Joan Fuster a Barcelona (1963). Font: Espai Joan Fuster (accés)
Com que “nota” és un nom o substantiu plurisemàntic a la ratlla de vint significats –de la música a la diplomàcia, sense oblidar el comerç ni la fama de ningú (malament si ets considerat de ‘mala nota’!)– cal, doncs, especificar a què es refereix en el títol i a continuació. “Nota” com a informació al peu de pàgina o al marge (detalladament ho exposen els diccionaris, uns més que altres) d’un escrit, article d’investigació o llibre. Per tant, els personatges de la família Borja apareixen a les notes més que no pas al text pròpiament dit en escrits de Joan Fuster. Sí, en l’obra de qui honora Sueca, hi ha la presència, i el pes, dels Borja d’ahir i d’avui, i d’ara i sempre. Potser perquè els trobes a les notes pesen molt més, fins hi realcen més vistents, escrites, com ho són, per un mestre del saber i de la ironia.
Tanmateix, contra l’anunciat, principio per un fora de “notes”, per dos articles periodístics que, evidentment, no en porten.
Els dos els va dedicar al seu compatrici Antoni Bou –nascut com ell a Sueca, si bé enllà el segle XV–, canonge de la Seu de València, fou vicari general del bisbe Alfons de Borja i en ésser aquest elegit papa va ser l’enviat del capítol de canonges per retre homenatge al “flamante Calixto III” (escriu Fuster en la llengua aleshores imperant a la premsa); homenatge visible i palpable, segons el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim al qual remet, gràcies a un “pitxer e un parell de canadeles, tot de viricle, guarnits d’or, cosa molt rica e bella que valia més de .M. florins” (una vegada més la dada monetària!, inevitable al món borgià?). Dos articles, per tant, on és present Calixt III i dels quals ara en nota (és clar!) daré les referències.[1]
Anem ja a les notes de veritat. Les trobem en un llibre del 1976 i el 1985 en primera i segona edició. De fet, és la suma de quatre assaigs previs sota el títol La Decadència al País Valencià.
Fuster comenta la influència de la cort de Germana de Foix en la introducció de la llengua castellana a València i a la nota, malgrat aquest fet, ens diu que “també cal recordar ací l’admiració que els Borges i els Carròs de Vilaragut ‘encara’ professaven a la poesia d’Ausiàs March a mitjan segle XVI, i de la qual deriva un notable manuscrit del poeta de Gandia”, com ho testifica Amadeu Pagès (p. 13) –el primer gran estudiós del segle XX del poeta valencià. Glòria sia dada als admiradors de qui “per lo camí de mort é cercat vida” (XCVIII, 1) i “pobre só, doncs, molt pus que Job no fon” (XXI, 9) puix “yo só malalt havent lo cors tot sa” (XCIX, 65).
Conta un fet a la catedral de Sogorb en 1554 en què, era la diada de Corpus, davant l’altar major, disputaren tres pastors sobre com pot ser el miracle eucarístic, i en no trobar resposta “ixqué un àngel del Sacrari e declarà lo Misteri”. Fuster es pregunta en quina llengua es feu la representació i a la nota respon: “De tota manera, donades les circumstàncies a Sogorb el 1554 –un bisbe Borja present a l’acte, uns canonges que redactaven en català la documentació capitular i més coses adduïbles–, la representació esmentada degué ser en català” (p. 38). Exacte: entre el 1530 i 1556 fou bisbe de Sogorb Gaspar-Jofré de Borja-Llançol de Romaní i de Calataiud, “pare en el concili tridentí durant el segon període, i benefactor del col·legi de la Companyia de Jesús fundat a València”.[2]
Constata, Fuster, en estudiar el tema de la llengua en el teatre, el trist final d’un autor, Gaspar Aguilar,[3] “un trist llepaculs dels vescomtes de Xelva, dels Borja, de Felip III, de tothom” que, ho amplia a la nota, “va escriure un poema dedicat a les bodes dels ducs de Gandia, senyors seus, que fou mal interpretat pels destinataris, i el ducs van retirar-li l’ajut econòmic. Este contratiempo hizo tal impresión en su ánimo, que al poco tiempo enfermó, y agravándose su dolencia, le ocasionó la muerte en 25 de julio de 1623. Fue enterrado por caridad al día siguiente”, text copiat de (mireu la nota).[4] Les dades històriques assenyalen com a provocadors del greu disgust el VII duc, Carles-Francesc de Borja i de Velasco, que morí el febrer de 1632, i el seu fill, el duc VIII, Pasqual de Borja i de Dòria, casat amb Artemisa Maria Dòria-Colonna el febrer de 1618. Per tant, poema el divuit, el ducs, pare i fill, tanquen l’aixeta monetària el mateix any o el dinou, emmalalteix el vint, s’agreuja el vint-i-dos… Déu l’hagi perdonat i als qui el feren malaltús també (sol passar: si el temps no ho perdona, oblida).
Fuster fa l’excepció a la p. 135, no hi ha nota i en el cos de l’exposició ens assabenta que allà el 1640 quan els Cardona, nobles ‘de pro’ (que vol dir ‘de profit’, al seu, és clar) ja no eren influents en la política del Principat, “els Borges no deixaven de ser-ho en el País Valencià”.
I dues pàgines avant apareixen els Borges al text i a les notes al text. L’ocasió és comprovar quina era la llengua de la correspondència. Tinguem present que Fuster investiga i escriu quan encara el pare Miquel Batllori tenia a mig fer l’arreplega de l’epistolari borgià, però amics eren i ho sabia,[5] per tant anota:
l’epistolari català més apassionant –i divertit– dels arribats a nosaltres, al marge dels de les cancelleries medievals, és el dels Borges, conegut a penes, encara. No entra tampoc en l’àrea de la Decadència. […] Els de Gandia, el 1510, ja es valien del castellà, en alguna ocasió. […] Si sant Francesc de Borja, general dels jesuïtes, rebia cartes en català d’algun català –com les del mallorquí Jeroni Nadal–, ell no les contestava en aquest idioma (p. 137-138).
Primera nota: referència a alguna carta borgiana en català editada.[6] Segona nota: remet a Miquel Batllori.[7]
Última nota quan explica com la llengua castellana irremeiablement consolida el seu domini durant el segle XVIII. És llarga entre les p. 161-162:
[…] La castellanització cultural s’agreujà. Els Maians sempre van parlar a casa en “valencià” –i no els Vic, ni els Borja, ni tan sols els Mercader–, però no concebien altra llengua de cultura que el castellà o el llatí. Tot això són problemes a dilucidar. Ara només faig que esbossar-los.
Un esbós per a estudis posteriors. Se n’han fet i les dades confirmen que en el camp de l’alta cultura la llengua veïna s’hi assentà amb el pes adjunt del poder polític, mentre que la llengua del país fou deixada anar pel pedregar.
Podem arrodonir, per acabar, aquestes notes amb un tros de memòria fusteriana, la del dia 14 d’agost de 1955. Un viatge a Elx per assistir a la “Festa” –el Misteri– fet en grup, en autocar i al preu de 24 hores seguides sense dormir. Ixen a les 5 del matí de Sueca i fan parada a Gandia. Escriu al dietari:
Hem anat a veure-hi el Palau dels Ducs, de la família Borja, que avui és residència de novicis de la Companyia de Jesús. El jesuïtes han transformat en santuari l’edifici on nasqué un dels membres més distingits: sant Francesc de Borja. L’edifici està bastant sofisticat: algunes peces revelen la construcció quatrecentista, però abunden les sales d’inefable decoració barroca plenes de quadres mediocres i de relíquies borgianes, i alguns afegitons moderns, fets amb més o menys tacte. Sant Borja –així diu el poble del duc Francesc– és patró de Gandia i en les múltiples capelles de la casa es deien contínuament misses. Mentre el capellans que venien amb nosaltres en celebraven, he anat a fer un petit tomb pel poble.[8]
Unes quantes misses per triar. Fuster va fer santament: anar-se’n a passejar. I entre passa i passa es devia repetir: “la meua posteritat serà de paper”.[9] Potser també pensà: altres se n’aprofitaran. Arribo a la ratlla del punt final. Semblantment me’n vaig a passejar. I entre pas i pas li diré: Fuster, no m’ho tinguis pas en compte.
Notes
[1] Joan FUSTER, “Mestre Antoni Bou”, Víspera. Revista de las fiestas valencianas, 7 (València, 1947), p. 7 (signat F. O.) i “Mi paisano Antoni Bou”, Valencia, suplement del diari Levante (València), 290 (30 de juny 1961), p. 1-2; i aquestes dues referències tretes d’ÍD., Elogi del meu poble, a cura d’Antoni Furió, Sueca: Llibreria Sant Pere, 2006, p. 44-47 i 125-128.
[2] Miquel BATLLORI, La família Borja, València: Tres i Quatre, 1994 (Obra completa, vol. IV), p. 28.
[3] Veg. Gran Enciclopèdia Catalana, s. v. “Aguilar, Gaspar”.
[4] J. Fuster treu la citació castellana de Francesc MARTÍ I GRAJALES, Ensayo de un diccionario biográfico y bibliográfico de los poetas que florecieron en el Reino de Valencia hasta 1700, Madrid, 1927, p. 454.
[5] Joan REQUESENS, “Cartes de Miquel Batllori sobre l’Epistolari català dels Borja”, Revista Borja. Revista de l’IIEB, 6 (2017-2018), doc. 37.
[6] Pel marquès de LAURENCÍN (Francisco Rafael de UHAGÓN), Relación de los festines que se celebraron en el Vaticano con motivo de las bodas de Lucrecia Borgia con don Alonso de Aragón, Madrid, 1916, p. 60-64; Josep SANCHIS SIVERA, Algunos documentos y cartas privadas que pertenecieron al segundo duque de Gandía don Juan de Borja, València, 1919.
[7] Miquel BATLLORI, Catalunya a l’època moderna. Recerques d’història cultural i religiosa, Barcelona: Ed. 62, 1971, p. 231; a hores d’ara, a l’Obra completa del savi jesuïta, vol. VI, p. 331-345. Aquí fa el repàs de la correspondència catalana del jesuïta Jeroni Nadal, i si Fuster recorda que Batllori afirma de Francesc de Borja que no les contestava en català, a la p. 345 escriu que “aquest boldró de lletres catalanes a sant Francesc de Borja, demostren […] com era viva encara la llengua catalana en l’esperit d’un home tan ecumènic com Jeroni Nadal”, tot i que un poc abans també escriu que “la raó per la qual Nadal acudí a la llengua nadiua era el secret especial que requerien les informacions […]” (p. 337).
[8] Joan FUSTER, Dos quaderns inèdits, Alzira: Edicions Bromera, 2004, p. 253-254.
[9] ÍD., Aforismes, Alzira: Edicions Bromera, 2000, p. 103.
