Azorín, per Ramon Casas. Font: Wikimedia.
No m’estranyaria si algú es demanés per quin perquè ha costat tant d’aparèixer en pantalla l’escriptor de Monòver, l’estilista de la llengua castellana de la “generación del 98”.
Tampoc m’estranyaria si ningú no s’ho hagués preguntat.
Sigui blanc, sigui negre, tant se val l’un com l’altre si avui podem llegir d’ell unes ratlles i escriure’n unes altres a continuació.
Azorín, per a molts, és el prosista de Castilla, per a menys, el de La ruta de don Quijote. És el record d’una sensació de quan fa molt de temps, aquell en què estudiàrem escriptors en llengua castellana. Segur que falsa, però és així, ves a saber, deu ser que a les golfes encara em piulen paraules com aquestes: “Entremos en la catedral; flamante, blanca, acabada de hacer está”, o aquestes: “Del pasado dichoso sólo podemos conservar el recuerdo; es decir, la fragancia del vaso”, o potser aquestes: “Una flauta suena en la noche: suena grácil, ondulante, melancólica”.[1] Deixem aquest llibre. Un altre en va escriure el 1941, Valencia.[2]
Oidà!, és ara el goig d’una paraula, la de la prosa LXVI: “Márfega”. Comença: “Hay palabras que son por sí solas un mundo”. Oh, sí! més que no ho sabia ell aleshores! “Poseen una fuerza de sugestión intensa”. Un intens record! “Márfega, márfega! ¿Qué eufónico y sugestinador vocablo! Márfega es un grueso jergón henchido de las hojas que envuelven en el maiz la panoja. Esas secas hojas son sonoras […] No podemos imaginar la casa valenciana sin la márfega. Ni la márfega sin la cama de bancos […] ¡Cuánto hemos dormido, allá en la mocedad, en la cama de bancos, con base de simpática márfega!”. I explica que al damunt s’hi posava un prim matalàs de llana. Els seus records. El meus, llavors als set, als nou, als onze anys, era arribar al poblet del Bages i el primer dia, a mitjan juliol, a la pallissa, omplíem de palla de groc lluent i lliure de boll la nostra màrfega infantil; encara havia de créixer la panotxa del blat de moro. I sobre la màrfega, un llençol de fil i a dormir el cansament de tot un dia de joc amunt i avall del poble, els horts i les vinyes; i al pic del sol del migdia, el repòs en la penombra del dormitori estival… sobre la màrfega fresca. Màrfegues de palla! Deixem aquest tema, que altre ens espera.
És la prosa XXVII: “El pretil del Turia”. És aquí on volia anar i m’he perdut en revolts desfets pel temps. Azorín recorda haver reposat el pit a la barana, ampit o empitador dels ponts de París sobre el Sena, l’Arlanzón a Burgos, el Guadalquivir a Sevilla i sap que els ampits dels ponts de València sobre el Túria fan deu quilòmetres, però no en recorda la imatge “y ello me desasosiega”. Però segueix escrivint perquè “el petril del Turia me atrae. Quisiera terminar pronto estas letras y marcharme a ponerme de pechos en el petril”. Aleshores,
Desde esta misma orilla del río, verían correr las aguas, como ahora corren, dos valencianos, tío y sobrino, prelados de Valencia los dos, que llegaron a ocupar el solio de San Pedro. Uno, el tío, Alfonso de Borja, cura párroco que fue también de San Nicolás. Otro, el sobrino, Rodrigo Llansol Borja. El apellido Llansol no puede ser más valenciano. De Llansol, sábana, los italianos han hecho Lenzuolo, como de Borja han hecho Borgia. Alfonso fue Calixto III que reinó tres años, de 1455 a 1458. Rodrigo fue Alejandro VI, que pontificó once años, de 1492 a 1503.
I més coses.
Ara cal i només de pas esmenar alguna de les dades que Azorín tenia per bones aleshores com ara no nosaltres. Per exemple, la referida als ascendents del papa Alexandre VI, fill de Jofré de Borja i Escrivà i d’Elisabet o Isabel de Borja, de la qual, però, amb la documentació avui coneguda, no podem assegurar un segon cognom. El de Llançol “atribuït sovint a Roderic de Borja (Alexandre VI), prové solament d’una confusió amb els fills de la seva germana Joana de Borja i de Borja i de Pere-Guillem Llançol de Romaní”.[3] Aquesta, doncs, normal confusió d’anys passats possibilita, tanmateix, un apunt lingüístic foraviat perquè, tot i la incerta etimologia italiana del mot llatí lenteolum, diminutiu que significa ‘tela de lli, llençol’, com a roba del llit, té la forma femenina “lenzuola”. I una segona observació lingüística entre Borja i Borgia, és a dir, d’una paraula d’origen aràbic que pel seu significat de ‘torre’ gasta el gènere femení i que fonèticament els italians en variaren la grafia de la “j” per la seva “gi” d’idèntic so. Considerem: al literat, demana-li riquesa de lèxic, però no filigranes etimològiques. Seguim endavant.
En un nou paràgraf, Azorín recorda un llibre de Ferdinand Gregorovius, Las tumbas de los Papas, és a dir, Die Grabmäler der römanischen Päpste. Historische Studien, que considera de profitosa lectura. “En ascetismo y desengaño se resuelve todo, en resumen de cuentas, al leer este volumen. Dos prelados valencianos que fueron Papas vieron correr las aguas que he visto yo tantas veces. Gozaron del supremo honor humano y todo se acabó. Calixto III tuvo sepulcro en San Pedro de Roma. No lo tiene hace tiempo. Alejandro VI yace en la iglesia de Santa María de Monserrato. Y dice Gregorovius: ‘En esa iglesia han sido enterrados sus huesos, bajo una losa que está detrás del altar, sin inscripción, sin nombre, con los huesos del tío Calixto III. Porque esos huesos no encontraron reposo en la tumba. Julio II, enemigo mortal de los Borgia, los mandó retirar de las criptas del Vaticano y llevar a San-Giacomo degli Spagnuoli, y cuando se hundió esta iglesia, fueron transportados a la de Monserrato, en 1610’”. A ratlla seguida Azorín, no m’ho esperava, fineix aquest tros amb la còpia, en llatí, dels quatre primers versos de la seqüència de la missa de difunts:
Dies irae, dies illa,
solvet saeclum in favilla:
teste David cum Sibylla.
Ves per on, una llatinada poètica i fúnebre!
Dia d’ira, aquell dia,
desfarà el temps en cendra:
ho testifica David amb la Sibil·la.
Després unes poques dates més i les darreres ratlles, les que em barrinen el cap tant com no pas els mots llatins de la fi del món. “Sobre Alejandro VI, el juicio más discreto que conocemos es el del padre Enrique Flórez en su Clave historial, Madrid, 1790, página 286: ‘Varón de grandes hechos, en quien se dice compitió lo malo con lo bueno. Lo bueno lo confiesan todos. Pero en lo otro, no todos convienen. Y por esto, me valgo del silencio’”. Punt final. Azorín no diu res més. Azorín fa com el bon frare agustinià: calla el seu judici.
No cita pas de memòria ni d’oïda, no. En l’edició madrilenya de 1854, la divuitena –“corregida y aumentada por el P. Maestro Fray José de la Canal […] anotada y continuada en 1851 por los redactores de esta Biblioteca [és la col·lecció Biblioteca Universal de Autores Católicos], y aumentada considerablemente, y concluida hasta nuestros días por el director de la misma Biblioteca, Don Nicolás Malo”– ho llegim a la pàgina 501, íntegrament:
1492 ALEJANDRO VI, en 11 de agosto, español, de la casa de Borja, natural de Játiva: varón de grandes hechos: en quien se dice compitió lo malo con lo bueno: lo bueno lo confiesan todos; pero en lo otro no todos convienen, y por esto, me valgo del silencio. M. en 18 de agost del 1503.
Sí, Enrique Flórez, Azorín i avui nosaltres: silenci. El judici de la perplexitat. Una vida, uns fets, la mort. Pols.
Notes
[1] AZORÍN, Castilla, Buenos Aires: Editorial Losada, 1969, p. 55, 111 i 123.
[2] Tinc a mà: AZORÍN, Valencia (segunda edición), Buenos Aires: Editorial Losada, [1959], p. 70-72.
[3] Miquel BATLLORI, La família Borja, València: Tres i Quatre, 1994 (OC, IV), p. 9.
