Francisco Pradilla y Ortiz, La rendición de Granada (1882). Font: Wikimedia Commons.
De la rendició…
Puc imaginar-me que arreu i per a molts, abans i ara, se solen repetir unes circumstàncies semblants que per constants en la seva retornada un cop i un altre ja no capten l’atenció, però, per què no?, no deixen de merèixer un comentari. Encara que sigui ocasional. Diguem-ho axí per restar importància al que ara principio.
A l’escola –traslladeu-vos als anys 50-60 del segle passat, en època llarga de postguerra, una del 36 al 39 et reliqua usque ad…– a l’escola ensenyaven història i algunes lliçons eren ampliades pel cinema, les prèdiques polítiques i les eclesiàstiques, i per als pocs llegits, en articles i en algun llibre (convenientment controlats). Si els anys posteriors no encaminaven el vailet (que lluny n’eren encara les noies!) a ser historiador, li restaven aquelles pinzellades escolars i la boira dels temps foscos al fons de la infantil memòria. Així, sé del cas d’un que com tants aprengué –que recorda per a ésser exactes– quines foren les grans proeses dels hispànics Reis Catòlics a les acaballes del segle XV. Una n’hi hagué que meresqué premi. El gener de 1492 conquerien el regne de Granada, últim territori de moros, infidels, enemics de la religió cristiana, etc., etc., i el mes d’octubre tres caravel·les descobrien Amèrica, on aquests Reis Catòlics, els que més!, podrien expandir el cristianisme, etc., etc. Als manuals d’estudi solia haver-hi una pobra reproducció en blanc i negre, suficient per a la fantasia, d’una pintura de la rendició de Granada…
Parlem d’aquest quadre. Va pintar-lo Francisco Pradilla y Ortiz el 1882. Sensacional, i no pas per la considerable mida. Fou guardonat en una exposició a Munic uns anys després. Impressionant romanticisme. I pintura psicològica, diria, de més a més. És d’aquelles que et conviden a penetrar-hi per intentar-ne una descripció i aconseguir que les paraules igualin, si poden, la seva composició general, els seus colors, els personatges i els detalls que clapegen ça i lla, en un cel de núvols i en un camí de fang sota els peus dels qui van perdre i d’herba tendra i fins alguna flor –al mes de gener!– dels qui guanyaren. Si només atenem al color, diria que la tonalitat de l’esquerra la determina el cavall negre del rei nassarita, i a la dreta, el blanc de la reina castellana. Contràriament, la mitja part alta és dominada a l’esquerra per la claror d’un cel que perd la seva llum de llibertat damunt el poble vençut, i a l’altra banda la verda foscor d’un arbre de fullatge espès més el brancam despullat per l’hivern dels altres, confosos amb les llances dels vencedors, no fan altra cosa que augurar el pes dels qui, aquests, abans d’un any es desdiran dels pactes signats. Damunt dels caps dels perdedors, res. Per damunt dels altres, les banderes i la creu al mig. El patge que sosté les regnes del cavall de qui lliura la ciutat, encorbat, el cap cot. El qui sosté les de la cavalcadura del rei que espera rebre-la, el cap altiu. Dues figures paral·leles; elles soles concentren la significació que el pintor perpetua amb el seu art. Els personatges principals parlen. Boabdil s’acosta amb els ulls oberts de por i les claus en una mà tremolosa, apropada al pit. Enfront, el rei aragonès, vestit de roig intensíssim, una brasa encesa la calça de la seva cama esquerra, al capell la vivor d’una magrana madura, el braç dret allargat i la mà oberta per recollir les claus, tot ell un poc inclinat endavant. Ella, la reina Isabel, de blanc i blau amb perles i or; si no sabeu què és un posat encastellat i un rostre amb els contorns de senyora i majora absoluta, contempleu aquesta reina de Pradilla. Amb permís, afegeixo encara unes ratlles més: si mireu pausadament aquesta obra, descobrireu que el rei aragonès no porta corona, sí la reina castellana i ceptre. Ell sosté amb l’esquerra les regnes del cavall i un ceptre molt simple… Bé: em permeto traslladar el lector a la Capilla Real de Sevilla, on hi ha els ossos d’ambdós monarques. En una vitrina a la sala del costat s’exposen el ceptre d’Isabel, això sí que és un ceptre: un metre d’argent sobredaurat, treballat finament; i la corona també de plata sobredaurada, exactament els dos símbols màxims de reialesa que Pradilla y Ortiz copia fidelment en el seu quadre; no és una corona que cenyeixi el front i els polsos, no, té només 14 centímetres de diàmetre i calia col·locar-la damunt del cap, sobrepujar la rodonesa del poder. Ferran, a la vitrina, només hi té l’espasa de cerimònies i la beina. Algú podrà dir que ella manava i ell li feia la feina bruta, com atemorir la noblesa amb la fulla d’acer i el pom de ferro daurat…
Prou.
Boabdil ho perdia tot, era expulsat –ho explicava el senyor mestre– de la península –ni mort ni presó– per la generositat d’uns reis tan bons que no volien enfosquir el final de la gloriosa gesta oblidant-se de la magnanimitat, etc., etc. I els alumnes d’aquelles escoles escoltaven, miraven la reproducció del quadre, somiaven ser un dels patges dels grans monarques i es convencien d’haver après una de les més lloables fetes de la història. Un notable. No! Millor una nota més alta: per als protagonistes, per al mestre d’èpica paraula i per als alumnes bocabadats. Un excel·lent! Però.
Els diabòlics peròs! Passen anys i un d’aquells vailets d’aleshores ha crescut, no és historiador i, tanmateix, s’ho cregui o no, té les vaguetats d’aquest record al magatzem. Passen més anys fins que un dia llegeix, en la imatge fotogràfica d’un document datat el 18 d’abril de 1494 a Roma, unes ratlles que el deixen amb la boca oberta, l’alè retingut, el pols deturat i en el fons dels records infantils un remolí de borró on dormia el que li havien contat de la rendició de Granada. No estarà llegint un document falsificat? És possible, a dia d’avui, considerar falsificats quatre folis esgrogueïts pels temps, tinta esblaimada, els mots claríssims i el contingut sense cap altre error si no aquest que està llegint? No. És autèntica aquesta carta papal conservada a l’Arxiu de la catedral de València. No hi ha cap dubte. Cap ni un. Què hi llegeix?
Que
lo governador de Catalunya, mossèn [Lluís de] Requesens [i de Soler], parlant açí ab nós, inter alia expresse [entre altres coses concretes] nos ha referit l’ànimo e deliberaçió que les prefates majestats del senyor rey e reyna [Ferran i Isabel] omnino [de totes passades] tenen de fer merçè a dit duc de Gandia e donar-li algun bon stat en sos realmes; e demanant-li nós quines terres porían ésser aquestes que ses majestats li entenien a dar, e què en creÿa e estimava ell, dix-nos que ses alteses havien donat XXXX mil florins al rey Chic de Granada [Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad o Muhàmmad XII, Boabdil el Xic per als cristians] per les terres que tenia aquí en Spanya, e se n’era passat allende, e que arbitrava aquestes terres li donarien a dit duc. Si açò fos, molt nos plauria. Axí vós, micer Prats [Francesc Desprats, ambaixador papal davant els Reis Catòlics], qui estis in facto [que ets dintre de l’afer], anau scandallant e tentant lo vado com vos parrà, prudentment e dextra; e si veureu que en açò vinguessen ses alteses, e que les terres del rey Chic volguessen donar a dit duc, nós ne serem molt satisfets e aconsolats. E encara serem contents, si mester serà e us parrà, pagar-ne un terç o la mitat del que ses serenitats han donat a dit rey Chic, en sa partida, per dites terres. Sapienti, etc. [sapienti pauca – als entesos, poques paraules basten].
Com recuperar els pols, reprendre l’alè, tancar la boca i apaivagar la memòria? Com, després de llegir aquestes ratlles del datari (el cap de l’oficina d’expedició de documents pontificis) Joan, per dictat d’Alexandre VI, recopiades per Francesc Desprats i trameses a Joan de Borja, duc de Gandia? Reposem. Dels anys d’escola als d’escriptor, de cop, el salt és gegant; bé, en la mesura que li concedeixi importància, evidentment; però ho és: el salt no és mortal, si considerem la despesa de tants milers de florins, sinó per la lectura d’un segon document o informe de l’ambaixador Desprats al papa. Sí, sí que ho és, de mortal, entrelligant aquesta dada i la següent de mitjan juliol, uns tres mesos després.
Desprats informa Alexandre VI probablement des de Segòvia.
Axí matex me han tornat a dir ses majestats que scriva a vostra santedat li suppliquen los vulla atorgar la dèçima e cruada, e fer-los un breu secret en què·ls done vostra santedat facultat que lo que trauran de la dèçima e cruada ho puxen convertir o en la guerra de allende o en ajuda de vostra santedat.
Ara s’ha desvelat el secret de l’Arxiu Secret del Vaticà d’allò que es volia en secret: la variació en el destí d’uns diners. El delme, és a dir, la dècima part que hom pagava cada any dels seus guanys per al sosteniment de la clerecia més la recapta extra (podem dir-ne, és clar, impost) per a subvencionar les guerres contra els musulmans, la croada. No veiem que el feeling (mot per estar al dia) entre reis i papa d’alguna cosa havia de servir? De fet, no demanaven cap novetat perquè de temps antics ja existia la concessió eclesiàstica que el poder civil recaptés en casos diversos i en quantitats convingudes aquesta dècima. Demanar no fa pobre, i si els reis hispans un poc ho eren perquè la bossa s’havia buidat per la compra de les terres a Boabdil… De més a més serà un diner dispendiat només contra els infidels o en ajuda del mateix papa, en aquells moments en perill per una guerra que preparava el rei de França contra el regne de Nàpols i que afectava directament les terres i els interessos papals… Això sí: que la sessió de recapta sigui ben secreta perquè ningú a Europa descobreixi privilegis als més catòlics reis haguts i per haver. I així fou. Se’ls concedí, als Reis Catòlics, de manera permanent i en tots els seus regnes “las tercias reales”, això és, de la dècima cobrada a tothom ells se’n quedarien, exactament, dues novenes parts, això és: una tercera part escassa perquè no sigui dit…
I encara més! Per aquest informe de Desprats sabem que:
Si los senyors rey e reyna supplicaven a vostra santedat per abilitar los conversos reconçiliats, mire molt vostra santedat què fa, car és cosa de què trauran infinits diners e vostra santedat hi perdrà molt; car havent-se haver de aquí les abilitaçions, ne haurà vostra santedat infinits ducats. E axí, si vostra santedat tal cosa los atorga, ne merex haver un gran, e ben gran, servey; e no u deu fer de altra manera, sinó que li’n donen alguna bona summa de diners de millars de ducats.
Quin desvelament de diplomàcia de les acaballes del segle XV! Hem llegit bé aquest altre fragment? Sí, sí. L’1 de març de 1492, tres mesos justos de la rendició o conquesta de Granada, els jueus eren expulsats dels regnes cristians hispànics si no es convertien. I si s’havien convertit amb poca sinceritat i un bon dia decidien fer-ho com cal, aleshores se’ls reconciliava com Déu mana, i en prova i fermança de la seva fe sincera havien de pagar uns calerons que es recaptaven “aquí”, això és, a Roma i proporcionaven ducats a cabassos. Però si el papa Alexandre traspassava el cobrament als reis “d’ací”, a Ferran i a Isabel, les arques pontifícies se’n ressentirien d’allò més. Sols es podria condescendir al favor a canvi d’un gran altre favor, per exemple, una quantitat de “millars de ducats” comparable als milers que cobrarien als pobres jueus, ases dels cops de la religiositat reial. Calia compensar de totes totes la compra de les terres feta al vençut Boabdil!
La veritat: aquell vailet ja gran, no historiador… acaba la lectura i resta marejat, absolutament. Reposem. Cal una pausa de descans abans de fer una passejada des de la història a la mitificació, que d’això es tracta, em sembla.
