El títol no és una broma perquè hi haurà l’aclariment a la contradicció que abandera (i el significat militar d’aquest verb no hi fa gaire nosa). S’ha de començar, tanmateix, per on cal i no per on ho reclama la impaciència. Apareixerà al lloc oportú. Procedirem amb un bon ordre, l’època hi convida, repartint l’exposició en tres actes, si no de comèdia ni de tragèdia, sí d’afers polítics civils i religiosos en un escenari literari amb la justa il·luminació de petits lemes.
Acte I
Tienen más o menos fondo las palabras, según las materias.
Baltasar Gracián, El Discreto, VIII
El 1747 Juan de Yriarte y Cisneros ingressava a la Real Academia de la Lengua Española i d’un discurs pronunciat en ella en traurem el tema.
Discurso XII. Crítica de las Endechas de D. Antonio de Solís a la conversión de S. Francisco de Borja,
p. 349-378 del Tomo II de l’obra següent:
Obras sueltas de D. Juan de Yriarte publicadas en obsequio de la literatura, a expensas de varios caballeros amantes del ingenio y del mérito, Año de MDCCLXXIV, [a la darrera plana:] Con las licencias necesarias: en Madrid, en la imprenta de D. Francisco Manuel de Mena.
Es tracta de la retòrica elucidació d’un poema d’aquest volum:
Varias Poesías sagradas y profanas que dejó escritas (aunque no juntas ni retocadas) Don Antonio de Solis y Ribadeneyra […] Recogidas y dadas a luz por Don Juan de Goyeneche. Madrid: Antonio Roman, MDCLXXXII.
El poema és imprès a les pàgines 132-133, presentat així: «A la Conversion de San Francisco de Borja, à vista del Cadaver de la Señora Emperatriz. Quinto assunto del Certamen. Don Antonio de Solis, à la devocion, y no al premio. ENDECHAS».
Endechas, és una cançó trista —diu el diccionari de l’Academia Española— o de lamentació. A la menuda són quatre versos de sis o set síl·labes, generalment assonantats. En el poema de Solís, tres heptasíl·labs i un hendecasíl·lab d’acord amb la mètrica, evidentment, en llengua castellana.
Com deuria ser de consuetud, D. Juan de Yriarte comença el discurs presentant l’autor dels versos de la seva «censura», diu. Pren tot seguit, per a fer-lo seu, el judici del benedictí gallec Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro exposat en l’obra «Teatro Crítico. Tomo I. Disc. XIV. §. 12. num. 48», on llegirem, de Solís, «… que entendió bien todos los primores de la Poesía», però «en las [sus] Letrillas sacras se nota una estranya [estraña] decadencia».[1] Què hi farem! Lamentar-ho si és així. Continua fent seva l’opinió de Feijoo: «Y no es porque le faltase númen para asuntos sagrados; pues sus Endechas á la conversion de San Francisco de Borja son lo mejor que él [no hi és] hizo, y acaso lo mas sublime que hasta ahora se ha compuesto en Lengua Castellana». Bé: una de calç i una d’arena. Recordat l’autor, l’acadèmic Yriarte es disposa a la feina per la via indicada pel savi benedictí: «La grande Poesía es aquella actividad persuasiva, que se mete dentro de la alma, y mueve el corazon ácia la parte que quiere el Poeta. Este no es juego de niños (dice nuestro Mabillón,[2] hablando de la Poesía): mucho menos será juego de niños la Poesía Sagrada».[3] Així, les seves apreciacions s’avindran a un poema escrit per a la «devocion» i no pas per a merèixer cap «premio».
Copia els versos —els llegiria—, 21 quartetes-«endechas», sense rima, o potser sí posats a trobar-n’hi una: tots són femenins, ni una sola paraula oxítona a final de vers.
Algun exemple del «êxámen», diu ara en començar:
Parece que escuchan
De aquel cadáver yerto
Avisos que revelan,
Divina Prividencia, tus secretos.
En esa primera Endecha no se me ofrece reparo alguno. La sentencia es seria y grave, y la locucion correspondiente.
A la segona hi troba impropietat, però en arribar a la tercera
Miraste, o gran Francisco;
Y en lo interior del pecho
Lo dócil de tus ojos
Aumentó la eloqüencia del objeto.
Aquí se presenta, al contrario, un pensamiento mui regular, y expresado con propiedad y elegancia.
D’aquesta manera, ara cap a la lloa ara cap al brugol, avança l’acadèmic, examina i qualifica.
Arriba a l’«Endecha» 10 i farem com qui no té pressa, copiar-la amb tot el comentari:
Contigo hablan, Francisco,
Esos triunfos del tiempo,
Tirano cauteloso,
Enemigo que huye, y vence hutendo.
El apóstrofe con que el Poeta advierte y amonesta á su Heroe, no parece mui oportuno, habiendo aquél dexado dicho en la Endecha 3. que lo dócil de los ojos de éste aumentó la eloqüencia del objeto, y pasando á ponderar en la Endechas 12. y 13. la prontitud con que entendió el lenguage del Cielo: lo que realmente fue así; pues S. Francisco debió en parte su conversión á las prontas y serias reflexîones que hizo á vista del Real cadáver.
Baxo este supuesto, mas que de apóstrofe, convenía usar aquí de correccion, suspendiendo de repente el Poeta la pintura de los estragos de la muerte, y explicándose en estos ó semejantes términos: Mas que digo! Para qué solicito representarte, o Francisco, estos tristes desengaños, si tú mismo te los pintas, si tú mismo te los persuades?
Por otra parte es digno de advertencia que habiéndose atribuido poco ántes á la Parca, como triunfo suyo, todas las violencias, ruinas y fatales estragos ponderados, éstos mismos se atribuyan últimamente al Tiempo. Y prescindiendo de esta viciosa duplicacion de causa ¿á qué fin traher aquí al Tiempo? Si se dixese que aquella Princesa había fallecido en una edad avanzada, ó de una larga y prolixa enfermedad, enhorabuena que se apelase al Tiempo, lento consumidor de las cosas humanas; pero en una temprana y arrebatada muerte, qual aquí se pondera, ¿á qué propósito su intervencion ó ministerio?
En quanto al epiteto que se aplica al Tiempo, fácil es ver que no viene al caso lo cauteloso, ó astuto, sinó lo poderoso y lo violento.
Tampoco es mui adequada la alusion ó comparacion tácita, que parece se insinúa, del Tiempo con el Ginete Parto, porque ni consta que éste venciese huyendo, sinó que huyendo se defendía, disparando por detras sus flechas; ni es mas cierto que aquél venza ó destruya las cosas con su acelerada fuga, ó rápida carrera, sinó ántes bien con su larga permanencia y duracion porfiada.
Una més i prou, la 20:
Príncipes, la memoria
De aquel cadáver Regio,
Y de ese altar el culto
No dan voces á espíritus plebeyos.
En l’observació que fa d’aquests quatre versos, prou sembla que va pel mateix camí de Feijoo en l’aspecte de trobar-se «una estranya decadencia» i, ves per on, a la claror de la sentència de Gracián el fons de les paraules s’avenen amb la matèria de què es tracta. Em pregunto si aquesta, el tema que balla en el pensament del poeta, no és el món d’una certa part dels mortals, el d’aquells que manen pel poder que ostenten i l’ostenten per convèncer-nos que l’han rebut del cel. Així s’expressa Yriarte:
Mucho la falta á la verdad de la proposicion para corresponder al despejo y valentía con que ésta se asegura. ¿Habrá razon ó fundamento alguno para afirmar que exemplos tan universalmente poderosos y respetables como la muerte de una Emperatriz, y la conversion de un Grande, no hablan con el comun del pueblo, sinó con los Príncipes y Soberanos? Antes bien ¿no es constante que deben hacer y hacen mayor impresion en los ánimos del vulgo, al ver que los mismos que le dominan, obedecen como él al rigor de la mortalidad? Que los mismos que poséen los bienes, los honores, las grandezas del mundo, desengañados de su vanidad, los menosprecian para buscar ótros mayores y mas seguros en el Cielo?
Lo que sí podía haber dicho el Autor, es que la memoria del Real cadáver, y el culto del ilustre Santo dan mas directamente voces á los Príncipes que al Pueblo (aunque tocante á la salvacion no debe haber, en rigor, diferencia entre espíritus plebeyos y nobles) pero nó negar absolutamente que las den al Pueblo mismo.
Acte II
La raison du peuple doit être ses sentiments; il faut donc les diriger, et former son coeur et non son esprit.
Louis Gabriel Ambroise de Bonald, De l’éducation sociale (1796)[4]
El 20 de juny de 1670, Francesc de Borja i d’Aragó fou proclamat sant pel papa Climent X. Tot havia començat quan el rei d’Espanya (la d’aleshores) i altres regnes, Felip III, va demanar al papa Pau V, l’11 de gener de 1611, l’obertura del procés canònic per reconèixer la santedat de qui aleshores tenia una «muy fresca y viva» memòria en tot el regne i que Déu l’havia proposat com a model d’autèntic «caballero cortesano», en primer lloc, i segonament de «sancto religioso».[5]
(Ara una observació redaccional: potser amb espontània diplomàcia, hauria el rei escrit «exemplar, o devoto o bé fiel cumplidor religioso», etc., però no, va deixar caure, amb més atrevida diplomàcia, un altre adjectiu, «sancto», com qui res no vol ni diu, allò que pretenia la monarquia hispana, un sant que li servís per a tota l’amplada política i religiosa a mans del seu poder, un model, un valedor, un protector nimbat.)
La beatificació, la proclamà el papa Urbà VIII el 1624, i el camí per avançar es va fer amb tot allò que calgué en els despatxos i per sota mà fins a la canonització.[6]
Apuntades aquestes dues dates religioses i la presència al principi del Felip III hispànic, ara només cal adonar-se que aquest sant, nascut a Gandia –al regne de València– i mort a Roma, esdevingué per obra i gràcia de la política el sant de Madrid, el del pinyol dels regnes hispànics. Que un dia, doncs, aparegui en uns versos explanats a la Real —pròpia del regne— Academia de la Lengua, és d’allò més escaient. Un sant a Madrid ja és de Madrid. Contem-ho. La jugada no va tenir res d’especial perquè l’impulsor inicial, ves per on!, era un net del sant i, mira per on!!, era el «Valido de su Majestad Catòlica» Felip III —i fet cardenal quan caigué en desgràcia per mèrits propis, tot sigui dit—, Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja. Ho conta el més solemne historiador, el jesuïta Álvaro Cienfuegos. Succeí que l’esposa del seu fill Cristóbal, Mariana de Padilla Manrique, «… hallase en el ultimo discrimen de su aliento florido con furiosos dolores de parto, porque no pudiendo salir à luz la criatura, iba bolviendo la vida de su madre en noche tenebrosa».[7] Aleshores el sogre, el Valido, duc de Lerma, «nieto del santo Borja […] hizo que se le aplicase una Reliquia del Santo, que respiraba sensible fragancia a despecho del horror, y de la ceniza», i prestament nasqué un infant mort i la partera recobrà de cop la vigoria de la salut «como resucita la Fenix de entre su mismo estrago». Llavors la mà dreta i més del rei Felip III:
Conociò el Duque de Lerma, que le intimaba Dios su gusto, de que se solicitasse culto à su abuelo por la voz de aquel milagro, de que le hazia instrumento, y testigo, […] pues semejantes portentos obrados por las cenizas de un cadaver santo, no solo son clamores de la Providencia […], sino explicaciones del beneplacito divino…[8]
I la voluntat del net i el poder de la monarquia a les mans del Valido reial van posar fil a l’agulla. Què fer? Demanar a Roma que proclamessin sant l’avi i el qui havia estat home de cort, fidel servidor de l’emperador Carles V d’Alemanya, primer dels regnes d’aquí i més. I més: les cendres del duc de Gandia i general tercer del jesuïtes no havien pas de reposar perpètuament a Roma, no, que el seu lloc era un altre. El 22 d’abril de 1617, les despulles de Francesc de Borja eren lliurades al cardenal Antonio Zapata y Cisneros, conseller del rei Felip III… «miraba risueño el espiritu de Borja desde el Empirio sus huesos conducidos desde Roma à la Corte de España, de donde le avia arrojado la embidia; y no quiso decir con Scipion, ingrata Patria, non possidebis assa mea», «arribó a Madrid el Cardenal, donde entregó al Duque de Lerma aquella urna, deposito de la beneracion española, y archivo de oro».[9] Aquesta era la veritat política, nua, brillant, incontestable: «que estuviesen [sic] dentro de su Corte [la de la Monarquia Española] aquel immortal tesoro, pues era su propio centro».[10] El centre, el centre del món, Madrid. L’arribada de les jesuítiques i ducals despulles a Madrid, Cienfuegos la narra a continuació i bé podem riure de totes les grans festasses que fins avui, els qui som vivents, hem presenciat, totes polseguera de simulacions al costat de la quantitat d’autoritat civil, militar i eclesiàstica que desfilà amb l’urna de les cendres, banderes i armes i gent i més gent badoca, enlluernada. Enlluernadora prosa d’Álvaro Cienfuegos, «del gremio y claustro de la Universidad de Salamanca, Catedratico de Visperas de Theologia en ella, Calificador de la Suprema y General Inquisicion»… «aviendo aora descubierto nuevos tesoros en los Archivos, cogerèmos el agua mas copiosa, y en sus mismas fuentes pura, sacando à luz nuevos exemplos, y otras noticias, que causen no menos admiracion al Mundo, de la que ocasionaron las primeras: pues aunque el tiempo comunmente obscurece las memorias, y lima al bronce sus medallas, suele tambien descubrir minas ocultas, sacando à los montes sus entrañas; de suerte que passa alguna vez à ser farol, lo que fuele ser niebla de la antiguedad».[11]
Acte III
Le Temps mange la vie
Charles Baudelaire, «L’ennemi», Les fleurs du mal
Els personatges poètics: Borja, el dels versos; el Temps —amb majúscula com l’escriu l’autor i el comentarista— en els versos (només?); i les descripcions i el tema del temps, també, a les pàgines d’Álvaro Cienfuegos.
Personatges a l’escena:
Juan de Iriarte y Cisneros (Puerto de la Cruz, 1702 – Madrid, 1771). Visqué a Castella, després d’haver nascut en una illa canària, després d’haver-se format a París i a Londres, un dels homes de la Il·lustració de terres castellanes, savi en grec, llatí, francès i anglès, bibliotecari eminent i eminent filòleg i gramàtic, i amb més coneixements i més destreses que conten les biografies. Fou proposat a l’Academia de la Lengua Española el 1747 on, a més del seu discurs d’entrada, altres n’hi presentà, com el considerat en aquestes pàgines.
Antonio de Solís y Rivadeneyra (Alcalá de Henares, 1610 – Madrid, 1686). Dramaturg amb una bona colla d’obres i, diguem de propina, la traducció feta conjuntament amb Pedro Calderón de la Barca d’El pastor Fido de l’italià Giovanni Guarini: «Incipit, Comedia famosa. El Pastor Fido. La Jornada primera es de Don Antonio Solìs; la Segunda de Don Antonio Coello; y la tercera de Don Pedro Calderòn. Explicit, Hallaràse esta Comedia, y otras de diferentes Titulos en Madrid en la Imprenta de Antonio Sanz, en la Plazuela de la Calle de la Paz, Año de 1751»; historiador de la conquesta de Mèxic publicada a Madrid el 1684; i poeta.
Els lectors, com a personatges, a la platea (i segurament no se n’omplirà ni mitja) i qui escriu amagat al coverol. Si no forço la mirada cap amunt, allò que veig millor són els peus que van i venen dels actors i les petjades que han deixat… a la història. Un ho ha fet als prestatges on s’arrengleren els poemes de cada segle, en aquesta ocasió els del XVII castellà. De l’altre, la petjada sonora una hora, impresa ara, d’un discurs en alta esfera. També es veu el cartell penjat al decorat. Cinc paraules amb lletra grossa, però igualment clisso, des d’on soc, la lletra petita de sota: «et l’obscurs Ennemi qui nous ronge le coeur / Du sang que nous perdons croît et se fortifie!», ‘i l’obscur Enemic el que ens rosega el cor / de la sang que perdem creix i es fortifica!’.
És el Temps l’Enemic? O l’Enemic és un altre? La conjunció inicial apunta a la diferència, tanmateix, pot ser superior al Temps? No sé llegir millor Baudelaire. Potser serà allò de la darrera que mata, les hores del Temps que mengen, mengen i la darrera creix, forta, segura de si mateixa amb tot el que ens ha pres, mestressa del final definitiu, la Mort. I aquell personatge, un xicot jove, va descobrir que el «7. Triunfo es ya de la Parca / Y triunfo el mas severo», ara li confirma la veu del narrador poeta: «9. Ya es solo una pavesa / caduco lucimiento». Davant d’aquesta realitat, no va pas foraviada la paraula que ara se li adreça: «10. Contigo hablan, Francisco …» i l’estrofa senyala amb precisió qui té la veu cantant: un «Enemigo» que és «Tirano» que és el «tiempo».
Ara entra en escena l’acadèmic i topa amb la «pavesa» i el «caduco lucimiento»:
La alegoría de pavesa incluye, sino me enganyo, alguna desproporcion ó exceso, tratándose aquí nó de un cadáver deshecho, ó próximo á reducirse á cenizas, sinó de un cuerpo todavía entero, aunque desfigurado y con principios de corrupcion, cuya vista causó aquel santo y saludable horror al Duque de Gandía.
Ah! contraposar els mots d’un vers que deu voler fer entendre l’«horror» percebut pel jove duc amb descriure objectivament una realitat que l’acadèmic només pot imaginar-se… i si el viatge des de la Cort fins al lloc de sepultura va ser de més desfiguració que no es pensa? Aquí fa de les seves el temps! Un temps que si abans menjava vida, ara, després de la dallada de la mort encara creix i es fa més fort desfent allò que fou el continent de la vida, la formosor de la princesa. És el Temps, tornem a la majúscula, i l’acadèmic s’estranya que tota l’obra de «violencias, ruinas y fatales estragos ponderados se atribuyan últimamente al Tiempo» després d’haver-ho fet a la Mort. Doncs sí perquè és així: el Temps no se’n va, hi és, deixa la marca del seu pas, i quan de les darreres passes només en resta la cendra, la cendra perdura en un petit grapat, es dispersa amb el vent, se’n va riu avall, però en cada volva el temps encara hi serà…
Amagat al coverol rumio. No exactament. Remeno llibres per refrescar la memòria… si he de fer d’apuntador…
En aquel pasaje de las Enéadas que quiere interrogar y definir la naturaleza del tiempo, se afirma que es indispensable conocer previamente la eternidad, que —según todos saben— es el modelo y arquetipo de aquél. […] El tiempo es un problema para nosotros, un tembloroso y exigente problema, acaso el más vital de la metafísica; la eternidad, un juego o una fatigada esperanza. Leemos en el Timeo de Platón que el tiempo es una imagen móvil de la eternidad; y ello es apenas un acorde que a ninguno distrae de la convicción de que la eternidad es una imagen hecha con sustancia de tiempo.[12]
Així comença el seu assaig qui va néixer a Palermo, un barri de Buenos Aires —primer indici premonitori, etc., etc.: no és Sicília, no és una ciutat, és i no és—; Jorge Luis, lúcid i orb els darrers trenta de vida, visqué al número 28 de la Grande Rue, però al costat de la làpida que el recorda hi ha la que diu Ruelle de Sautier —la paradoxa l’acompanya des del seu barri bonaerense a Ginebra on decidí anar a morir: en comptes de col·locar la pedra commemorativa a la façana de la casa on visqué els darrers mesos, casa que fa cantonada, l’han clavada a la cara que dona a l’androna Sautier, la més petita de Ginebra, la que porta el nom de la Secretaria executiva, d’enllà el segle XV, del Grand Conseil Genevois perquè aquesta androna fa com de guia i mestre de tots els carrerons que demanaven als ginebrins d’estar a l’aguait en hores nocturnes; una placa on consten aquestes paraules de Borges: «De toutes les villes du monde, de toutes les patries intimes qu’un homme cherche à meriter au cours de ses voyages, Genève me semble la plus propice au bonheur»; la més propícia, la paret de l’androna més emblemàtica, dos metres d’amplada, dotze de llargada, una sola porta i una trentena de finestres tafaneres. Si no fos pel temps pres per al lleure, no faríem marrada parlant de Jorge Luis Borges, oi?
I Borges remet després de Plotí a Plató i Plató és sonor en el seu Timeu:
El Pare engendrador de l’univers […] va determinar, doncs, de fer una certa imatge mòbil de l’eternitat i, quan va ordenar el cel, d’aquella eternitat que roman sempre en un mateix punt en va fer una imatge mòbil que es mogués eternament segons nombre [id est: en cicles regulars].
No hi havia ni dies ni nits, ni mesos ni anys […] Ara, tot això són divisions del temps: el passat i el futur són formes derivades del temps, que d’una manera incorrecta apliquem inconscientment a la realitat eterna.
[…]
El model té l’ésser per tota l’eternitat, mentre que l’univers va ésser, és i serà contínuament engendrat durant tot el temps.[13]
De Plató a Plotí l’eternitat és la font del temps, però Borges retorna a les Ennèades, així: «invirtiendo el método de Plotino (única manera de aprovecharlo) empezaré por recordar las oscuridades inherentes al tiempo: misterio metafísico, natural, que debe preceder a la eternidad, que es hija de los hombres».[14] Després seguiran pàgines i pàgines d’afinada anàlisi i la seva visió final, però aquí ja en tenim prou. Quedem-nos amb la darrera afirmació: l’eternitat és filla nostra. I em pregunto: si la realitat és aquesta —sembla certament que ho és—, si del moviment constant, passant de l’ahir a l’avui i de l’avui a l’esperança del demà hem arribat a fer-ne un tot perenne, fonament de la memòria i amb la memòria la consciència d’ésser humans, si la realitat és aquesta, avui li puc posar un nom per fer-ne una eternitat visible lluny de tot misteri metafísic. Aquest nom: Borja. Tenim els Borja que han sigut, els que ara són i els que deixem impresos i de viva veu perquè siguin. El passat borgià, el seu present i l’esperança del seu futur: una eternitat Borja. No n’eren conscients el poeta Solís i l’acadèmic Yriarte? Pensaven que amb ells finia la història borgiana? No ho sabem, però aquell present va tenir un futur. Què n’és d’inapel·lable la sentència de George Santayana que recull Borges: «Vivir es perder tiempo: nada podemos recobrar o guardar sino bajo forma de eternidad». L’eternitat borgiana fou i és i serà, tots i cadascun dels Borges des d’aquells del segle XV als que són encara vius, actuals, a l’Equador, però més en la història que traspassa els segles.
I la paradoxa del títol s’explica fàcilment. En aquell temps d’escriure versos Solís, en aquell de «censurarlos» Yriarte, Francesc de Borja només era una ficció literària, un personatge del vers i de l’anàlisi acadèmica. Però hi era sub specie aeternitatis, que diria un escolàstic. En aquestes pàgines, només hi és com aleshores, un nom recordat en uns versos i en un discurs. Però també és un Borja eternitzat, present amb el gruix de ser el model perenne —afirmem-ho amb paraules del filòsof grec i alexandrí— present en la fugacitat de la meva escriptura, en la brevetat de la teva lectura, amic lector, en l’esperança d’un demà si aquest imprès té noves lectures.
Encara soc al coverol i veig a l’escenari el poeta i el judicador del poeta. Fan bé la seva representació. No em digueu, però, que desautoritzo l’autor del discurs perquè menystingué el Temps. No. Aquell dia no anava més enllà d’un repàs a la forma poètica, res de filosofar. No hi havia apuntador i avui, en la penombra del coverol, ja ho fa un altre a la seva manera perquè, bé o malament, el mou només el llambreig dels Borja.
Un corol·lari final:
No digueu de ningú que és poeta si no ha fet un vers per lloar o maleir el Temps.
Notes
[1] Teatro Critico Universal, ó Discursos varios en todo género de materias, para desenganyo de errores comunes: escrito por el muy ilustre señor D. Fr. Beniro Gerónymo FEYJOÓ Y MONTENEGRO, […] Tomo Primero. Nueva impresion […] Madrid por D. Joachin Ibarra, M.DCC.LXXIII; són paraules tretes del discurs XIV, «Musica de los templos» i correspon a les p. 307-308, amb un parell de diferències que s’han indicat entre claudàtors, no hi ha, però, cap fragment en cursiva.
[2] L’igualment savi francès Jean Mabillon (1632-1707), monjo benedictí com Feijoo.
[3] Teatro Critico Universal, p. 308, del núm. 49.
[4] M. le Vicomte DE BONALD, Théorie du povoir politique & religieux dans la société civile démontrée par le raisonnement et par l’histoire suivie de La Théorie de l’éducation sociale et de l’Administration politique. Tome Second. Paris: Librairie Bloud et Barral, 1880, p. 329.
[5] Vegeu Miguel GOTOR, «Le canonizzazioni dei santi spagnoli», dins Roma y España. Un crisol de la cultura europea en la Edad Moderna, II, Madrid: Seacex, 2007, p. 632.
[6] Vegeu-ne una llarga exposició a Joan REQUESENS I PIQUER, «Un prisat al manteu de Francesc de Borja o el profetisme en la biografia d’un sant», dins Francesc de Borja (1510-1572), home del Renaixement, sant del Barroc / Francisco de Borja (1510-1572), hombre del Renacimiento, santo del Barroco. Actes del Simposi Internacional (Gandia, 25-27 d’octubre – València, 4-5 de novembre de 2010), ed. Santiago La Parra i Maria Toldrà, Gandia: CEIC Alfons el Vell; IIEB; AC/E, 2012, p. 573-616.
[7] Álvaro CIENFUEGOS, La heroyca vida, virtudes, y milagros del grande S. Francisco de Borja, antes Duque Quarto de Gandia; y despues Tercero General de la Compañía de Jesús, escrivela el maestro …, Madrid: Juan Garcia Infanzon, 1702, p. 592.
[8] Ibídem, p. 593.
[9] Ibídem, p. 596.
[10] Ibídem, p. 595.
[11] Ibídem, p. [3] de la «Introduccion».
[12] Jorge Luís BORGES, Historia de la eternidad, Madrid: Alianza Editorial, 1981 (5a ed.), p. 15-16.
[13] PLATÓ, Timeu, dins ÍDEM, Diàlegs, XVIII: Timeu, Crítias, text revisat, traducció i notes de Josep Vives, Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2000, p. 80-81 (i de passada recordo el traductor, professor de bona memòria de quan vaig ser-ne alumne). El medieval Ramon Llull també ho digué a la seva manera: «Si en los ens inmovables está temps figura de eternitat, cové que sia algun ens inmovable e eternal» paral·lel pensament al platònic «aquella eternitat que roman sempre en un mateix punt»; i encara potser amb més atreviment: «si el temps en quant es ens no a primer ni derrer, impossible cosa es que temps, en quant es ens, aja migá», que bé podem entendre així: si el concepte total o últim de temps és l’eternitat que no té principi ni fi, tampoc no pot tenir res a l’entremig… el temps com a no temps (Ramon LLULL, Començaments de filosofia, a cura de Fernando Domínguez Reboiras amb la col·laboració d’Eugènia Gisbert, Palma: Patronat Ramon Llull, 2003, p. 16 i 17).
[14] BORGES, Historia de la eternidad, p. 16. Si Borges ens ho aclareix en prosa, en vers ho fan els vuit primers de «Burnt Norton» dins T. S. ELIOT, Four Quartets: «Time present and time past / … / Only in a world of speculation». (Vegeu-ne una traducció al català dins José Luis BARTOLOMÉ; Pep VILA (ed.), Quatre quartets de T. S. Eliot: Versió catalana de Lluís Maria Aragó (1965), Girona, 2020.)
