan hom en té necessitat; per vèncer la cobejança, cal suscitar el temor, per vèncer el temor, cal suscitar l’amor.

Aquí rau, em sembla, el sentit del personatge exemplar triat per fer entendre aquesta teoria o doctrina política. Cèsar Borja no en tenia cap, de teoria, sí una pràctica, un estil d’executar accions polítiques que relativament s’ajustava a la doctrina de l’autor d’El príncep. És la qüestió central, més intel·ligible amb més ratlles de Bloch:

Aquesta teoria tradueix un menyspreu total per l’home: la seva darrera aplicació ha estat –fins ara– l’Estat hitlerià, que també manipulava les emocions, encara que per motius que no tenien res a veure amb els de Machiavelli.

Es tracta de la “Raó d’Estat”, gens ni mica irracional en la intenció del polític renaixentista. “Suggereix com una solució sovint pràctica i realitzable el recurs a les emocions com els elements més senzills de la cohabitació social”.

El pensador del segle XX deixa clar el sentit darrer de la teoria:

Machiavelli donà als seus contemporanis –i no tan sol a ells– la fórmula de la interpretació realista del fet polític; és en aquest sentit que cal servir-se de la seva doctrina, i no pas per aplicar-la.

Sí, aquesta volta m’he enfonsat en fullaca (per als inexperts) política. Sí, però prou ens entenem perquè la Raó d’Estat no pot amagar-se gaire temps. Avui cavalca per la terra on s’escriuen aquestes pàgines, i no pas amb la fina mesura diplomàtica, enganyosa evidentment, però combatible amb semblant astúcia d’art política, sinó que ho fa per vies d’un menyspreu total a un poble, violentament. I sí, Cèsar Borja també cavalcava de molt semblant manera i Maquiavel li rebaixava el rastre de sang i de dolor. Sí, aquells temps, un model d’acció, una teoria política, una aplicació amb totes les argúcies possibles. I, per desgràcia, massa vegades, portades fins a l’extrem: de l’argúcia del discurs al mal, al dany (estrall, greuge, ultratge i més i tot negatiu!) de la violència, de tota mena de violència. Fins tant a l’extrem que el florentí no arribà a imaginar-s’ho. Tanmateix ho ha propiciat, ve a dir-nos Ernst Bloch. Certament. Crema els ulls l’evidència. Amb tot, la culpa d’extremar la Raó d’Estat, avui i sempre, no li és imputable. Ni tampoc a qui fou triat d’exemple, Cèsar Borja. Els culpables tenen altres noms cada vegada a cada racó de món. I les víctimes, aquí, arreu i sempre, també. La quantitat no les fa anònimes. Això és obra de la nostra indiferència, del nostre silenci, de la nostra passivitat.

Notes

[1] Ernst BLOCH, La filosofia del Renaixement. Lliçons, traducció de Maria Ginés i J. F. Yvars, edició i pròleg a cura de J. F. Yvars, Barcelona: Edicions 62, 1982; els fragments seleccionats, a les p. 159-160, 163.

[2] J. M. COETZEE, Diari d’un mal any, traducció de Dolors Udina, Barcelona: Edicions 62, 2007, p. 23.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies