Tobias Verhaecht, Torre de Babel. Font: Wikimedia Commons.
Un camí fet a recules després de llegir ratlles com aquestes:
Els nens i els adults es tradueixen als idiomes respectius, com fan les generacions successives. El llenguatge està en moviment i canvi perpetu. Les regions, fins i tot els pobles veïns, tenen dialectes i pronunciacions propis […] En realitat, és clar, les nostres cultures, les nostres històries, les mínimes coneixences que lliguen les nostres estructures socials i ideològiques, depenen de la traducció.
Són reflexions del capítol VII del llibre Errata. Una vida a examen de George Steiner. Errata en anglès, francès, castellà o portuguès i català i en totes és mot original com a cultisme del llatí –en italià s’empra un doble mot: errata corrige; “errada comesa en la impressió o en la còpia d’un escrit”, ens diu un diccionari, i un altre, que és el participi del llatí erro, que significa “anar d’una banda a l’altra”, o un en llengua francesa precisarà que l’arrel llatina és ben bé “aller ça et là, marcher à l’aventure”; Errata. An examined life –una vida, l’anar d’ací cap allà, aventura diària per més agenda que la determini, i al final, examinar-ne el resultat… Títol d’un llibre mai no tan ben trobat com aquest en contar-nos les errades, o no, en el llibre que és la vida i és ara llegida en lletra impresa. És una errata, aquesta, aquella?: “dec a l’entrecreuament d’aquestes tres llengües [Steiner en la seva infantesa creixia en mesos i estatura i en anglès i en francès i en alemany simultàniament] inicials, al seu batec i parpelleig dintre meu, les condicions mateixes de la meva vida i el meu treball”. Potser G. Steiner ens ve a dir que en la vida com en un text imprès l’errata hi és present, de manera inevitable. Indubitablement.
Errata als textos de la família Borja? És la pregunta que em faig després de llegir Steiner i considerar les hores passades en l’edició dels documents, notes personals, cartes familiars, informes tècnics i econòmics, correspondència diplomàtica, etc., d’Alexandre VI i els seus fills i servidors. Es pregunta Steiner: “seria fascinant saber si era en llatí o en anglès que Newton analitzava interiorment i verbalitzava inicialment (conceptualitzava) els seus axiomes. Spinoza i Leibniz quasi segur que ho feien en llatí”. Exactament: quan el papa Borja escrivia al seu fill Joan “Dilecto filio nobilisimo Joanni de Borgia, principi Tricarici, Duci Gandie, Comiti Cationali…” i un altre dia “Duc caríssim nostre: de Viterbo te scrivim…”, ¿verbalitzava del català al llatí o en el segon cas ho feia al revés? O les dues fórmules inicials eren pura i simple redactat dels secretaris? Oh! i el banquer Francesco Spannochi, precisió en els números, xifres exactes per a les exactes monedes, quan escriu al procurador dels Borja a València, ho fa en llatí, italià i català barrejats… deixem aquest cas extrem, retornem a la família. Cèsar Borja, el fill gran, es preocupa pel seu germà Joan i escriu al sogre d’aquest, Enrique Enríquez, en català i no pas en castellà! És l’amor fratern que dicta la llengua i no pas la consideració de qui ha de rebre la carta? Adriana del Milà informa Alexandre VI que els habitants de Pesaro han fet gran rebuda, tot i la pluja, a la seva filla Lucrècia. Ho fa en italià, la seva llengua materna i no pas la catalana paterna ni la del papa a qui s’adreça, i el fet és planer: pensa i escriu en una llengua i la traduirà el destinatari. De l’esmentada filla, Lucrècia, no tenim cap carta en català, com sí que les tenim dels seus germans Cèsar, Joan i Jofré. És que a ella mai el pare i germans se li adreçaren en valencià? Cal suposar que sí que van fer-ho, però, aprengué només a escriure en la llengua de la mare? Potser s’ha perdut el testimoni que desmentiria el que avui constatem. Joan de Borja un dia escriu a la seva cunyada, Sança d’Aragó, casada amb el germà Jofré, ho fa en castellà, i també a la mare d’aquesta, Joana d’Aragó, la reina de Nàpols. Bé, aquesta era filla del comte de Barcelona, Joan II d’Aragó, és a dir, un Trastàmara, i de Joana Enríquez, filla, al seu torn, de l’almirall de Castella, en resum: Joana d’Aragó tingué de llengua paterna i materna el castellà com, lògicament, la seva filla Sança, tot i que ambdues foren reines en terra d’altra llengua. Essent així, els va escriure, Joan de Borja, traduint mentalment del català al castellà? O no? Tal volta traduïa des de l’italià. En tot cas sabem que els redactats els feia el seu secretari Joan Artés amb un bell català (quan calia en aquesta llengua) i després era Joan, el duc, qui en feia la còpia que s’emportava el correu.
En aquest món de llengües on ens hem situat per escatir quina és la primigènia darrere dels textos, hi ha encara una segona observació en les cartes d’Alexandre VI i en les d’alguns eclesiàstics de la seva confiança. En escriure en català no deixen d’incorporar-hi citacions llatines o expressions altament significatives en aquesta llengua, a més a més, alguna volta, de deixar-hi una tirada de mots. Les preguntes tornen a la pàgina: expressió de moda renaixentista?, costum espontani entre els qui segurament en més ocasions feien ús del llatí curial i, diguem, reglamentari?, una manera d’expressar-se amb major èmfasi?
Un cas per a més preguntes i cavil·lacions ens l’ofereixen els informes de l’ambaixador d’Alexandre VI davant dels reis Catòlics, Francesc Desprats, en els quals el català senyoreja i ça i lla l’abelleix el llatí. No eren, aquests textos, documents oficials? Sí, certament. Cap historiador no ha constatat que hi hagués altres llengües oficials (expressió actual, però el sentit translatici al passat em sembla que es comprèn) a la cúria romana. Ara bé, que al Vaticà es podien escoltar cent llengües al costat del llatí, també era un fet, i que en restin testimonis en certs papers de certa categoria oficial, no ha de semblar-nos estrany. Més: que la llengua personal o privada del papa a voltes es deixés oir i restés consignada en fulls de tota mena, en són fefaent testimoni tots els que s’han conservat a l’Arxiu Secret i avui podem llegir. Tanmateix, que hi hagi entre aquests papers els informes d’un ambaixador, ens aboca a preguntar-nos seriosament si no som davant d’un estratagema polític. Redactar pàgines i pàgines de secrets i tripijocs dels governants als regnes hispànics, assabentar en lletra llarga o curta al papa de les confessions dels bocamolls en afers eclesiàstics i civils i amb el diner per entremig un cop i un altre, no eren giravolts de baldufes que pogués llegir qualsevol. Si tot era exposat en una llengua desconeguda o gairebé a la cort castellana dels reis Catòlics, més desconeguda per a parlants del francès o només de l’italià, millor es preservava la confidència en cas que l’informe es perdés o fos robat al correu. I si hagués estat en llatí? Segur que a primera vista hom haguera pensat això: és un document important; escrit, en canvi, en una llengua popular… no deu tenir gaire valor. De fet, a més a més d’aquests informes de Desprats en català, ens n’han pervingut parts seves en text xifrat quan el tema era estimat més sensible políticament. Calia assegurar claredat entre papa i ambaixador i oferir bona foscor als altres.
Tot plegat ens porta, ras i curt, a consideracions sociològiques i polítiques. Consideracions derivades de les llengües dels documents que els historiadors prou han de tenir en compte. George Steiner sentencia: “Cada llengua, sabem, genera i articula una visió del món, una narrativa del destí humà, una construcció de futuritats de la qual no hi ha facsímil en cap altra”. Transportem-ho a la família Borja: cada una de les significacions lingüístiques de les cartes entre pare i fills o entre germans, com feia visible el destí humà de l’altre? Quan Cèsar empra el català per a un castellà, quin món percep a l’entorn d’aquest? L’ambaixador Desprats, a l’hora de comunicar els afers i secrets diplomàtics al rei de Roma i pontífex de l’Església, quin futur albira en els afers religiosos i en l’evolució política europea? Quin sentit, darrere els signes lingüístics diversos, resta modulat? Una maligna sospita, aquesta última, que la mostren nua les dites populars i els refranys –d’unes i d’altres n’hi ha exemples en els papers borgians!– afegits a una consideració o a la narració d’un fet econòmic o polític rellevant o greu. “Tot acte i moviment de significat (el reialme semiòtic) comporta traducció”, sí: des del significant i significat fins al significador, també. O comprensió, em dic avui, del passat dels Borja.
