Vilhelm Hammershøi
Se’ns escapa i no sabem per on. Hi és i no la veiem. Només la imaginem. S’esmuny arreu i solament hi deixa l’empremta del seu nom. Totes les lletres –no sempre–, però ella absent. Vegeu com n’és de certa l’atestació amb el cas següent.
Un germà li escriu una carta des –per coincidència temporal d’altres testimonis fefaents– des d’un poblet conegut i en dia quasi segur. Agafa paper i ploma… Avui, amb els permisos corresponents, podem tenir-lo a la mà, aquest full, o reproduït fotogràficament. La transcripció exacta comença així.
aquesta no és anada
Ara pla! Fou i no fou. Havia de ser una lletra tramesa i mai no eixí d’on va ser escrita! Es va fer, sí, però al final restà només en possibilitat d’ésser una carta enviada… enlloc, a ningú.
il·lustríssima senyora e caríssima germana
L’encapçalament és solemne. Es tracta de la germana molt estimada, certament, però en primer lloc la seva posició social: ésser senyora il·lustre d’un gran il·lustre senyor. No n’hi ha prou amb el lligam de la sang perquè el maridatge l’ha col·locada en estament més alt i públic que el del cercle sanguini.
ab molt desig stich
No el té ni l’imagina, hi respira perquè en ell està. Estic sa o malaltís, estic alegre o entristit… Jo tot sóc en estat de desig
de sentir noves del stament vostre
Exactament saber com us trobeu en l’estat social en què sou. Com viviu en la novetat de superior lloc al simple o natural d’ésser només en el lligam germanívol. Noves de veres i moltes i bones i alegradores
que gran temps ha no he rebut letra vostra
Tristament. Cap no m’ha arribat a les mans i el desig se’m remou i amb ell estic delerós de conèixer del vostre nou estat per la vostra lletra
y podeu pensar, senyora germana, de quanta alegria són a mi vostres lletres
Sense mesura en rebre-les i desmesuradament en plorar-ne l’absència. I tant que sí! Penseu-hi perquè vós sou senyora i us escau considerar el meu sentiment, i sou germana i us ha de ser forçat intuir el meu desconsol de vida dejuna de noves vostres
tenint-vos l’amor que us porte
Intens, indefallent, tothora present als meus ulls i al cor lacerat d’absència. Com a la cara porto una mirada que us cerca i no us troba, porto enfonsat al pit un amor que és meu per vós constant i ara emmalaltit per desconeixença de com esteu i sou i respireu en llunyania meva
així feu-me mercè voler-me scriure per la consolació mia
Que altra no delejo faltant-me l’escriptura vostra, el gargot que em farà feliç descobrint el bé i el bo del vostre viure. La sang em circularà lleugera d’alegrança i el meu estat civil serà enriquit amb la gaubança del vostre que és encaminat a l’íntim goig i al públic reconeixement
que ja la duquessa, ma muller, se clama molt de la senyoria vostra
Puix altrament és impossible que sigui, essent com és part de mi que amb mi s’alegra i s’entristeix. Com jo mateix espera notícies i se’n queixa, se’n dol, se n’exclama, cert del fet
que may li haveu scrit després de tantes lletres que ella us ha fet
Valga’m Déu!, quin desaire, quina rara situació entre cunyades que s’estimen! I tant que sí!, per les moltes que ella us ha trameses i no han obtingut resposta… estranya circumstància per
la qual se comana e us prega li vullau scriure
No us ho mana, no, solament us ho prega talment a Déu pregam, a la intercessió de la seva Mare i a la dels sants benaurats. Us ho prega religiosament, i us ho comana com qui a un altre té tota la confiança i li comana allò que més estima. La meva dona us comana la seva estranyesa perquè en vós confia trobar la paraula que la reviurà. Us comana el seu estat perquè li comenteu el vostre i així n’haurà plaer. Us comana paper i ploma perquè en ell deixeu escrit el vostre sentiment i tots en serem asserenats.
El germà viu la situació amb intensitat i cerca el ressort que millor mourà la germana i senyora. El sap i l’escriu sense èmfasi, amb naturalitat
és [la seva esposa, la duquessa] prenyada e va ja en los set mesos
Quin parent no reaccionarà davant d’una notícia com aquesta? En temps avançat, gairebé a les acaballes de la gestació. Quina dona no es remourà en les pròpies entranyes per felicitar sense tardança la mare que dia a dia ho és més?
nostre Senyor la delliure, par sa misericòrdia
Evidentment!
I un altre recurs que remou consciència li ve a la ploma,
tanbé m’a dit Joanot d’Almenara, que és vengut ací
L’ocasió cal aprofitar-la en el millor i bon sentit possible. M’és germana i no m’escriu. Si en sé enraonies, segur que les desmentirà perquè la veritat sigui clara i així m’escriurà. Si l’assabento de la font i és de fiar, aleshores m’haurà d’escriure per a confirmar la veritat. Si preciso que ha vingut ací, entendrà que porta certitud la seva paraula procedent de més a prop on ella és i la confirmació l’haurà de certificar pel seu puny i lletra…
L’historiador serà, avui, qui donarà fe, si més no, del missatger Joanot d’Almenara, això és, probablement almenys, Joanot de Pròixita, membre de la família que detentava el comtat d’Almenara a la Plana Baixa, terres valencianes. Potser parent del jove Gaspar de Pròixita que durant unes setmanes del 1491 havia estat casat, en contracte aviat invalidat, amb ella… Llegim ja la novetat que Joanot ha portat d’allà, d’on sigui, aquesta:
sou prenyada
Ves per on! Coincidències familiars. La seva dona i la seva germana en estat de bona esperança! I una cosa així encara te la calles? Escriu-nos, que bé ens mereixem compartir semblants esdeveniments que miren el futur dels nostres matrimonis, el demà de la nostra gran família. Però. Massa sovint un núvol al cel taca l’atzur sense límits. Aquí també apareix. I és neula fosca, no pas un borrall blanc de contrastant bellesa. És estranya negror…
no ho tinch per prou cert; molt m’alegraria
Què passa? L’alegria que podria ésser s’allunya. Es perdrà darrere dels primers mots malgrat un “prou” que rebaixa el dubte? L’historiador vindrà al nostre auxili per contar-nos que no ho sembla, però que hi ha la llum suficient en aquest trosset de ratlla per descobrir allò que si no fou acabà essent perquè hi ha coses que només esdevenen per una paraula damunt la nuesa de la carn. La germana ha estat mullerada amb el senyor de Pesaro, il·lustre!, Giovanni Sforza, il·lustre impotent. Cert? Quina alegria si no fos! Tanmateix, l’historiador afirmarà que una paraula jurídica i sacra dissolgué l’enllaç sense fills el 1498. Feia cinc anys del casament. Ella aleshores tenia tretze abrils (segurament havia estat en aquest mes que nasqué al monestir de Subiaco). El bon pare, que el millor desitjava per a la seva filla, considerarà el matrimoni no consumat i com a papa que era el va declarar nul. Deu dies després –del 10 de juny al 20– es signava nou contracte amb nou marit, el duc de Bisceglie, Alfons d’Aragó, fill natural d’Alfons II de Nàpols, ben plantat, espòs assassinat dos anys després… La història és llarga, la carta continua, però avui ja en tenim prou. No va ser tramesa després de consignar-hi el
de Lombay a [espai buit] setembre any LXXXXºIIII
i sense gaire marge d’error en el seu dia 6. Des d’un poblet dels seus dominis ducals. Havia de ser una lletra, una carta, l’expressió d’un afecte de germà manifestat el 1494, encara no dos passats del casori, encara no quatre abans d’un final convenient o de conveniència, i va restar entre papers oblidada, avui protegida de la pols, coberta amb la pàtina del temps que no li fou donat perquè arribés al seu destí. “Aquesta no és anada” (les altres del dia 6, sí). La guarda el clos i el silenci de l’Arxiu Capitular de la catedral de València.
Ella s’esmuny. Fins en aquesta lletra del seu germà Joan, duc de Gandia, no hi apareix el nom. L’hem de deduir. Aquí hi té l’empremta més dèbil, ni tan sols les vuit lletres que l’escriuen. Només ens hi és revelada per l’afecte del remitent.
Ella, la real que viu i de la qual no en tenim cap carta catalana per intuir el tarannà, els seus estats d’ànim en dates diferents esbossats en el traç de la seva cal·ligrafia, o en la selecció de les paraules (en quina llengua?) que copia el secretari, o en el grafisme de la seva signatura almenys, un estat d’humor, un desig, un mal, una esperança, una alegria… No serà l’obscuritat del fat, de la sort, de l’embruix secret del seu nom?
Es deia, es diu, Lucrècia. Amaga en la seva ombra el significat del verb lucrar, obtenir beneficis? ¿No és, Lucrècia, qui s’ha guanyat, d’entre tota la parentela dels Borja, el més durador record, la qui ha obtingut la major fama en bé i en mal, la més preclara bellesa, les ingents rebuscades llegendes, les més estranyes fabulacions, novel·les i pel·lícules, les comptades lamentacions, les excuses dels historiadors? ¿No som, nosaltres, destemptats en aquest magatzem de les llogues del seu nom?
On ets, Lucrècia?
