Joan Iborra, que fa unes setmanes ens parlava aquí mateix de Tecla de Borja, la sàvia germana de Roderic, recorda la que va ser -amb la música- l’altra gran passió mundana de Francesc de Borja, la cacera amb falcó, a partir d’una anècdota reportada pel seu secretari i primer biògraf Dionisio Vázquez. Anys a venir, el príncep de Squillace, nét homònim del sant, recuperarà un esperit idèntic en uns versos del cant Antonio y Cleopatra:
Al buelo de las aves más sublime,
guerra de halcones mueven por el viento,
con tan sutil discurso que no imprime
en el ayre señal su movimiento.
Coneguda era la destresa musical de Francesc de Borja i la inclinació amorosa cap als sons de l’orgue quan acompanyava la seua veu. Un talent reconegut a la cort, on era benvingut i aplaudit. De tal sort tenia per privilegi aquesta dedicació que abandonà el joc i d’altres passatemps nobiliaris per a concentrar-se en la música i la caça. Dos deports que els biògrafs magnifiquen a destemps i qualifiquen de “lleugeres distraccions”. Algun d’ells se’n va com un fil de calça i atina a escriure que el Borja mai no acceptà en presència seua que es cantassen obres profanes. Afirma que ni tan sols permetia les nadales i villancets en el temps previ de l’Advent perquè el seu talent natural atorgat divinament no es podia balafiar en tals futileses. Ni durant els moments més durs aconseguí de distraure’s amb altra cosa que no fos el dolor i el cant. Quan la malaltia de la gota el prostrava de dolor, en lloc de lamentar-se o d’exclamar un ordinari i vulgar ai! de queixa, entonava el Regina caeli laetare. Déu li’n do pro!
L’ocupació que el mantenia més lligat a la terra, en aquella etapa etèria i espiritual, era la falconeria. No sé si emprada per emular l’emperador Marc Antoni o per enyorança del temps de sagal, quan la practicava sovint a la serra Falconera, a frec de palau. Un llarg entrenament l’havia capacitat per a destriar la classe d’ocell amb l’observació de la forma de volar. Així discernia els costums del pardal, la modalitat de caça i el guis apropiat per menjar-lo. Un company jesuïta relata que en un de tants viatges per la pell de brau, morts a canyades de cansament, s’aturaren a reposar sota l’ombra d’una perera de fruita sucosa i fresca. En això que una serrada d’aus es dibuixà dalt de l’arc del cel en artística formació triangular. Preguntat pel seu secretari sobre la classe d’aus que eren, Francesc de Borja alçà el cap, ataüllà el vol dels ocells i començà una dissertació sobre el nom, la naturalesa particular d’aquells ocells i de quina manera tan singular es caçaven. L’interlocutor reconvingué vaporosament la defensa de la pràctica falconera del Borja perquè ell la considerava una despesa innecessària, vist que per aconseguir una peça, el caçador havia de suar, embrutar-se i emprar molts esforços que bé fructificarien millor en una altra mampresa. Considerava molt i molt inútil el treball de tanta gent per a un goig tan efímer i passatger. Pare Francesc no s’estigué de res i de la seua boca isquí un parlament similar a aquest:
-Diferents, són els objectius dels caçadors, uns cacen per gust i delit i als altres, pocs, els mou l’aprofitament espiritual. No dubteu mai del profit i dels avantatges d’aquest deport. Com no delitar-se l’home en fer-se amo i senyor d’uns ocells amb ales, capaços d’alçar el vol fins a unes altures inatansables als humans? Que d’aquell lloc remot, l’home els atraga amb paranys amb tanta facilitat, els encalce i els prive de la seua natural llibertat, no és una concessió de Déu? Si les aus són braves i esquives, que l’home les faça seues, les ensinistre i les envie lliures a caçar per ell, no és admirable? Que en ple vol maten cruelment i sangonosa altres ocells més grans i bel·licosos, que els prenguen amb les potes i volen mansuets cap al falconer a qui lliuren la peça caçada, i després d’atansar tan alta victòria, regressen satisfets a la gàbia, no és digne de recordació? Què millor pot esperar l’home curiós que pensar i traçar l’ardit per a recobrar la senyoria sobre les aus, perduda pel pecat, subjectant-les a voluntat i obediència a través de la falconeria?
Els caçadors espirituals cerquen altres finalitats més immaterials perquè així s’esmunyen de les refregues i complicacions de la vida quotidiana. Gaudeixen de la llibertat i la solitud de la serra, de les prades florides, de les fontanes i les arbredes. Observen la grandesa dels animals lliures sota el ras i l’alegre remor de llurs passejos. Així s’eleva l’esperit de tal forma que s’hi troben més ben acollits que en aquells foscos i fermats oratoris i capelles.
Fascinació per l’art de la guerra transportat a la caça, flaquesa humana, respecte a la natura, satisfacció pel poder exercit sobre els ocells, tot es pot encabir en aquesta raonada resposta. Fins i tot un regust naturalista. Sense cap pretensió, un discurs que avui hom podria assumir sense repugnància? Cosa vostra.
