I
Existeix una pintura del 1864 de Federico Faruffini, oli sobre tela, que porta per títol el que s’hi veu a primera vista, dos personatges en una espaiosa estança,“Legazione de Niccolò Machiavelli, cittadino e segretario fiorentino, a Imola per incontrare Cesare Borgia”, conservat avui dia als Musei Civici di Pavia. Però si la mirada hi és sostinguda, hom hi descobreix molt més, com la paraula escrita a l’ample gruix del mur que permet l’obertura del finestral que omple el fons, a l’esquerra dels personatges, els quals són il·luminats pel darrere, Borja, i de costat, Maquiavel. Temptadora pintura per a ésser comentada, però avui no toca. El tema és parlar de pedestals.
El primer de cara a la posteritat, evidentment, va alçar-li l’ara esmentat Maquiavel. Primer en el temps i recordat perquè des de bona hora les obres d’aquest insigne florentí foren llegides i comentades a palaus i palauets, en terra plana i entre muntanyes. No cal presentar-lo. Sí, però, una petita obreta seva, petita de mida, si bé no pel lluc polític que conté, un rebrot del seu pensament, breu narració històrica datada el 1503, deu abans de la brotada del gran arbre El príncep. Hi conta un esdeveniment guerrer de l’any anterior, el 1502, aquell en què hi perderen la vida quatre nobles conjurats contra Cèsar Borja, Descrizione del modo tenuto dal Duca Valentino nello ammazzare Vitellozzo Vitelli, Oliverotto da Fermo, il Signor Pagolo e il duca di Gravina Orsini.[1] Va passar a Senigaglia (ara Senigallia), on un bon i mal dia Cèsar fou rebut pels seus enemics en vistes a un pacte de no agressió que, per a ells, era la façana de la traïció tramada, però la previsió i la sang freda de Cèsar giraren la truita i fou ell el guanyador de la jugada al mateix moment d’entrar a la ciutat. Dos dels enemics foren escanyats al seu davant… I Maquiavel, vés per on!, havia estat enviat per Florència, després que els nobles confabulats haguessin demanat ajuda a la ciutat de l’Arno, a oferir ajuda a Cèsar, il Duca Valentino, és a dir, que el secretari Maquiavel conegué tot l’entrellat dels fets i, com diu un historiador seguint les petges d’altres i bons coneixedors del passat, d’aquesta ocasió com de totes, “il Machiavelli sapesse trarre occasione e argomento di osservazione politica e storica, di riflessione e di meditazione, de considerazioni e narrazioni divenute prestissimo, e fino ad oggi rimasti, famose e in qualque modo esemplari”.[2] Si no tan famosa com altres obres de Maquiavel, sí la feta a mida per al pedestal del Borja militar. Què hi consigna, doncs, en aquestes curtes pàgines? El duc, escriu, “essendo grandissimo simulatore”, poc va haver de suar per fer creure que acceptava l’enganyós acord. I va iniciar la seva jugada “con tutte quelle astuzie e sagacità”. Agilitat del Borja i candidesa, per exemple, de Vitellozzo Vitelli qui, havent après per la mort del seu germà que “non si debba offendere un principe e dipoi fidarsi di lui”, innocent, “con doni e con promesse corrotto da el duca, consentì ad aspettarlo”. En fi, aquell mateix vespre de l’arribada de Cèsar Borja a Senigaglia, després d’haver tallat d’arrel el saqueig iniciat pels seus soldats, Vittellozzo i Liveroto foren estrangulats. Dinou dies més tard, el 18 de gener de 1503, Pagolo i el duc Orsini “furno ancora loro nel medisimo modo strangolati” i punt final de la narració. Expeditiu el duc i el secretari florentí que en poques paraules retrata el fill d’Alexandre VI; ben certament el brot inicial del que després llegirem a Il Principe.
No es tracta pas ara de fer més alt el pedestal. Gairebé n’hi ha prou a dir que Maquiavel dedica el capítol VII d’aquesta obra, El príncep, al duc Valentinès. La matèria és, segons el títol llatí original, “De principatibus nouis qui alienis armis et fortuna acquiruntur”, és a dir: “De com són adquirits els principats nous amb les armes i la fortuna d’altres”, que vol dir qui ha tingut sort –per lluita guanyada o per regal– d’arribar tan amunt i com mantenir-s’hi. Com que són dues maneres d’accedir a l’alt governament, “vull a l’un i a l’altre d’aquest modes dits, com esdevenir príncep per virtut [mestria guerrera] o per fortuna, aportar dos exemples que hi ha hagut de la memòria nostra; i aquests són Francesco Sforza i Cèsar Borja”. Al primer dedica dues línies per constatar que accedí al ducat de Milà i amb poca fatiga s’hi mantingué. La resta del capítol és dedicat a Borja, “li quali non iudico superfluo discorrere, perché io non saprei quali precetti mi dare migliori a uno principe nuovo, che lo esemplo delle azioni sua: e si li ordini sua non li profittorono, non fu sua colpa, perché nacque da una estraordinaria et estrema malignità di fortuna”. Més clar, impossible. Maquiavel no trobà pas quin exemple de príncep nou millor oferir que el de Cèsar Borja per les seves accions i si –explicació del fat advers posterior– no es mantingué en el poder va ser culpa d’una extraordinària i extrema malignitat de la sort engrapant-lo quan arribà a la seu de Pere el papa Juli II. I altres ratlles li dedica en aquesta obra. Fins gairebé a la darrera pàgina,[3] quan pensa en la sort d’aquests prínceps nous –implícitament els historiadors asseguren que en aquesta frase té present de nou Cèsar Borja–, “che fussi ordinato da Dio per sua redenzione, tamen si è visto da poi come, nel più alto corso delle azioni sua, è stato dalla fortuna reprobato”. A ulls vista, el qui fou cardenal i després duc va gairebé fascinar Maquiavel, el qual no l’oblidà pas quan en els sis anys següents es dedicà a la redacció dels Discorsi sopra la prima deca di Tito Livio (que per avui podem deixar de banda).
Ah!, la parauleta al gruix del mur del fons de la pintura… Libertas.
II
Si encastellat i antic és el primer pedestal que encimbellà Cèsar Borja, cal disposar l’admiració cap a més agegantada alçada per contemplar i considerar el segon. Li fou erigit més ençà en el temps, a finals del segle XIX, i sospito que no és gaire conegut o que ha passat desapercebut per no sé quina raó… de la fortuna, com deien en els temps del segle XVI. També es tracta de lletra escrita. Fou a finals de l’any 1888, si bé no passà a ser impresa i pública fins el 1908, ja fa més de cent anys. Com que mal comptada (sotmesa a la grandària de la lletra) és una dotzena i poques més de ratlles, les copio tot seguit:
La paraula “superhome”, per designar un tipus de la màxima maduresa, en oposició a les persones “modernes”, a les “bones” persones, als cristians i a altres nihilistes –una paraula que, en boca de Zaratustra, el destructor de la moral, esdevé una paraula molt dubtosa– ha estat entesa gairebé arreu amb total innocència en el sentit d’aquells valors l’oposició als quals s’ha manifestat en la figura de Zaratustra: vull dir que ha estat entesa com un tipus “idealista” d’una espècie superior de persona, meitat “sant”, meitat “geni”… Per culpa d’aquesta paraula, altres erudits animals amb banyes m’han acusat de darwinisme; fins i tot s’hi ha reconegut el “culte als herois” –rebutjat per mi amb tant d’enuig– de Carlyle, aquell gran falsificador contra tot saber i voler. Quan jo li xiuxiuejava a algú a l’orella que faria bé de buscar-hi més aviat Cèsar Borja que no pas un Parsifal, aquest no es fiava de les seves orelles.[4]
Sí, mots extrets de l’autobiografia Ecce homo. Com s’arriba a ser el que s’és de Friedrich Nietzsche. Com cal entendre “superhome”? Contemplant i considerant la vida i obra de Cèsar Borja. No pas més ni gens de menys. Qui serà prou filòsof, artista, sociòleg, historiador, diplomàtic, savi expert en tots els nusos de la política civil i religiosa per comentar aquesta afirmació de Nietzsche? Si Ecce homo delata com un contramirall i en eco les paraules de Ponç Pilat en presentar al poble de Jerusalem aquell Jesús de Natzaret assotat i guarnit de reialesa per escarni, “Ecce rex vester”… Si volem tenir figura i paradigma de com i què sigui o ha de ser un “superhome”, Nietzsche ens posa al davant Cèsar Borja, el fill d’un papa que predicava la vida i obra d’aquell ecce homo (reducció de mots i títol de tantes sagnoses pintures i escultures) de l’evangeli de Joan (Jn 19,14).
Si fa cinc-cents anys i poc al cim del pedestal Cèsar Borja era el model del Príncep Nou, en fa cent i pocs que ha estat alçat en el pedestal del Superhome.
El títol d’aquestes ratlles és exacte en el numeral, figuradament sòlid en el substantiu, sense metàfora en la preposició composta, tot correcte perquè el personatge del capdamunt és un Borja. No cal dubtar-ne: amb un Borja no fan bromes Niccolò Machiavelli ni Friedrich Nietzsche (nosaltres potser tampoc).
Notes
[1] Disponible a Wikisource (consulta: 30 setembre 2020).
[2] Delio CANTIMORI, “Introduzione”, dins Nicolò MACHIAVELLI, Il Principe e altre opere politiche, Milano: Garzanti, 2002 (18a ed.), p. XIX.
[3] En el cap. XXVI, el darrer de l’obra.
[4] Versió catalana de Josep M. Terricabras: Friedrich NIETZSCHE, Ecce homo. Com s’arriba a ser el que s’és, Girona: Accent Editorial, 2007, p. 75-76. L’editor de l’obra en castellà, el professor Dr. Andrés Sánchez Pascual, informa en nota a qui parlà a cau d’orella literàriament, de fet per carta, Malwida von Meysenburg, amb altres dades interessants –com les restants notes (veg. Friedrich NIETZSCHE, Ecce homo. Como se llega a ser lo que se es, Madrid: Alianza Editorial, 1971, p. 142, nota 71).
