Al Museu de la Catedral de València hi ha dos retrats sobre els quals hom pot passar-hi, entretinguda o no, la mirada i el pensament. A distància, només amb una reproducció fotogràfica, podem intentar-ho.
Els experts els situen fets el 1568. El seu autor, si no de totes les pinzellades, que poden ésser d’algú altre del taller, és el pintor valencià Joan Vicent Macip, fill del també pintor Vicent Macip. Conèixer-lo pot ser, per segons qui, una sorpresa perquè durant molt de temps (encara tal volta) era conegut per Juan de Juanes. Entenc que la traducció del sobrenom pot abocar-se al castellà amb més facilitat (o simulació) que no pas el cognom Macip… passat a Manzebo o Mozo. Deixem aquesta qüestió nominal.
Els quadres, dos personatges presentats en bust, bé, una mica més que bust estricte, imaginats i no pas copiats del natural, són fets a l’oli sobre guadamassil, això és: pell adobada i no solament pintada sinó també un poc o un molt repussada (tècnica, es diu, originària de Gadames, antiquíssima ciutat en un oasi de Líbia). Formen part d’una sèrie de bisbes i arquebisbes de la seu de València.
La tercera part inferior, aproximadament, mostra l’escut del prelat i a banda i banda sobre fons blanc i amb lletres capitals la llegenda que ens informa de qui són. Diguem-ho ja: dos dels bisbes (el text no parla d’arquebisbes) valencians que arribaren a ser-ho de Roma, és a dir, papes de l’Església catòlica a la segona meitat del segle XV, oncle i nebot, dos ínclits Borja. Calixt III i Alexandre VI.
Joan de Joanes, Calixt III (Museu de la Catedral de València).
Mirem-ne, doncs, els seus retrats. Molt semblants amb unes quantes particularitats diferenciadores. Vesteixen sotana o vesta negra –per ordre cronològic el primer és el papa Calixt– l’un i vermella l’altre; a sobre, el roquet blanc i al damunt la capa pluvial amb el mateix dibuix a les vores de la que és l’ampla sanefa –que volta tota la capa deduïble per la part visible– i de l’amplada de la roba que fa d’afiblall per cordar-la sobre el pit. Aquí trobem les primeres particularitats. A l’interior d’aquesta sanefa, en la del primer, hi ha el dibuix ben pintat –suposada còpia de la creguda realitat– del brodat fet de motius vegetals i un amoret –els altres també s’imaginen– reduït al cap i amb sis ales; en la sanefa del segon retrat desapareixen els elements vegetals pels geomètrics i els amorets –se n’aprecien dos– són femenins, despullats, visibles des de sota el llombrígol i només amb dues ales. Mostra aquella una imatge més medievalitzant i aquesta una de més renaixentista? El dibuix de l’afiblall –bé, ara una observació: en el primer insinua tot ell una lleugera curvatura avall i així s’acorda un xic amb la curvatura del roquet i la vesta al coll papal; en el segon, la curvatura és en direcció contrària tot i que molt lleument–, el dibuix de l’afiblall, deia, és l’anagrama de Jesús, IHS, i el de Maria, M; aquell a l’interior d’un cercle roig que expandeix ratjos i aquest en un de blanc.
Joan de Joanes, Alexandre VI (Museu de la Catedral de València).
Els dos papes porten guants vermells i tres anells cadascun. Calixt dos a la mà dreta, al dit gros o polze i a l’anular, i a l’anular de l’altra mà; Alexandre, un a l’anular de la mà dreta i dos a l’esquerra, a l’índex i a l’anular. Tanmateix, els anells no em criden tant l’atenció (passo per alt com són) com la posició de les mans. L’esquerra de tots dos sosté una creu processional, diguem-ne un llarg bastó amb la creu a la part alta, a l’alçada de la tiara que, evidentment, tots dos rumbegen i és idèntica, llevat de les dues ínfules que ixen per sota d’ella i cobreixen les orelles, unes de negres tapant-les del tot, les altres roges, però només les cobreixen parcialment.
Però –i però– la mà dreta, el seu gest, és diferent en cadascun dels dos retrats. Mentre que la del primer papa Borja és alçada i beneeix qui té al davant, amb el dit polze que s’avança per acostar-se als dos dits més petits que es pleguen vers el palmell, mentre l’índex i el mitjà assenyalen el cel, mentre, repetim, aquesta mà papal és en acte de beneir… El segon papa Borja la té deixada anar damunt, com si fos una post de certa amplada, la part neutra inferior del quadre on hi ha l’escut i les lletres informatives, una mà en direcció frontal de la qual en veiem el polze deixat anar en repòs, els tres dits menors doblegats amb les puntes endins i també en repòs, mentre l’índex mostra el moment en què és aixecat en el seu moviment de donar copets sobre la post, cloc, cloc, reclamant l’atenció dels qui a la dreta mira amb inquisició un si és riallera o burleta, perquè cap a ells té girat el rostre! Si Calixt mira aquells a qui beneeix, Alexandre està per una altra cosa. Dos rostres galtaplens amb una aura bondadosa, o ho sembla, per la bona salut que mostren, llavis molsuts, ulls afables el primer, distrets el segon.
Fins aquí la mirada damunt els dos retrats dels pontífexs valencians. Què va deixar-hi expressat Joan Vicent Macip, àlies Joan de Joanes? No li podem preguntar i erraríem, prou m’ho penso, en voler treure’n el sentit que hi pintà i amb quina intenció va fer-ho. Tanmateix, oblidats d’ell i només fiats des dels nostres ulls d’avui, què hi veu el pensament?
Ho sabem, a partir de les imatges percebudes les idees són variadíssimes com diferents som tots a l’hora de dir-hi la nostra. Ho som fins al punt que en el punt de la coincidència ens cal manifestar-la, no sabem estar-nos-en, ho diem: en això o en allò, en tot o en part, hi estic d’acord; i de més a més moltes vegades ens cal introduir-hi un petit matís, insignificant, inútil, però és el granet que ens posa en perfecte acord sense estar en perfectíssima exactitud. És la meravella de la reflexió lliure i feta amb ganes i quan cal seriosíssimament, amb la sal de l’humor i amb el pebre de la ironia, també. Fer-ho ara a partir de dos retrats en guadamassil?
M’hi penso perquè si en alguna cosa tinc un poc de certesa és en què, situats davant de la vida i miracles, història i llegenda de la família Borja, no hi ha topall que aturi el pensament, sigui el que investiga a fons o el que es gronxa en la fantasia. Per exemple raspar en una significació davant l’escut dibuixat en els dos quadres. Sota Calixt, borrosament en la reproducció que observo, hi ha un bou rogenc passant de dreta a esquerra sobre un fons indefinit (si no és simplement el desgast del cuir i reflexos de llum en la fotografia). Sota Alexandre hi és amb claredat el bou passant a la mitja esquerra de l’escut i a la dreta tres faixes d’or en camp de sable (negre, heràldicament). D’aquí en vindran les consideracions històriques entorn la formació de l’escut familiar dels Borja. Del més antic només amb l’animal vermell (gules) en prat verd (o terrassat en sinople) i tot sobre un fons d’or, fins arribar a la combinació d’aquesta simbologia amb les armes de la casa Oms, puix un avantpassat dels papes havia contret matrimoni amb Francesca d’Oms-Fenollet el segle anterior, així les dues armes conformen l’escut del segon papa Borja.
Ratlles d’història, sí, però les consideracions davant d’un papa que beneeix i un que no, un que esguarda de cara i l’altre que no saps per què la té girada i desconeixes on fita o escruta o això: es distreu (ai! els amorets de carn i ossos diran imaginacions velles), què comentar-hi? Si més no un retall de pensament: amb (davant d’ells, a favor o en contra) els Borja sempre hi ha un trampolí per saltar a mil cogitacions i a deu mil fantasies. Qui en dubta? Mireu aquests retrats, encara que sigui en fotografia, deixeu a racó l’art i digueu-me si us resta en blanc el somieig i closa la ment al més minúscul concepte.
