Innocenzo Francucci da Imola. Possible retrat de Vannozza Cattanei (Galleria Borghese). Font: Wikimedia Commons.
La d’una làpida sepulcral. La de vida al marge. No se’n parla i se l’esmenta. La mare de quatre fills papals. Sí, és ella. Hem de recordar-la, potser honorar-la i, puix era de religió cristiana, encomanar-la a Déu qui sigui creient. Giovanna dei Cattanei, Vannozza Cattanei per a la història dels Borja.
I. La làpida
Tot comença amb una guerra (bé, hi ha excepcions, però sobren dits a les mans per comptar-les). Aquella del sacco di Roma, el cruent saqueig de Roma el 1527. La soldadesca profanà les tombes de l’església de Santa Maria del Popolo i si no els ossos, sí que es va salvar partida en tres trossos la làpida que diu això –text llatí i entre parèntesis les lletres corresponents a les abreviacions usuals:
D(EO) O(PTIMO) M(AXIMO) – VANNOTIAE CATHANEAE CAESARE VALENTIAE IOANNE GANDIA(E) IAFREDO SCYLLATII ET LUCRETIA FERRARIAE DUCIBUS FILIIS NOBILI PROBITATE INSIGNI RELLIGIONE EXIMIA PARI ET AETATE ET PRUDENTIA OPTIME DE XENODOCHI(O) LATERANEN(SI) MERITAE HYERONIMUS PICUS FIDEICOM(M)ISS(I) PROCUR(ATOR) EX T(ESTAMEN)TO POS(UIT) VIX(IT) ANN(OS) LXXVI MEN((SES) IIII DIES XIII OBIIT ANNO M D XVIII XXVI NO(VEMBRIS)
(Déu òptim màxim – Vannòcia Cattanea noble pels fills ducs, Cèsar de Valença, Joan de Gandia, Jofré de Schillace i Lucrècia de Ferrara, en probitat insigne, en religió exímia igual i en edat i prudència òptima, condigna per l’hostatgeria al Laterà. Jeroni Pico, procurador de fideïcomís, la col·locà per testament. Visqué 76 anys, 4 mesos, 13 dies. Morí l’any 1518, 26 de novembre.)
Ningú amb ulls a la cara negarà (així em plauria) que Vannozza Cattanei és la més gran de les dones de la nissaga Borja. Fins en faig bandera, de l’afirmació. Per quina raó, de ben jove, és lliurà o fou lliurada a l’eros del cardenal Giuliano della Rovere, es diu? Per quina raó es deixà fascinar, fou fetillada o potser traspassada al cardenal Roderic de Borja? Era l’any 1470, en tenia vint-i-vuit. Li fou fidel fins al final. D’ell parí tres xicots i una noia. Els tres els perdé en vida i la filla li sobrevisqué només uns mesos. Va ser dona casada. Els seus matrimonis, una suma de morts. El primer, del 1474, aviat la deixà vídua, dos anys després enviudava per segona volta d’un segon matrimoni, i vingué el tercer, del qual tingué un fill el 1482, però passats quatre anys els perdia a tots dos, marit i fill; el quart, mantuès com ella, li donava amor tenint cura dels fills tinguts amb Roderic de Borja, prou enfeinat a la cúria papal, això es conta. Quatre voltes maridada per raons sociològiques, vídua, i mare, morí vella, sense angoixes pecuniàries, sabem que Vannozza, a part de ser filla de pintor i amant de l’art, tenia diverses propietats a Roma, la majoria habilitades com a hostals o cases de pelegrins, un negoci força rendible aleshores, vaja, era també una dona de negocis![1] Repetim el final, morí vella sense… morí curulla de moltes llàgrimes. Qui la vol condemnar? Si la làpida mortuòria no ho fa, per què jo? Conté falsos elogis. Fàcil acusació. Proves? Potser cap. Proves contràries, tampoc. Seriosament: tenim el silenci i la llegenda negra que la bandeja amb tres mots entonats al to de befa i mirada mofeta: era l’amant… Fora! Doncs, no! Que vingui la història seriosa i seriosos investigadors saltin per damunt de prejudicis i etiquetes, i la reconeguin amb el gruix de llums i foscors dels llargs anys viscuts. No cal demanar més, tampoc menys.
Avui podem considerar la seva vida davant la làpida ara conservada a l’atri de l’església romana de San Marco Evangelista al Campidoglio. Rememorar l’any de 1475, quan li nasqué la primera criatura, Cèsar, haguda del cardenal Borja; després l’any de 1478, el del naixement de Joan; el de 1481 o 82, quan infantà Jofré. El gran morí en batalla el 1507, Joan assassinat el 1497 (ai! la mort del noi i una terrible sospita com coltell al cor de mare, ai!, ai! si ha estat una mà fraterna l’assassina, ai! per tres vegades i mai no sabrem compadir-nos-en), el petit morí en data incerta per a nosaltres, el 1516, el 1517. Silenci. Ningú no ens ha deixat testimoni dels plors de Vannozza Cattanei? Qui s’atreveix a negar-los? Silenci feridor. Lucrècia, la noia sense parió, tenia dotze anys quan el seu pare arribà al pontificat romà, Alexandre VI. Els retalls d’història que es coneixen conten que era la nineta dels seus ulls, ensems que la mare, la qual, al Vaticà, no fou preterida ni oblidada. Però el silenci hi és i el trenca la llengua dels seus fills, l’italià, puix el català del pare passà a segon terme en els dos nois grans i en els dos germans petits poc més enllà de quatre mots si els pronunciaren, si les deduccions fetes entre el silenci no ens enganyen. Per què tant silenci? Desconec cap referència dels fills a la seva mare. Deu existir; que els coneixedors en donin la clarícia; entre mare i filla, sí que n’hi ha algunes.
Contemplada la làpida sepulcral, penso que si mostra gravats qualificatius honrosos a la seva maternitat, religiositat i probitat, com també per la protecció que dispensà a l’hostatgeria de l’església del Laterà, no hem pas de posar-los a discussió. Penso que ni poc ni molt alteren la visió que a hores d’ara en puguem d’ella tenir. Sí, tanmateix, quan llegeixo que fou òptima la seva prudència. M’inclino a creure que en aquesta paraula hi ha el qualificatiu exacte perquè enclou la paciència. Santa paciència!, deien els meus avis. Quina veritat! Ens és gairebé impossible d’imaginar com fou la vida quotidiana d’aquesta dona que es veié constreta a uns matrimonis legals (foren també maritals?, els primers sí, els segons…) i lligada a un eclesiàstic que ves a saber si no l’acabà –o ja de bon principi– estimant, un de l’alta esfera en palau cardenalici i després papal. Palau on la política no tenia cap altre aturador que els esperons per obtenir més i més avantatges de poder en què els seus fills, per ésser-ho de cardenal i papa, en fossin el centre. Quanta paciència amb els tripijocs de palau! Va ser-ne actora o sols pacient figura a l’ombra? Fou en prudència òptima… Segur des dels pocs vint anys fins als setanta-sis. Santa paciència!
II. El marbre
La notícia t’arriba quan, tafaner de mena, se t’acut de llegir què dimoni haurà dit el conferenciant darrere d’un títol com aquest: “El fil vermell de Catalunya i el Vaticà”. No em negueu que pica la curiositat això del fil vermell… com aquell telèfon entre Washington i Moscou en temps de guerra freda (macabre, tots els morts es refreden… sí, com a la part I se’m presenta la guerra… deixem-ho). Va ser la notícia de la conferència del Dr. Jaume Aymar, prevere de la diòcesi de Barcelona, degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull.[2] De fet, el fil era l’enfilall de noms d’eclesiàstics o no que segle rere segle han fet de pont –o no– entre casa nostra i el Vaticà, amb encert alguna volta i altres no, etc. En temps molt reculat, el pas de Gerbert d’Orlhac com a estudiant al monestir de Ripoll que acabà essent el papa Silvestre II. I al seu darrere vingueren –ho explica el redactor de la notícia– els papes Borja…
Ja els tenim en escena. Però, res, era normal de presentar-los-hi. Un poc més avant llegeixo que el conferenciant, com a doctor en art, no descurà de referir-se a temes artístics com… i em vaig refregar els ulls…
Michelangelo cercava models per a la seva escultura la Pietà… Calmem la lleugeresa de la ploma –o del teclat– per afegir dades que ell no donà, però tenir-les ara presents ens faran bon servei, o si més no poca nosa.
Michelangelo Buonarroti era un jovencell d’uns 23-24 anys que tenia algun mecenes gràcies al qual caminava ja pels vials de l’art amb peu segur. Un d’ells va ser el gascó Jean de Bilhères de Lagraulas, que des de 1493 lluïa el capel cardenalici que li cofà Alexandre VI. Doncs fou aquest cardenal que, per a la seva tomba a la petita esglesiola que era al costat de la basílica de Sant Pere, encarregà a Miquel Àngel la imatge –ara a l’interior perquè en construir-se l’actual temple fou enderrocat el petit. L’encàrrec va ser fet el novembre de 1497, tot i que la signatura no s’estampà fins a l’agost següent. Bé. El jove escultor se’n va a Carrara per a l’adquisició del bloc marmori idoni, torna a Roma i es posa a treballar. La Pietà, única obra que signarà amb totes les lletres en una cinta creuada sobre el pit de Maria. I el que va contar el conferenciant és que els models de mare i fill van ser Vannozza Cattanei i el seu fill Joan… em vaig fregar els ulls una segona volta amb més atoniment.
L’any 1498 ella tenia 56 anys i el fill Joan era mort des de l’any anterior. Els models no podien ser presents al taller de l’escultor. Si ella, suposem-ho, va ser-hi, l’artista la va imaginar jove a través de les faccions que contemplava, la va idealitzar, i si fou així, el seu geni va saber recuperar la bellesa de la seva joventut. Del noi, només podia heure’n el record d’haver-lo vist. L’escepticisme em xopa i miro de reüll el conferenciant. Les dates històriques no lliguen. He de sospitar que la bona fe d’un savi en art ha estat empolsinada (no us ve al cap que la model va ser l’amant del cardenal gascó i potser un fill seu?, oi que seria més versemblant?). No, no ho has llegit bé. El sentit comú em xiuxiueja que tal volta és una errada en la notícia. Això és: el conferenciant va dir que es conta o es contava… És que a Roma s’han dit es diuen i diran tantes coses… hi han corregut i corren i correran tantes fantasies i falòrnies i, evidentment, interessos sants (Déu els perdoni), que ja no ve d’una gatada. Aquesta bella hipòtesi, heus ací que és tan vella com els segles passats des d’aleshores. El fregament dels ulls, ara davant del calendari, descobreix que el conferenciant la contà el dia 24 i el dia 26 el toc de difunts recordava els cinc-cents anys exactes de la mort de Vannozza Cattanei.
Extraordinària aquesta coincidència! Molt!: cinc-cents anys passats, justos! I saber d’ella que podria haver estat la model de la Pietà de Miquel Àngel! Gairebé un miracle que confirma la meva apreciació: Vannozza Cattanei fou la més gran dona de la nissaga Borja.
Contemplem-la eixida del cisell de Miquel Àngel. Sabem que la figura de Maria és d’unes certes desproporcions pensades a fi que, situada a certa alçada de la visió, fos vista ben normal, però no parem esment en aquesta qüestió tècnica. Em fixo, per les fotografies, en les seves mans. L’esquerra no la judico, li foren reconstruïts quatre dels seus dits i no sabem com els havia esculturat l’autor, però la mà dreta, de la qual només veiem justament quatre dits, no el gros, per la seva rodonesa i amples ungles arranades al capciró, em fan imaginar una dona feinera, decidida com cap que no sabia tenir-les desvagades i que no en tenia pas la cura que hi dedica una princesa; això és la meva imaginació. I com veig el seu rostre? És el de la serenitat després de la tempesta. En el fill damunt dels seus genolls, a la falda maternal, a penes hi ha rastres del martiri sofert; en la mare, la tensió facial i les llàgrimes ja no hi són. He trobat el pensament de l’estudiós de l’art Valeriano Bozal, que considera que Miquel Àngel va esborrar les traces de la tragèdia perquè nosaltres fóssim corpresos per la veritat última, la sola mort. Jesús com si dormís, bellesa fixada per la mort i en el marbre, la visió de la mort en uns ulls baixos, fits en el fill, que eternitzen la bellesa materna clavada en la serenor impertorbable de la mateixa mort. La mort que rapta i aferma per a l’eternitat la bellesa sense vida. I nosaltres, en contemplar-la, o ens rendim als estralls de la Dama negra o gaudim en la blancor d’uns rostres bells que foren i que la vida ens els retorna si ens girem i mirem els altres contempladors que com nosaltres estant embadalits davant de la Pietà.
I Vannozza Cattanei reviu perquè fou mare, visqué amb la mort de quatre fills, i malgrat la seva cendra esventada un dia, avui la tenim davant amb la bellesa de la seva joventut… del seu amor.
Ma se l’arte rimembra
agli anni la beltà, per durare ella,
farà me lieto, ond’io le’ farò bella.
(Mes si l’art recorda
als anys la bellesa, per durar ella,
em farà joiós, així la faré bella.)[3]
El curador modern, atent a una possible lectura errada d’aquests versos, i més aquí deslligats dels precedents, els precisa així: “Ma se è vero che l’arte mantiene vivo negli anni il ricordo della bellezza, ella, volendo che la sua bellezza sopraviva, accetterà di farmi lieto, e io potrò così farla bella”.[4]
Res més a dir. O sí.
Reposi en pau amb la beutat que avui li hem descobert.
Notes
[1] Mario MENOTTI, Els Borja, València: Bancaixa, 1992, p. 109-130; Ximo COMPANY, Alexandre VI i Roma. Les empreses artístiques de Roderic de Borja a Itàlia, València: Tres i Quatre, 2002 (Biblioteca Borja, 1), p. 56-62.
[2] Conferència a l’entitat Cristianisme al Segle XXI, el dia 24 de novembre de 2018 (ressenya).
[3] Darrers versos del poema 242. MICHELANGELO, Rime, a cura di Matteo Residori, Milano: Oscar Mondadori, 2007.
[4] Ibídem, p. 375.
