Qui ho diria, oi?
Yo soi aficionado a la lengua valenciana, i aunque Carlos Ros es ignorante, he procurado ver una Breve Esplicación de las Cartillas Valencianas que publicó en el mes de marzo de este año; i en la pág. 16 he hallado una doctrina mui ignorante, i tal vez mui maliciosa: porque dice que en dicha lengua se pronuncia la jota como chota, i esto puede tirar defender [sic] la pronunciación de Borja como se pronuncia Borcha que es como escrivió Bonanza este apellido por aver nacido i sido criado en Valencia, en cuya ciudad han corrompido esta pronunciación, como también en Gandía: siendo cosa constante que los castellanos han imitado en la pronunciación gutural de la J a los árabes i los valencianos, a los franceses, que no la pronuncian guturalmente, sino como en jour, que los valencianos decimos i pronunciamos jorn, imitando a los franceses.
D‘una carta de Gregori Maians al comte de Benavente…
Res d’un altre món: una carta, Maians l’envia i un noble la rep. Al mig el qui queda malparat: Carles Ros i Hebrera. Un home del segle XVIII de cap a peus en el sentit cronològic: nascut el 1703, viuria setanta anys d’aquell segle, el de les Llums, si més no franceses, això es conta. Bé, d’ell es conta que fou notari apostòlic i també escrivà públic o reial, és a dir, notari per partida doble, qui dona fe i autentifica documents del món eclesiàstic i del món civil, si bé es desconeix cap document autenticat que porti el seu nom, ni a una banda ni a l’altra. Vaja, que passà per la terra amb certa tristor i morí sagramentat i fou enterrat alegret a l’església de la Santa Creu de València. Tanmateix, l’alegria avui és nostra perquè damunt d’aquesta primera imatge hem de sobreposar-hi la d’un amant i estudiós de la seva llengua valenciana, a la qual dedicà ni més ni menys que vuit llibres escrits en castellà, al costat de dues obres de temàtica notarial. També, ja directament en català, un Tractat d’adagis i refranys. L’Enciclopèdia Catalana ens el presenta encertadament com el «defensor i propagador apassionat de la llengua catalana, ha estat considerat precursor del renaixement literari valencià». Un judici segellat per la professora Eulàlia Duran i Grau. Sembla, tot amb tot, que davant del savi Gregori Maians, Ros no tenia cap predicament, o no gaire lingüísticament parlant. Sí, sí: «es ignorante». Desconeixem si Maians emetia aquest judici en públic, a nosaltres ens ha arribat escrit en el fragment de la carta citat. I ara ja som a la línia d’aquest paràgraf en què cal donar continuïtat ortotipogràfica als punts suspensius que han restat en una ratlla de més enrere després del títol d’un comte:
… és a dir: Francisco Alfonso Pimentel Vigil de Quiñones Borja i Centelles, onzè comte de Benavente (1707-1763), setè net en línia primogènita de sant Francesc de Borja a través de la mare, Ignàsia de Borja i Centelles, un altre del segle de les Llums, però amb una durada d’anys menor,[1] fragment d’una carta, deia, amb data de l’1 de març de 1751.
Per triar un exemple fonètic, el de com cal pronunciar una determinada lletra, és evident que Gregori Maians no en tenia cap altre de més entenedor que un dels cognoms del destinatari de la carta, el comte que en el quart dels cinc que presumia –si és que ho feia– portava el de la il·lustre (i una mica santa pel voler de la Monarquia Hispana i aquiescència de la Seu Romana en la persona de Francesc de Borja, duc i jesuïta –no em digueu pas que les majúscules no s’avenen aquí; sí, són la marca tipogràfica del poder–) família valenciana.
Ara una ullada al text que desplagué a Maians. N’hi ha un exemplar a la Biblioteca Nacional d’Àustria –Österreichische Nationalbibliothek, amb el lema següent en el paperet enganxat al volum que ho testifica: «mentem alit et excolit» (és a dir: ‘[la biblioteca] nodreix i poleix la ment’).[2] Aquest és el volumet conservat: Breve esplicacion de las cartillas valencianas. Escrita por Carlos Ros, notario, y Escribano publico, por Autoridades Apostolica, y Real, natural de esta muy Noble Ciudad de Valencia, â la que se dedìca. Con licencia: En Valencia, en la Imprenta de Cosme Granja. Impressor, y Mercader de Libros, vive en la Plaza del Mercado, junto al peso del Carbon. Però sense data, que, tanmateix, ens la lliura Maians quan escriu «publicó en el mes de marzo de este año», és a dir, el de 1751 si bé, compte el detall, cal pensar que va ser el febrer, puix la carta porta la data del dia 1 del mes i potser és molta casualitat l’edició i aparició, lectura i carta el mateix dia. Bé. Si ara, doncs, passem fins a la pàgina 16, en efecte, s’hi diu de la lletra J:
Pronuncia el Valenciano la j, chota, con la ò, breve […] Exemplos. Pronuncia el Valenciano, Chaume, y escrìve Jaume. Conchectùra, escriviendo conjectùra, Choyes, al hablar, joyes para escrivir […] Por no saber, hoy dia, muchos Valencianos el Alphabeto de su Idioma, yerran al escrivir, en Castellano, estos Linages: Jaudènes : Pujàlt : Pujades : Jornèt […], que en las dos Lenguas, Castellana, y Valenciana, se escriven con j, y cada una los pronuncia conforme sus dialèctos.
Si deixem de banda la història de la variant fonètica coneguda com l’apitxat de l’Horta de València, no sé pas si seria possible d’inquirir, ni si ens portaria a cap lloc de coneixement lingüístic o senzillament històric, quins motius hi havia en l’ànim de Maians davant els llibres –d’aquest llibre si més no– de Carles Ros. Quina raó, al capdavall, de més consideració i fonament tindria Gregori Maians i Siscar, ell, en tot un home del segle de les Llums a més de ser-ho el que més de la cronologia del segle, puix que, nascut el 1699, a la vigília d’encetar-lo, hi respirà fins el 1781. I és que, com trasllueix un altre fragment de la carta, citat més avall, tot indica que estava relacionat amb els serveis jurídics i pericials prestats al comte de Benavent i al seu advocat principal i bon amic de Maians, Manuel de Roda, en la causa que el noble seguia sobre la successió del ducat de Gandia, discutida per una altra branca de la nissaga borgiana, ara il·legítima —els indianos. Els representants d’aquesta línia havien presentat una sèrie de documents falsificats per l’advocat Bonanza, a qui hem vist que Maians citava al paràgraf copiat més amunt, i de qui va desemmascarar la superxeria.
No. No aniríem presumiblement gaire lluny. Aquestes pàgines no cal tintar-les amb interpretacions de pretextos seriosos si van ser-hi, ni de camàndules si eren aquestes les que pessigaven aleshores la gent de lletres i de lleis. No. Que allò que ens interessa, o si més no ens entreté en lúdica escriptura amb farbalà de temps pansits i fuits, és la discreta i ensems clarosa recordança dels Borja valencians i romans. Aquells, els de la casa pairal i primigènia. Aquests, els nascuts a la que havia sigut, era i és encara capital de la religió cristiana. Els Borja i els Borgia: jotes o ges que es pronuncien com ho feien els fundadors i ho fan els descendents de “le Siècle des Lumières”. Així, «como en jour, que los valencianos decimos i pronunciamos jorn, imitando a los franceses».
Nota:
A part les obres, molta de la correspondència de Gregori Maians ha estat publicada, però no pas tota encara. El fragment que m’ha servit per omplir aquestes pàgines procedeix de la tesi doctoral de María José Martínez Alcalde, Las ideas lingüísticas de Gregorio Mayans, i ella l’ha trobat a la Biblioteca Archivo Hispano Mayansiano (Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi, València), volum 117, i és un poc més extens:
Quando se trate en la alegación del amigo D. Manuel de Roda[3] de esta pronunciación, deseo que comunique lo que escrive con algún catalán cerrado, i perito, i no con hijo de Valencia o de Gandía: porque por lo general yerran esta pronunciación. Como los indianos se valen de mil artificios, nos obligan a enseñarles la cartilla, i a tratar de estas menudencias. I esto me disculpa de escrivir a V. Ex. sobre tal asunto.[4]
Potser no hi seran sobreres, en aquesta nota, les observacions que hi afegeix María J. Martínez (amb les notes corresponents que estalvio):
Según Emili Casanova, la pronunciación “apitxada”, con ensordecimiento de la palatal africada sonora, se extiende a Alcira y Gandía, por imitación del habla de la ciudad de Valencia y su entorno, durante los siglos XIX y XX. Sin embargo, el testimonio de Mayans podría indicar que el “apitxat” era ya una realidad en Gandía a mediados del XVIII.
En general, sin embargo, consideraba don Gregorio que la lengua “lemosina” se conservaba mejor en Valencia que en Cataluña. El problema era que la ortografía se había castellanizado y era conocida por pocos, ya que la escolarización, cuando se daba, se hacía en castellano.
Notes
[1] Vegeu Luis VILAR Y PASCUAL, Diccionario historico, genealógico y heráldico de las familias de la Monarquia Española, Madrid: Imprenta de D. Francisco Sanchez, 1859, p. 89.
[2] No deixéssim passar per alt aquesta sentència: ens instrueix i reconforta.
[3] Aquest amic no és altre que l’aragonès Manuel de Roda y Arrieta (1708-1782), un altre del segle de les Llums (o, gosem-ho dir, «a lumbre de pajas»), un «buenas manos» en la història de l’expulsió dels jesuïtes dels regnes hispànics; Miquel Batllori en diu alguna cosa, amb incursió, de més a més, en afers legals lligats als Borja: vegeu La Il·lustració, València: Tres i Quatre, 1997 (Obra completa, IX), p. 425-426. Sobre la participació de Maians en el plet sobre la successió del ducat de Gandia, vegeu ara Joan Baptista ROIG DE LA PENYA, Progenie clara y origen de la antiquísima y noble familia de Borja: La primera crònica sobre els Borja, ed. Joan Iborra i Maria Toldrà, València: Tres i Quatre; IIEB, 2019 (Biblioteca Borja Minor, 6), p. 63-64, 252-255.
[4] María José MARTÍNEZ ALCALDE, Las ideas lingüísticas de Gregorio Mayans, tesi doctoral, Universitat de València, 1991, p. 241-296 («Cap. VII El cultivo del latín y de las lenguas vulgares», epígraf «El Valenciano»).
