És permès de confessar-se aquí? Ja fan un xic de pila les pàgines que porto escrites sobre els Borja. Els dies se m’escolen de les mans i elles es queden amb un regust agredolç. No em deixa ni en recordar-ho a temps passat. És que en cercar temes i en redactar-los, ves, no puc amagar-ho, m’ho passo bé, gaudeixo del que em ve al cap; dolça feina escriptora de troballes i combinacions que a cop sobte o lentament se m’acudeixen. Però, ai!, amarga em resulta la lectura del que he escrit i, com a premi, aspre quan ja és en lletra impresa. No em fa el pes, em sembla foraviada la comparació, forçada l’explanació d’un pensament a propòsit d’un poema, d’una pintura, d’una reflexió seriosa d’altri. Aquí em trobo. Constato que tal volta el subconscient em porta a voler ser imitador d’un mestre i no li arribo, evidentment!, ni a la sola de la sabata. Haig de confessar-ho. Admiro Joan Francesc Mira. És mestre en discretes i a la vegada agudes reflexions en textos breus, planes periodístiques sense un bell trop de més ni de menys. És mestre lloable quan parla dels Borja. Així és. (Si fos descarat furtador signaria com a meves, per exemple, totes les paraules, des de la primera lletra “E” fins al punt darrer, de l’article “Immaculada” a El temps –24 de desembre de 2016–, per la capriciosa raó de veure-hi com en mirall els pensaments i com en espill el corquim del meu escriure.)

Permeteu-me estampar-ho atrevidament. Vull dir: llegiu ara unes ratlles seves transcrites ací sense haver-li demanat permís.

Un dia de primers de gener de l’any 1500, Lucrècia Borja va eixir del seu palau contigu a Sant Pere del Vaticà, per anar a guanyar el jubileu. Va recórrer les basíliques romanes rodejada d’un brillant seguici de dames, cavallers, nobles i prelats, va resar les oracions corresponents, tornà a casa, i els pelegrins van poder constatar que la filla del papa regnant Alexandre VI complia devotament els seus deures religiosos.

Llisca polida i ritmada la prosa. El temps i el lloc de la història. El personatge i la seva obra piadosa envoltat, envoltada puix era Lucrècia, dels qui foren cridats a la comitiva per protocol; alguns, suposem-ho, per amistat; i, un poc endarrerits i com si no en formessin part, els picats de curiositat.

Algunes aventures femenines del papa i dels seus fills són del tot certes, són certs alguns assassinats per raons polítiques (pocs, en tot cas, i no per enverinament, que era un sistema insegur i una especialitat veneciana), com ara la mort del segon marit de Lucrècia, per ordre de Cèsar i en les estances vaticanes mateixes. També és certa l’ànsia de poder, l’embolicada política matrimonial, la recaptació forçada de diners, l’engany com a arma política, i una certa mesura de violència. La realitat, tanmateix, és que en matèria d’intrigues, dones, morts o fills complicats, els Borja no són excepcionals al costat d’altres llinatges i corts de l’Europa del seu temps.

Els fets històrics, anunciats sense circumloqui ni pudorosos vels. Alguna precisió als costums del passat perquè certament no eren iguals els d’una ciutat als de l’altra, com tampoc els d’un regne a un altre. Avui, és clar, vivim en uns temps d’espais confosos, geografies mesclades en notícies imprecises i en imatges fílmiques sense horitzó identificable, les mateixes escampades arreu. L’enumeració de les pulsions humanes és simple, com de simple per repetitiva ho és la seva existència d’un generació a l’altra. Atribuir uns mals o unes virtuts només a uns pocs, a una família, a un grup discret d’amics, no resulta creïble per poc que obrim els ulls a la variadíssima realitat humana en la qual, tanmateix, mudant-ne a l’engròs i a la menuda l’embolcall, les passions es reprodueixen. No, no és excepcional trobar-se-les reviscolades sempre, ara i adés, ahir i avui. Joan F. Mira té raó en recordar-nos-ho. I la seva ploma continua amb la presència del verb “comprendre” davant de les abundants actituds que hom pren mirant la història i la llegenda.

Però ací s’acaba la meua comprensió. Allò que em costa d’entendre és que a hores d’ara hom continue presentant com a veritat històrica, amb aire de novel·la o no, les més banals i barroeres mentides. Una mica de formalitat, per favor, i sobretot que no enganyen el públic: si algú vol vendre un subproducte literari o cinematogràfic sobre els Borja, si vol vendre novel·les on són presentats absurdament com a “família del crim”, i el papa com un padrí de la màfia, és molt lliure de fer-ho. No és tan lliure de voler-ho presentar com a “històric”, és a dir, com a versemblant o realista, basat en fets que van passar, en personatges reals.

La sinceritat del seu ànim i la veritat dels fets objectivament reconeguda subratllen l’escriptura d’uns mots sense doble fons, però sí amb un repeu d’ètica que sosté i orna de valor cadascuna de les frases escrites. Una cosa és comprovar que el paper imprès i les pel·lícules aguanten qualsevol indignitat. Una altra ho és callar per mandra o malentesa condescendència artística. Ell no es doblega ni a l’una ni a l’altra. Ens mostra allò que la decència de les plomes i dels objectius no hauria de permetre’s. Tanmateix la indecència mental grana amb pluja o sense. Se’n dol.

L’article “Borja, verins, bordell” d’on he retallat (sense permís, ho declaro de nou) els tres fragments, J. F. Mira el va publicar al diari Avui el 4 de juny del 2011. Les últimes ratlles, aquestes:

Que Déu ens empare, perquè això no té remei: deu ser cosa d’un destí implacable i fatal. Vinga, doncs: Don Corleone papa, la màfia renaixentista, l’incest, els verins, la dona barbuda, l’escala damunt de la cabra, i a veure qui la diu més grossa. El bordell, en efecte, és grandiós.

Repeteixo els qualificatius en ordre invers: fatal, implacable. Aquesta és la calça i la camisa que em cobreix quan m’assec davant dels Borja. I no pas per ells, sinó per l’entorn que m’envolta. Escrius i no saps qui et llegirà, per tant, has d’aconseguir una certa, si més no, claredat expositiva. Tens al cap imatges visuals i sonores de quan eres petit, jovencell i de ganàpia. El record de lectures diverses, les obligatòries de molts anys, des de l’escola a la universitat, més les de la pròpia tria, incloses les prohibides quan eres jove. Tens al cap com un desmesurat graner de paraules i el vici d’anar d’un diccionari a un altre. Tot és tan teu que pots enganyar-te suposant-ho viu a l’altra banda de l’estança on escrius. I no ho és. Has de trobar els mots precisos per a no falsificar la narració ni el comentari. El trencacolls es presenta quan et veus mediador entre un món fet cendres des de fa segles i un altre viu i canviant on, m’ho imagino, la majoria no té ni idea d’aquell passat ni, lògicament, del llenguatge que ens l’apropa. Concretament: ni un borrall de significació per als mots que han d’explicar massa matisos del que fou i ja no és. Penso sobretot en el vocabulari religiós i en el context artístic i fins històric. Sí que els qui resten de la meva edat avançaran els ulls per la pàgina sense gaires dificultats. Però… Però els de trenta (i potser més) anys en avall, han estat tan ensabonats de la inutilitat de la religió, de la insignificança de l’art i de la futilitat dels fets pretèrits que em temo que no entenen res. Gairebé res de res i passen de llarg. Ho comprenc. Si a la barretina em ve d’explicar com és una tiara pontifical o el birret d’un paborde, he dat un clasc: ni pontifical, ni tiara, ni paborde ni birret els sona a les orelles; ah! tampoc un clasc!

Això: un món que mantens viu al teu cervell, una visió del passat conjuntament amb la del present. L’ahir llunyà que no es casa ni s’amistança amb el món d’avui. Una apetència a dir-hi la teva i no saps fer-te entendre i no encertes els mots ni el terme mig. Paraules, tantes i més que no va dir Hamlet sense saber si poden ésser enteses a l’escenari, perquè especular-ho a la platea ja és demanar massa. A l’escenari, sí. Amb els personatges que et sedueixen –i, si cal, amb figurants atabaladors. Lucrècia, a qui encara no has adreçat un mot, allà en un angle del prosceni, víctima d’interessos, en silenci per dignitat. Al centre, els dos papes. D’una banda a l’altra parents i amics de menes de moral heterogènia. Àvies, mares, mainaderes, meretrius. Des del fons cap a l’apuntador, Cèsar, resolut, cridat de jove a la mort. Els Borja. Tu a l’escenari fictici del món que t’has fet amb estudi i lectures i raons aclaridores de la història fuita. Fins i tot sospites que és certa del tot aquella veritat que anuncia encerts i principalment desastres al present i per al demà proper si oblidem els fets ocorreguts, tant si fa molt com fa no gaire; allò de condemnats a repetir la història perquè la ignorància es cobra un preu, massa voltes molt alt; ens ho diu i no l’escoltem. Com fer baixar sentit orientatiu des de l’escenari a la platea? Els mestres en saben. Penso en Joan F. Mira i els moments de desànim malgrat l’objectivitat amb què treballa: “Que Déu ens empare, perquè això no té remei: deu ser cosa d’un destí implacable i fatal. Vinga, doncs…” Que no marxin els Borja de l’escenari. “Comprenc que les llegendes negres són males de blanquejar una mica, difícils de reduir a l’habitual grisor humana”, escriu J. F. Mira. També costa, ho constato, de mantenir la grisor expositiva, això és, l’objectivitat del bo i dolent dels personatges de la història (amb algun menut esclat de frase llampant per trencar-ne la monotonia durant un instant, i prou).

Arduïtat a ser discret deixeble dels grans mestres. Sort, tanmateix, que els tenim. Que siguin llegits. Que siguem oblidats.