Francisco Pradilla y Ortiz, La rendición de Granada (1882). Font: Wikimedia Commons.
… A la compra
Vegem amb calma si de la història anem a la mitificació. O d’aquesta retornem a aquella.
I és que, lector, una reconquesta suposa la força militar per recuperar el que a la força un altre t’havia conquerit, això és: havia procurat quelcom per a si amb violència; la glòria per les armes –sobre algú o una terra, evidentment–, diu Sal·lusti en el seu De bello Iugurthino, 87: “armis […] gloriam”. Per tant, nova violència amb un nou conquerir i més armis gloriam. És clar que havíem convingut que, després de vuit segles, allò de recuperar era més aviat un ritornello d’un ara comença la guerra ell, ara la començo jo, puix que sempre es troben raons de sobres i més; tu tens la teva i jo una des de fa uns segles… Però deixem-ho així perquè encara hi ha qui sap com va anar la història, vaja, que se la creu sabuda per sempre sense novelles dades. Diguem-ne reconquesta, doncs, aquesta volta, com ho repetia el mestre en la infantesa tan pretèrita: ells contents i per a nosaltres l’astorament puix, comptats i recomptats, van ser quaranta mil florins
(moneda d’or d’origen florentí –a mitjan segle XIII– que, imitant-la, l’encunyaren diversos regnes d’Europa, com Alemanya, Suècia, Portugal, etc., no Castella i sí Aragó!… –doncs què us pensàveu? Hi ha menudalles al marge de les narracions, dels fets centrals d’una història, però són elles les que ens lliuren la significació més arrodonida. Si pagaren amb florins, serien de la bossa ferrandina que, murri ell, els enyorà no gaire perquè tenia pensat d’encunyar nova moneda, com així ho féu. Decidí el canvi –definitiu després de les primeres temptatives del seu pare, Joan II, el Sense Fe–, el canvi del florí pel ducat, també d’or, a imitació de l’original venecià –de finals del segle XIII– al seu regne, i a partir de 1497 introduït també al de Castella. A través d’Internet potser he sabut de manera certa que aquest ducat generalitzat als regnes dels Catòlics, pesava 3,6 grams d’or; el florí d’Aragó, al voltant de 3,4; una petita diferència entre dos, però no tan xicoia entre milers. Conquesta nua o reconquesta mitificada? Potser només un negoci coimplicant-hi el papa de Roma que, amb la seva concessió de “las tercias reales” va donar peu a un segon, el de la nova moneda, el ducat una mica més ple d’or. Prou, massa llarg el parèntesi).
Boabdil se’n va de les Alpujarras. Es ven aquelles terres i les compren els qui les Capitulacions de Granada, per ells ben signadas, poc complien. Es van estalviar morts. Santa observació. La victòria fou una compra. Daurada transacció.
M’ho repeteixo. Has estat vailet i, a ulls veients, només recordes aquelles lliçons velles d’anys i panys. No coneixes –admet que tens pa a l’ull– el gruix seriós i compacte de dades a betzef que dominen els historiadors. Allò que per a tu és avui un descobriment, per a ells és cosa estudiada des de ves a saber quan. No ho penso negar pas, Déu me’n gord! –que deia l’avi. Tanmateix no puc callar-me una sospita: amb més de cinquanta anys escolats, com és que mai no t’ha arribat ni una clarícia d’aquesta compra feta amb florins lluents? Se sap que el rendit Boabdil, el rei Xic de Granada, després de dos anys de setge, lliurà la ciutat, amb una major part del regne, als Catòlics i ell i la cort dels més fidels es retiraren un parell d’anys més, escassos, a Láujar de Andarax com a senyor que segui essent de les terres de les Alpujarras, però que, en marxar cap a Fes, les ven i aquests Catòlics les compren. Això és el que saben els historiadors i tu, és a dir, jo, ignorant, ho desconeixia. Però sí, em sorprèn que fins avui no me n’hagués arribat cap clarícia. Ets despistat de mena. Admès. Perceps el que t’interessa i et passa per alt la resta. Admès. O em van vendre bou per bèstia grossa i ara se m’ha revelat. I mai no ha estat tan ajustada la dita. Admès. La carta d’un Borja –aquells del bou al seu escut–, Alexandre VI, m’ha obert més ample finestral sobre aquella història. Els mitificats en bé i en mal, damnables i gloriosos Borja, m’han desmitificat la conquesta –perdó: la reconquesta– de Granada.
Quantes mitificacions carrego encara a l’esquena? Constatació tocatardana per a mi; potser per a tu, lector, si ets dels que volen viure sense mites. Àngela Maria! –que deia l’àvia. Quan uns es dissolen uns altres arrelen.
El sol cada vesprada es pon i
si amb son carro de llum, que el cor enyora,
no daura altre país fins a l’aurora,
doncs què hi va a fer, digueu, a l’Occident?
es pregunta el poeta Verdaguer i els mitòlegs li responen que l’Atlàntida en té el secret guardat.
Confio que cap Borja no em desamagui aquest.
