ACV, ms. 676:15 (ms. 400), f. 23v.
Des de ben aviat es va considerar que la participació d’Alfons de Borja en la resolució d’un dels últims serrells del Cisma d’Occident –la reducció no violenta de la cort pontifícia de Peníscola on s’havia fet fort el papa Luna, Benet XIII, i on el 1429 governava el seu successor Climent VIII, Gil Sanxis Munyós–, havia estat premiada amb el bisbat de València, la clau de volta de la carrera eclesiàstica del jurista valencià, que una quinzena d’anys després el duria al cardenalat i, el 1455, a convertir-se en papa amb el nom de Calixt III. Aquell any de 1429 en què les gestions del legat Pèire de Foix i misser Alfons de Borja acabaren finalment amb el problema de Peníscola, però, aquest encara era un jurista al servei d’Alfons el Magnànim, qui poc després tornaria a confiar-hi per a les primeres passes de la campanya de Nàpols. Una de les fonts historiogràfiques catalanes més antigues que recullen el lligam causa-efecte –aquí presentat com una simple juxtaposició d’esdeveniments– entre el pas de Borja per Peníscola i la recompensa en forma de bisbat valencià, un tòpic que la investigació continua donant per bo, és una obra que el seu editor, José Hinojosa, havia batejat com a Crònica de Pere Maça, pel paper que aquest personatge jugava als últims apartats del manuscrit de la catedral de València on s’ha conservat (ACV, llig. 676:15 o ms. 400). Fa uns anys, però, ja vaig indicar que la tal crònica no existia i que, de fet, era un fragment de l’anomenada Crònica universal de 1427 (BNE, ms. 17711), un títol modern que, evidentment, cal deixar de banda perquè la còpia capitular citada, acèfala i àpoda, s’allarga fins a successos del 1430; pel protagonisme progressiu de la ciutat i el regne de València en el relat, bé se’n podria dir Crònica universal valenciana per diferenciar-la de les altres mostres d’històries universals medievals escrites en català que ens han arribat. Per a aquesta qüestió, remeto al que he escrit en altres llocs.[1] Aquí us deixo el paràgraf amb què la crònica narra els inicis de l’encimbellament del futur Calixt III, novament transcrit a partir del f. 23v del manuscrit valencià, però que no es llegeixen al de Madrid, que s’interromp el 1427. La composició de la notícia no es devia allunyar gaire de la dècada de 1430; en tot cas, no hi ha cap referència al futur cardenalat borgià (1444) ni, evidentment, al posterior pontificat.
En l’any MCCCCXXVIIII, a XV de maig, vench micer Johan de Ffunes, lo qual era missatger ensemps ab mossèn Galvany de Vilena per lo rey en Roma al papa, e portà bona concòrdia entre el papa e lo dit rey, de què·n fon feta ffesta per lo papa en Roma. Enaprés vench lo legat del papa, ço és lo cardenal de Ffoix, germà del comte de Ffoix, lo qual declarà e explicà la dita concòrdia del papa. E fon feta ffesta per tota la terra del rey d’Aragó. E lo dit rey feu fer crida per tota la sua terra que de aquí avant tots aquells que volguessen bulles anassen a Roma al papa a empetrar beneficis. E enaprés [ratllat de] a XX de juliol, lo dit legat e micer Alfonso de Borja vengueren a Paníscola, e mossèn Gil Sànchez Munyoz reconcilià’s e vench a obediència de la Sglésia, e lo dit legat lo abilità a rebre e haver qualsevol beneficis. E ladonchs fon sedat e tolt tot lo cisma de la Sglésia. E lo dit legat donà lo bisbat de València a micer Alfonso de Borja a XXVI de agost del dit any, e consecrà aquell e pres la possessió del dit bisbat a XXX de agost del dit any.
Nota
[1] Maria TOLDRÀ, “La prosa històrica” i “Historiadors del segle XV”, dins Àlex BROCH (dir.), Història de la literatura catalana, III: Lola BADIA (dir.), Literatura medieval (III): Segle XV, Barcelona: Enciclopèdia Catalana; Editorial Barcino; Ajuntament de Barcelona, 2015, p. 163-190 (171); vegeu ara ídem, “La Crònica de Pere Maça no existeix”, Vademècum (19/08/2020) [consulta: 28/09/2020].
