Jordi Rubió i Balaguer. Font: Biblioteca de Catalunya.
En un text anterior en aquest mateix blog, s’escaigué de parlar de Jordi Rubió i Balaguer a propòsit de fer-ho de Lucrècia Borja. Res fora vol en adduir la seva autoritat reconeguda unànimement. Succeí, però, que es va descobrir en ell una badada i, la veritat, no restí jo tranquil, no tant per haver-ho constatat com per dissimular-ho en un començament i així haver-me’n servit. Però també és el cas que –com ho explicaré?– l’ombra de la seva honradesa –sinó, què?– em portà passats uns dies a llegir la traducció del llibret Soliloquium de arrha animae d’Hug de Sant Víctor (1096-1141) feta pel dominicà Antoni Canals –traducció enllestida segurament cap al final de la seva vida a principis del segle XV. Va ser el 1910 quan el professor Jordi Rubió va editar-la. En redactar la presentació que hi adjunta, ho fa ben bé a la seva abundosa manera, com qui aboca un cistell d’informació variada i precisa que ens instrueix sobremanera i, de més a més, ampliada amb vint-i-tres notes tant o més riques de contingut que el text mateix. I, ves per on!, una d’elles em reclamà l’atenció. Jordi Rubió explica que Antoni Canals dedicà una de les seves obres, no traducció, els tres llibres de l’Escala de contemplació, al rei Martí l’Humà, i en nota agrega informació… i com d’escreix hi fa una confessió d’ofici. “[…] Entre els nostres papers hem trobat una nota presa massa ràpidament d’un ms. del s. XV, que no sabem on para, i en el qual […]”, etc. Voleu més probitat en un home d’estudi, investigador infatigable? Sí, la seva franquesa ha asserenat el meu rau-rau pel que havia escrit l’altre dia i em dic: –Aquest és un mestre per imitar.
Bé. Ja he explanat la meitat del que avança el títol d’aquest escrit. Què hi ha de la dada borgiana? Som-hi.
Es localitza en un altre dels treballs d’investigació de Jordi Rubió. A Barcelona, el 1961, apareixia una Miscel·lània Fontserè, recull de textos dedicats a l’eminent meteoròleg i sismòleg Eduard Fontserè i Riba. En el volum hi participa el professor investigador i novament hi trobem una confessió de la seva probitat quan escriu, d’entrada, que “si jo ara tinc la gosadia de parlar-ne, no serà pas per a comentar-los [els terratrèmols] i envair un sector científic que, per molt que m’apassioni, no és el meu. Tinc, però, en cartera una petita sèrie de documents procedents del nostre Arxiu Reial, dit de la Corona d’Aragó, referents a aquells moviments sísmics”. En efecte, el text que escriu en homenatge al sismòleg és “Documents sobre els terratrèmols de 1427-28 a terres de Girona”. Doncs és aquí on hi ha la dada borgiana, referida a Alfons de Borja, futur papa Calixt III. Qui s’ho podia imaginar? Jo no. Però sí.
El terratrèmol dues voltes colpí la vila d’Olot. Fou sacsejada granment el 15 de maig de 1427 i el 2 de febrer de 1428. Part del que passà ens ha pervingut i ell ens ho exposa.
La destrucció fou gran, i el rei, tot seguit del primer desastre, s’interessà amb eficàcia per la reedificació, en el mateix lloc o en un altre […]. El document que puc presentar […] ens assabenta de les peticions fetes pels olotins al rei i del desig que aquest té d’ésser informat pel batlle general de Catalunya de les seves possibilitats d’afavorir la vila sense perjudici de tercer.
Doncs bé, aquest document transcrit fou redactat a València el 26 d’agost de 1427, exactament tres mesos i onze dies posteriors al primer terratrèmol. Concretem. El rei, Alfons III del regne de València, conegut per la posteritat com el Magnànim, era en aquest regne després d’haver iniciat el viatge des de Barcelona justament la vigília del sisme, com hom pot llegir-ho al Dietari de la Generalitat de Catalunya. Escriu que de paraula ha estat informat de la gran destrucció d’Olot i en què han vingut a parar els seus habitants. És conscient que “per causa del dit terratrèmol ells sien fets pobres més que no eren”. Per aquest motiu i perquè entre els olotins i l’abat de Ripoll, aleshores Dalmau de Cartellà i Despou, hi ha entaulats problemes jurisdiccionals i, encara més, perquè vol que es mantinguin els privilegis reials que té la vila concedits pels seus antecessors, com el mercat del dimecres i la fira en la diada de sant Lluc (el 18 d’octubre), demana al batlle general que li comuniqui com solucionar l’afer jurídic –fins al punt que ell, el rei, “volguéssem manar sobreseure en la qüestió sobredita”–, mantenir els privilegis i, evidentment, refer la vila esfondrada. Resumidament, el rei demana al batlle que es bellugui i “de continent nos scrivats vostra intenció sobre dites coses, per tal que en atorgar o denegar aquelles puscam ab vostre consell […] proveir e donar tot loch que puscam a la reparació de la dita vila […]”, etc. Ara ve la dada anunciada.
La carta, en el bell català que s’ha pogut comprovar amb les breus citacions copiades, fineix, tanmateix, amb el llatí de consuetud: “Dominus rex mandavit mihi Raymundo Baiuli, visa per Alfonsum de Borja”. El senyor rei m’ho ha manat a mi, sóc l’escrivà que em dic Raimon Batlle (així ho entenem millor, oi?), i, de més a més, ha vist l’escriptura d’aquesta lletra i en dona fe Alfons de Borja.
Alfons de Borja era aleshores conseller del rei el Magnànim, tenia ja quaranta-nou anys, home madur no pas per ells, sinó per la ciència acumulada com a doctor que era en dret civil i eclesiàstic més l’experiència de dominar-los, tant l’un com l’altre, pel treball diari fet a la cort papal d’Avinyó de bon principi i des del 1417 a la cort catalanoaragonesa –en la qual accedí a la responsabilitat de vicecanceller el 1420 (en donen testimoni els volums 1-4 del Diplomatari Borja)–, juntament amb una reconeguda habilitat diplomàtica, com s’avidencià dos anys després del document aquí presentat quan la seva destra mà esquerra va propiciar el final del Cisma d’Occident el juliol de 1429 a Sant Mateu del Maestrat amb l’abdicació de Climent VIII. Recordat això, potser podem preguntar-nos si la seva signatura a la carta al batlle general de Catalunya té a veure no tant amb la reconstrucció d’Olot, com amb l’entrellat jurídic entre els vilatans d’allà i l’abat de Ripoll. Fos només per aquest punt, o fos per revisió normal de les cartes reials, avui hem trobat la signatura d’un Borja.
Es diu i es repeteix, com a sonsònia potser, que on menys ho imagines pots trobar un Borja. Què us hi puc dir? Per allò del vici de fullejar els llibres més enllà de la pàgina que necessites tenir present, aquesta volta, els ulls toparen amb un text de terratrèmols. I ves!, que aquests moviments devastadors fossin entre les pàgines historicoliteràries variades com, per exemple, “Els cants de gesta catalans” o “La institució de la biblioteca reial a Poblet en temps de Pere el Cerimoniós”, la veritat, piquen la curiositat. Hi caus i fulleges i… salta el nom d’un Borja. Què puc fer-hi? El meu vici i ell allà. Hauré de repetir la sonsònia… Excuseu-me-la i que el papa Calixt III, el qui un dia fou un Borja entre terratrèmols, em beneeixi, amén.
Nota
Jordi RUBIÓ I BALAGUER, “Hug de St. Víctor. De arrha animae. Traducció de fra Antoni Canals”, dins íd., Estudis de literatura catalana, Barcelona: Generalitat de Catalunya: Departament de Cultura; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992 (Obres de Jordi Rubió i Balaguer, X), p. 304, nota 3.
Íd., “Documents sobre els terratrèmols de 1427-28 a terres de Girona”, dins íd., Història i historiografia, Barcelona: Generalitat de Catalunya: Departament de Cultura; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987 (Obres de Jordi Rubió i Balaguer, VI), p. 358 i 373-374.
