Cada paraula al seu lloc és la condició perquè cadascuna sigui entesa, fins i tot en el més rebuscat hipèrbaton al parterre literari. Altra cosa és situar cada text al seu context i a voltes se sol oblidar.
En primer lloc tenim al davant unes cartes del poeta Salvador Espriu adreçades al crític (ell, però, no se’n considerava gens ni mica)[1] i pensador Joan Fuster. Ens allunyem al 1963. Són quatre anys quasi dia per dia de carteig, confiança i ja amistat. Espriu demana per un desconegut –un murcià que és a Alacant– que potser no ho és per a Fuster, de desconegut, i fins li diu: “L’heu també catequitzat?”, això és, dirigit a la llengua catalana. Just en aquest context i feta la pregunta escriu:
Encara que laic, mireu de no fer la pols a sant “Vicent” Ferrer o al segon papa Borja, el qual, com tothom sap, parlava en català amb el seu fill Cèsar i amb el dimoni, que venia a ser la mateixa honestíssima cosa.
Penso que pel context hem de parlar no pas de judicis sobre els Borja, sinó de tenir-los presents en funció comparativa –contrària, o de contrast, puix es tracta de “no fer la pols”, que significa: “avantatjar algú, passar-li al davant, ésser-li superior” (ho precisa el diccionari d’Alcover-Moll), no ser, doncs, més predicador que el dominicà ni més papista que Alexandre VI. Que avui hi vegi, en aquesta carta espriuana a Joan Fuster, un recurs de comparació, me’l certifica una d’anterior en tres mesos en què li manifestava haver conegut Raimon, i expressa que amb el temps –si no hi ha travetes– farà “molt de camí, a la seva manera tant com el Borges, en Ribera i qualsevol altra glòria de Xàtiva”. És a dir, compara el cantant, jovenet aleshores, amb els personatges de la família Borja –que certament molts d’ells feren llarguíssim camí– i el pintor Josep de Ribera i Cucó, conegut com Lo Spagnoletto enllà el segle XVII.
Un doble aspecte de gran valor, al meu entendre, és aquest: la llengua de comunicació, en primer lloc, entre el papa, el fill Cèsar i el dimoni. La importància de la llengua. Coneixíeu, lectors pacients d’aquestes pàgines, aquesta dada lingüística pel que fa al diable? Si això no és un miracle, la conclusió és patent: no hi ha miracles. El català és i ha sigut. Si més no en relació amb l’infern. Dubtarem que ho ha estat (no ho sabem encara) o que ho serà un dia amb el cel?
(Un tall i un tascó al mig del text; sense malícia.[2] La clarividència dels bons escriptors, dels grans novel·listes, no la podem pas menystenir. La de l’exemple següent, segurament que no:
[…] l’Amèricain se levant […] s’approchant de la fenêtre, se penchant au balcon, disant, le dos tourné aux occupants de la pièce, comme pour le ciel (mais pourtant en espagnol): “Alors c’est pour quelle heure cet enterrement?” / [l’americà es va aixecar […] s’acostà a la finestra, s’abocà al balcó i va dir, d’esquena als ocupants de la cambra, com si parlés amb el cel (tot i que va parlar en espanyol): “I bé? A quina hora és aquest enterrament?”]
Ho podem llegir a l’obra Le Palace de Claude Simon (el qui rebé el Nobel de Literatura el 1985) i en la versió catalana.[3] Llegim “mais pourtant” i la traducció fa “tot i que”; podria ser “però tanmateix”, “encara que”… i entenem, oi?, que aquesta llengua el cel no l’escoltarà, malgrat ser una de les parlades en el lloc de l’escena descrita: Barcelona; –de fer-ho en català, el personatge, llegiríem “mais pourtant”?)
Que no ens manqui la fe en la pròpia llengua! Déu no ho vulga ni el cel de tots els déus!
En segon lloc, Cèsar i el dimoni són la mateixa cosa. Sí, però, “honestíssima”! Mai un superlatiu qualificador ha estat més oportú. La comparació és bona. Prou de diable sempre dolent. No s’ha d’oblidar que el llibre bíblic de Job ens conta, al començament, amb la major naturalitat concebible, que el maligne–diguem-li l’Acusador o Satanàs– és present a la cort celestial i davant de Déu i de tothom parla i rep, amb condicions, això sí, un encàrrec del mateix Déu i etc., etc. Ah!: Espriu no era pas un abíblic inconfés, al contrari, un coneixedor a fons de la Bíblia. Que el papa Borja parlés amb el dimoni a la terra, si Déu ho fa en el cel, no té res que no sigui ortodox i sant. I si ho fa en català és la cosa més natural, era la seva llengua materna, la bella llengua de la terra valenciana, la nostra, i com a nostra única i valuosa. Punt.
I més encara. Retrocedim enrere cronològicament i en una carta del març de 1960 llegirem tot això:
Estimat Fuster,
Acabo de rebre la vostra carta i us la contesto sobre la marxa. –La frase de Stendhal és exactament la següent: “Parmi les cardinaux qui entrèrent au conclave de 1492, deux se distinguaient par de rares talents: Julien de la Rovère, qui fuit depuis Jules II, et l’immortel Roderic Borgia, qui a été sur la terre la moins imparfaite incarnation du diable” (Promenades dans Rome.– Vol. II.– Pàg. 192.– No conservo la referència exacta bibliogràfica, però us la puc facilitar si us interessa, amb una mica més de temps).[4]
Anem pel final. Avui dia a través d’internet podem suplir la referència absent al text i que per les cartes posteriors cal deduir que en Fuster no li demanà pas. És aquesta (de l’exemplar que es troba a la Biblioteca de la Universitat de Michigan):
Promenades dans Rome par DE STENDHAL (Henry Beyle). […] Seule édition complète augmentée de préfaces et de fragments entiérement inédits. Deuxième série. Paris: Michel Lévy Frères, Libraires-Éditeurs, 1858, p. 192.
Al punt de tenir coneixement d’aquestes ratlles espriuanes, de llegir-les, se m’alçà al davant una idea i el títol que la coronés: els Borja, amb aquestes paraules del novel·lista francès, restaven quitis de qualsevol condemna eternitzada, per tant: “El millor perdó”. Saber que Alexandre VI fou la menys imperfecta encarnació del diable, aquest menys mereix el perdó respecte de tants altres que han estat i avui són imperfectes encarnacions i, per tant, més dolentes, malignes, perverses i malèfiques, pèrfides i nefandes per a la Humanitat. En el fons, pensem-ho, tanta llegenda negra no deu ésser res més que fer servir aquesta família valenciana de boc expiatori, de cap de turc, d’ase dels cops amb què els verament diabòlics es treuen les puces de sobre, dissimulen i confonen el personal.
Sí, és tot això i ho rebla Stendhal amb una ratlla de mestre, dues pàgines endavant, dins ja de la història de la família Borja: “et l’amour était, en Italie, ce que la vanité est en France aujourd’hui, le péché de tout le monde”. Portareu a l’infern els vanitosos, no sols de França, sinó d’arreu del món i al llarg de la història? Apa! No s’ha convingut a perdonar-los perquè, en el fons, la vanitat no és més que fum? Condemnaren i condemnem qui va amb malícia pel món, oi? Això sí. Ho farem –encara que s’hagi fet– qui fa coses per amor? Ara, ja els veig a venir, els distinguos a tota mena d’amors i variacions de l’amor i dels amors, afectes visibles i passions callades. Amor! (no sexe, per als despitats). Sí, sí, mil distincions pels que no tenen feina i en el fons sempre són apunt per al plaer de condemnar els altres.
Ui, ui!, ara sí que ens foraviarem de l’objectivitat de la història borgiana. Ui, ui!, quin món sense límits el dels Borja, de Stendhal a Salvador Espriu, passant per Joan Fuster i Raimon al mig!
Notes
[1] “[…] no soc un «crític». Ho he proclamat així, taxativament, més d’un cop”, escrivia a Serra d’Or el mes de maig de 1969 (Joan FUSTER, Correspondència, I: Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu, Vilallonga, València: Eliseu Climent, 1997, p. 304).
[2] Només amb la naturalitat d’haver descobert aquesta coincidència, i hom pot comprendre que no és fàcil de passar-la per alt, tot i admetre que la treus del seu context i la tascones en un altre.
[3] Claude SIMON, Le Palace, París: Les Éditions de Minuit, 2006, p. 17; ÍD., El Palace, traducció de Jaume Fuster, Barcelona: Editorial Laia, 1986, p. 13.
[4] Les tres cartes es troben, de l’edició esmentada, a les p. 180, 178 i 163.
