Entre 1472 i 1478, la seu de Barcelona va estar presidida per un membre del clan Borja que duia el mateix nom del seu parent el famós cardenal i vicecanceller pontifici Roderic de Borja, després papa Alexandre VI. L’homonímia va provocar una certa confusió entre els dos personatges i l’absència del nou bisbe, que anteriorment ocupava la diòcesi d’Urgell -sembla que no governada presencialment- no facilitava les coses. Roderic de Borja, que anomeno menor per comoditat, és tractat de “nepos” del cardenal vicecanceller en la documentació llatina i en les cartes contemporànies del cardenal Ammannati Piccolomini, que també es fa ressò de la notícia de la seva mort, el 1478. El P. Batllori el feia fill de Roderic Gil de Borja i de Sibília Escrivà i, per tant, germà de Jofré de Borja i oncle del futur papa Alexandre, però Miquel Navarro i Luis Pablo Martínez, editors del primer volum del Diplomatari Borja, han demostrat documentalment que el fill de Sibília i Roderic Gil ja era mort el 1413. Els historiadors i els genealogistes continuen, doncs, sense saber col·locar aquest parent en l’arbre familiar. Val a dir que el cardenal vicecanceller el tracta puntualment de “mon cosín germà” en una carta de 1473 al rei Joan II en què li comunica el transferiment a la seu barcelonina, publicada per Jaume Villanueva al volum XVIII del Viage literario a las iglesias de España.
A partir de quan es confonen els dos Roderics? Als registres coetanis duts pels notaris i escrivans del capítol que he consultat a l’Arxiu Capitular de Barcelona queda ben clara la distinció entre l’un i l’altre. Tampoc no sembla probable que la confusió s’originés en uns anys com aquests, en què el vaivé de persones, notícies i documents entre Roma i Barcelona era constant: d’una banda, canonges i preveres catalans que feien estada a Roma per consolidar la pròpia carrera al costat dels papes Borja o per defensar alguna causa particular; de l’altra, la llista inacabable de familiars -en el sentit literal i en el figurat- dels Borja que acaparaven dignitats i beneficis a Barcelona, sovint de Roma estant i representats per procuradors que prenien possessió del càrrec a la ciutat catalana. Ni els uns ni els altres no haurien confós el poderós vicecanceller amb un parent que feia una discreta carrera beneficial a la seva ombra. Havien de passar els anys perquè s’esborrés la memòria del segon i la fama del primer ho arrossegués tot.
Curiosament, és un dels arxivers més actius de la seu, que coneix i utilitza a bastament la documentació que custodia, a banda de produir diversos instruments de cerca ell mateix, qui -mentre no apareguin altres proves- sembla ser la causa de la confusió. El canonge, arxiver i historiador Francesc Tarafa enllestia el 1547 un episcopologi llatí de Barcelona, Historia de vitis pontificum ecclesiae barcinonensis, precedit d’una dedicatòria al bisbe Jaume Caçador que adapta el pròleg del Liber de vita Christi ac omnium pontificum, del Plàtina. Es conserven cinc còpies manuscrites de l’episcopologi -dues són autògrafes: el C.122 de l’Arxiu Capitular de Barcelona i el manuscrit de Madrid que transcric més avall-, però per causes desconegudes, potser relacionades amb l’enfrontament entre el capítol i el seu arxiver, que morirà a Roma el 1556, i malgrat un projecte d’edició a finals del XVII i extractes puntuals, el text continua inèdit. A l’entrada corresponent al bisbe Borja -la podeu llegir al final d’aquest apunt-, Tarafa, davant de la dificultat d’escriure la semblança d’un pastor que no va governar directament la seva diòcesi i no va deixar rastre a les cròniques que tenia a l’abast, dóna notícies sobre provisions capitulars dels mateixos anys i anota la data de la seva mort, el 1478 -al manuscrit es llegeix 1479, però deu ser un error de còpia o un simple càlcul per la Nativitat, perquè el nou bisbe pren possessió el 8 de juny de 1479. La confusió real, però, apareix quan el tracta de cardenal nebot del papa Calixt, descripció que correspon al vicecanceller: “Rodericus de Borgia, valentinus, sanctae romanae Ecclesiae cardinalis, Calixti tertii papae nepos”.
A partir d’aquí, el pas dels anys, el prestigi de Tarafa -autor del difós De origine ac rebus gestis regum Hispaniae, editat per primera vegada a Anvers el 1553- i del seu episcopologi, al·legat en diverses proves d’autenticació, fan el fet. El 1603, quan el dominic valencià Francesc Diago publica a Barcelona la seva Historia de los victoriosíssimos antiguos condes de Barcelona, accepta sense posar-la en dubte la dignitat cardenalícia del bisbe i, conscient que només hi ha hagut un prelat amb aquest nom que l’obtingué, corregeix la data de la mort que Tarafa havia extret de fonts arxivístiques: “porque no huvo otro cardenal don Rodrigo de Borja sobrino de Calixto tercero sino el que este papa hizo en su primera creación de cardenales […] y éste no murió en el año de mil y quatrozientos y setenta y nueve, pues en el de mil y quatrozientos y noventa y dos fue hecho pontífice romano y vivió hasta el de mil quinientos y tres. Y assí se ha de affirmar que la vacante del obispado de Barcelona en el año de mil y quatrozientos y setenta y nueve no fue por muerte del cardenal don Rodrigo de Borja, sino o porque él quiso renunciarlo o porque, ya que era obispo de Valencia, no le pareció a Sixto quarto que tuviesse juntamente el obispado de Barcelona”. A l’Episcopologium barcinonense (Barcelona, 1673) de Joan Corbelló, la biografia del 108è bisbe de la ciutat, Roderic de Borja, és rodona: “Rodericus, cuius genus tot heroes produxit quot coelum stellis scintillat”, nebot de Calixt III, cardenal, bisbe de Barcelona, arquebisbe de València i, finalment, papa Alexandre VI… mort el 1492 (!).
Caldrà esperar gairebé cent anys perquè Mateu Aimeric (Nomina et acta episcoporum barcinonensium, Barcelona, 1760) posi una mica d’ordre i destriï definitivament el Roderic bisbe d’Urgell i de Barcelona del Roderic arquebisbe de València, cardenal i papa. Ho fa consultant novament la documentació capitular, on, a banda de constatar que enlloc no apareix la suposada condició cardenalícia del bisbe, localitza la data correcta de la seva mort, a Roma, a finals de 1478. Aimeric hi afegeix un argument en negatiu: el silenci dels biògrafs d’Alexandre i, sobretot, del seu servidor i canonge de la seu, l’humanista Jeroni Pau, sobre un inexistent bisbat barceloní. Aquesta informació és completada amb documents d’arxiu romans sobre la carrera eclesiàstica de Roderic menor, “nepos vel sobrinus” del cardenal vicecanceller.
Rodericus ·MCCCCLXXIII·
LVI. Rodericus de Borgia, valentinus, sanctae romanae Ecclesiae cardinalis, Calixti tertii papae nepos, defuncto Ioanne Serdan, administrationem ecclesiae barcinonensium per mortem Ioannis Soler vacantem accepit ac de illius episcopatus cathedra septima aprilis anno Christi MCCCCLXXIII suscepit. Tempore ipsius, videlicet XXIIII iunii dicti anni, a capitulo dictae ecclesiae ordinatum fuit quod de cetero episcopus in introitu suae possessionis pro vestibus bidelli dictae ecclesiae sexaginta solidos dare teneretur, quilibet autem canonicus viginti et quilibet beneficiatus quinque; sed XVIIII iulii anni sequentis alia super hiis fuit instituta constitutio: quod episcopus decem libras barcinonenses, archidiaconus maior tres, decanus totidem, sacrista maior quatuor, praecentor quatuor, archidiaconus Sanctae Mariae de Mari quinque, archidiaconi Penitensis et Vallensis quilibet eorum duas libras dicto badello dare teneantur. Fuit etiam ordinatum hiis temporibus quod succentor pro distributionibus magistro cantus dandis qui beneficiatus dictae ecclesiae non erit quolibet anno anniversariis comunibus decem florenos dare teneatur. Et quod praecentor et succentor, dum officia in choro et extra ecclesiam celebratur, si presentes extiterint per alium minime exercire possint, absentes vero per canonicum vel in aliquibus diebus per beneficiatos ut in dicta constitutione continetur deservire faciant. Et quod canonici directe vel indire(c)te in administrationum dictae ecclesiae arrendamentis partem aliquam sub penis in illis contentis habere possint. Etiam considerantes officium vasariae magis utile esse ecclesiae illud supprimere, ad imperpetuum sacra[ri]o sive sacristie minori dictae ecclesiae incorporarunt et [an]nexerunt. His temporibus a Sixto papa quarto fuit confirmata et approbata illa constitutio centum librarum ab archidiacono Sanctae Mariae de Mari Domui Charitatis ecclesiae barcinonensis solvendarum. Fuit etiam a congregatione canonicorum eiusdem ecclesiae XX iunii MCCCCLXXVII institutum quod omnia beneficia collationi seu presentationi illorum capituli pertinencia aliquibus parrochialibus et beneficiis in dicta constitutione acceptis de cetero in turno sive circulo praesentando voluntario esse debere. Tandem Rodericus dies suos in hoc seculo relinquens de mense decembrio in fine anno a nativitate Salvatoris MCCCCLXXVIII<I>, ad posteros administrationem barcinonensis ecclesiae reliquit. Per hoc tempus, sede vacante, Ioannes, aragonensium rex comesque barcinonensis, de Deo deque hominibus bene meritus, deficiens in senectute bona, Ferdinandum fiium, iam Ulterioris Hispaniae regem uxoratum, in regnis Aragoniae et Siciliae cum Isabella, Henrici regis sorore, uxore dimisit heredem; obiitque foelicissimus rex Ioannes in civitate Barcinone, XVIIII ianuarii anno salutis humanae naturae MCCCCLXXVIIIIº.
Font
TARAFA, Francesc, Historia de vitis pontificum ecclesiae barcinonensis (BNE, ms. 1516, f. 88v-89v, autògraf).
