So che un raggio di sole (di Dio?) ancora
può incarnarsi se ai piedi della statua
di Lucrezia (una sera ella si scosse,
palpebró) getti il volto contro il mio.*
Qui nell’androne come sui trifogli;
qui sulle scale come là nel palco;
sempre nell’ombra; perché se tu sciogli
quel buio la mia rondine sia el falco.
(Sé que un raig de sol (de Déu?) prou encara
pot encarnar-se si als peus de l’estàtua
de Lucrècia (un vespre es sacsejà,
parpellejà) gires el rostre vers el meu.*
Aquí en el vestíbul com en els trèvols;
aquí a l’escala com allà en la llotja;
sempre a l’ombra; perquè si tu desfàs
l’obscur l’oreneta mia sigui el falcó.)Eugenio Montale, La bufera e altro, VI, “Madrigali privati”.
Eugenio Montale
La preceptiva ensenya que un madrigal és un poema breu generalment de tema amorós adreçat a una dona real o imaginada, compost en decasíl·labs i hexasíl·labs rimats a gust del poeta, i amb els segles sumats més llibertats formals com les del premiat Montale amb els inclosos en aquest poemari aparegut el 1956. El transcrit i traduït és el primer poema del sisè apartat del poemari sota el subtítol de “Madrigals privats”. Es demana excusa per la traducció, que prescindeix de la rima i abusa del doble hexasíl·lab fent-ne dos alexandrins; la versió vol ser una ajuda a la comprensió de l’original i no pas gaire més.
Un comentari descontextualitzat poc val, però a voltes et permet anar endavant. Aquí pot ajudar-nos-hi la privacitat del madrigal, això és, haver deixat al darrere invisible la dama, tant si fou real com si fou fantasiada (la veritat, però, es pot trobar en llarga nota al final –ara no cal–); és el primer poema i, per tant, obre un camí de significació que, si l’obviem com ho fem amb el context, ens permetrà limitar-nos a la que imaginarem en aquestes ratlles. De més a més, i ja per començar, quina és la Lucrècia que té en algun lloc, erigida, una escultura? Deixem a racó la pregunta i suposem que només pot ser Lucrècia Borja.
El poeta s’adreça a ella, la que ens és desconeguda, i li diu que tombi o giri la cara cap a la seva, que ho faci als peus de l’estàtua, aquesta sí, coneguda, la de qui fou de carn i ossos en el passat –per cert, en el temps i terra de l’aparició dels madrigals, el Renaixement a Itàlia–, aquí, ara, reconeguda per nosaltres en la lletra del vers, puix la matèria de bronze o de marbre, tant ens fa. Que ella, una “sera”, exactament a l’hora entre la posta de sol i la fosca, en el captard, ni a plena llum ni en la seva absència –m’adono que el vespre (pel recompte de síl·labes) ja és hora de massa poca claror. Va ser, doncs, al punt de l’entrellum i l’entrefosca que ella, l’estàtua, va fer un gest repetitiu, aquell d’un moviment seguit seguit sense que se’ns digui si de tot el cos o només d’una part, per exemple el cap, una acció potser quasi imperceptible, lleu com també el parpelleig sobre els seus ulls. Si tu, dama meva, per tant, sota els peus d’aquesta rara meravella em fites, sé que un raig de sol, tot i que ja post, un raig (serà de Déu i no del sol?) pot encarnar-se, esdevenir un cos palpable. Així de senzill: si des dels peus de Lucrècia m’adreces la mirada, tu seràs per a mi com un raig de sol, què dic!, com una encarnació divina que atenyerà el meu mirar. Si… La condició del miracle. Considera que si una mirada de l’estàtua ha estat possible… la teva serà més marmòria que la d’ella?
El cinquè vers se’m fa rebel. Veig clar el pas de la dama, fins la imaginació me la situa en un gran teatre d’òpera (una passió, diuen, de Montale), ara és al vestíbul, puja les escales, ja és a la seva llotja. Ho fa, com en els trèvols? Com si volgués dir el seu caminar ignot com ignots resten en el vial del jardí –mig jardí o sec caminal amb quatre herbes–, previ a l’entrada (de fet, “androne” també significa ‘passatge de la porta d’ingrés principal directe a l’escala o al replà davant la porta’ de l’edifici), amb trèvols que ningú mira, en la penombra d’arran de terra, ben avall de les lluïssors de vestits i joies dels que hi passen… Potser això: tu, com en el camí dels trèvols on avances confosa entre els altres molts que arriben. Sí, així: en el passatge d’entrada, al vestíbul, a l’escalinata, a la llotja sempre ets a l’ombra, no et deixes veure… et veig, però no em mires. Perquè si et fessis visible, si la teva presència, la d’una sola mirada, desfés la manca de llum, la no claror que t’envolta, tu, oreneta meva, series el falcó. Veig que m’ix el verb en condicional i en el vers diria que hi ha el mode subjuntiu, tanmateix, al capdavall, sí, desig, somni, esperança del poeta. Tu que fuges de mi amb el vol més lleuger, tu que ets gràcil, oreneta meva, cal que siguis el meu falcó, finiries la volada al meu braç.
Tot això passaria si fessis com Lucrècia Borja, adreçar una mirada… Una mirada teva a mi i per ella sola la llum s’encarnaria, vindries a mi com ho fa el rapinyaire falcó.
Tot així seria perquè el poder de l’amor és el secret de Lucrècia Borja. Fins la seva estàtua parpelleja a l’hora foscant, a l’hora del vol darrer de l’oreneta, l’hora del raig de llum més clara d’una mirada d’amor, divina… i el falcó m’hauria caçat ajocant-se al meu braç.
Val la pena de pensar que la Lucrècia d’històries d’amors de llegendes negres és una altra. La Lucrècia Borja de veritat és també la de l’amor serè en la pau del capvespre. Més i tot, l’amor en la mirada d’una secreta dama com en el parpelleig de Lucrècia. L’amor eternitzat i totes dues ho són en vuit versos d’Eugenio Montale.
La nota, si ara cal
El 14 de gener de 1949 Eugenio Montale fa una conferència al teatre Carignano de Torí. Allà coneix la poetessa, traductora i professora Maria Luisa Spaziani –tres voltes nominada al Nobel de Literatura– vint-i-vuit anys més jove que ell. Nasquè entre els dos una fonda amistat i una molt alta afinitat poètica, com ho demostra el dens i llarg epistolari entre ells i ho confirma aquesta obra d’ella: Montale e la Volpe. Scritti autobiografici, del 2011 (Montale morí el 1981, ella el 2014). “Entrambi non seppero mai spiegare a parole che cosa avvenne durante quell’incontro, sicuramente due anime poetiche si erano incontrate e da lì ebbe inizio un grande sodalizio intellettuale e prima ancora affettivo. Ricordiamo che Maria Luisa Spaziani fu una delle muse di Montale e nella sezione della Bufera intitolata Madrigali privati possiamo scorgere una descrizione inedita e poetica della Volpe (senhal che Montale attribuì alla poetessa)” (Giulia Dell’Anna, L’universo poetico di Maria Luisa Spaziani, tesi di Laurea, Venezia: Università Ca’Foscari, 2012, p. 8. La llotja, doncs, del vers 6, era al teatre Carignano torinès. L’estàtua del v. 2 i l’escala del v. 6 eren on residia Maria Luisa quan s’hostatjava a Milà, a la via Cernaia, ciutat on s’establí Montale el 1948 i ja fins a la mort. Els trèvols remeten als que encatifen els prats primaverals de la Vall del Po. El 20 de maig d’aquest any 1949 Montale s’imagina fusionat entre les fulles d’aquesta planta. I el 14 de juny conjumina en el record dos motius, “Lucrezia steps and the clover field” / ‘petjades de Lucrècia i camp de trèvol’, Lucrècia per ella i el trèvol que, a partir d’ara, en els versos, es convertirà en una paraula clau, abans inexistent. Alguns d’aquests detalls presos de la seva correspondència i altres fonts, els trobarà el lector a: Maria Antonietta Grignani, Dislocazioni. Epifania e metamorfosi in Montale, Lecce: Piero Manni, 1998, p. 119-120. Cada poeta és un món. E. Montale, escriu aquesta professora, n’és un que per les seves mateixes declaracions, mai no sap extreure res de la pura invenció; de fet, les dades ambientals responen a fets biogràfics que romanen en paraules clau llegibles també a les cartes, 360 entre el 1949 i el 1964 on es descobreix “uno strumento importante in quanto gettano luce non solo sul rapporto intercorso fra i due, ma soprattutto sulla genesi della loro poetica; era consuetudine scambiarsi opinioni su testi poetici redatti in precedenza e su componimenti ancora in nuce. Si viene a creare in questo modo un intreccio indissolubile fra vita e arte, che sarà d’altronde la nota di fondo della loro relazione quotidiana” (Dell’Anna, L’universo poetico…, p. 108).
