Rubén Darío (1867-1916)

En aquest any de 2016 els nicaragüencs, i amb ells els amants de la poesia, estan de festa. S’escau el centenari de la mort de Rubén Darío, “el poeta más naturalmente dotado que ha tenido el castellano desde Lope de Vega […] es un hombre mozo o granado, pero es siempre un poeta joven. No lo admiramos solo por la belleza apolínea de su palabra, sinó también por este tantálico designio de juventud […] es muchos hombres y muchos poetas comprimidos en la tersa y tensa unidad final del verso”, amb paraules, i altres més, de Pere Gimferrer escrites fa trenta anys. Darío a partir de dos punts de vista, l’històric i el personal. Aquell, el condensat a les enciclopèdies i biografies, només l’apunta; aquest, en les ratlles següents: “mal podría desatender lo personal –al menos, confiada a quien ha compuesto versos– si se tiene en cuenta que varias generaciones de lectores hispánicos, entre las que figura la mía propia, han descubierto en Rubén la poesía”.

Avui, tanmateix, hem descobert, en uns pocs versos, la valenciana –i gairebé universal, oi?– família dels Borja. Copiar-los i comentar-los serà, desitgem que sigui, el nostre homenatge al gran Rubén Darío, el poeta que, també a l’adolescència mia (aleshores ennuvolada a l’escola amb llengua castellana), va descobrir-me la poesia.

El poema és el primer de dos sota el títol general “Retratos”, del llibre Cantos de vida y esperanza.

Don Gil, Don Juan, Don Lope, Don Carlos, Don Rodrigo,
¿cuya es esta cabeza soberbia? ¿Esa faz fuerte?
¿Esos ojos de jaspe? ¿Esa barba de trigo?
Éste fue un caballero que persiguió a la Muerte.

Cien veces hizo cosas tan sonoras y grandes,
que de águilas poblaron el campo de su escudo,
y ante su rudo tercio de América o de Flandes
quedó el asombro ciego, quedó el espanto mudo.

La coraza revela fina labor; la espada
tiene la cruz que erige sobre su tumba el miedo;
y bajo el puño firme que da su luz dorada,
se afianza el rayo sólido del yunque de Toledo.

Tiene labios de Borgia, sangrientos labios dignos
de exquisitas calumnias, de rezar oraciones
y de decir blasfemias: rojos labios malignos
florecidos de anécdotas en cien Decamerones.

Y con todo, este hidalgo de un tiempo indefinido,
fue el abad solitario de un ignoto convento,
y dedicó en la muerte sus hechos: ¡Al olvido!
y el grito de su vida luciferina: ¡Al viento!

Cinc noms inconfusibles, sempre presents en la història de Castella i per extensió imperial en la hispana. Cinc noms eixits de la “Meseta”, aquella terra alta, plana i aturonada, freda i calorosa lluny de tots els horitzons marins. Cinc que es fusionen i amb ells centenars i milers repetits i cinc i cinc d’altres molt iguals des de fa més de mil anys, tots junts en una testa superba (és aquesta la traducció de “soberbia”?). En una cara ferrenya (o ha de ser “dura”?), els ulls de radiolarita (sediments petrificats de radiolaris –rizòpodes d’esquelet silícic–; m’ho ensenya l’enciclopèdia) de color vermell, ira injectada sota la parpella, diuen. La barba, ros cremat de l’estiu, groc d’adustesa. És, aquest, el cavaller que ha fet juguesques amb la Mort perquè l’ha mogut una empresa de límits desafiadors del darrer alè. Els quatre versos següents en fan memòria, d’aquest desafiament, a banda i banda de l’Atlàntic, tan impressionant que al seu davant la mirada que vol comprendre es torna cega, orba per a capir-ne el sentit, muda per no poder expressar la densitat de l’espant, de l’horror, quanta mort a Flandes i a l’Amèrica! I com que es tracta d’un cavaller, els tradicionals atributs d’espasa i escut omplen quatre versos més.

La testa: diversa dels no cavallers, diferent dels cavallers d’altres contrades, única dels Gils i Juanes i López… únics per distints. Ulls i barba i llavis. Vers 13: “tiene labios de Borgia”, sagnants llavis dignes de saboroses calúmnies, sagnants d’oracions i blasfèmies, rojos llavis murris de cent eròtiques històries. La sinècdoque, una part pel tot: uns llavis per la història entera d’una família. Llavis dels Borja que reneguen i resen amoratats de negociants, lilosos de monges, purpuris dels cardenals, falbs dels pontífexs.

La història avança per tortuosos camins. La llegenda per amples carreteres. Els versos creen un fantasma que ho fa entre marges i cunetes. Fitem-lo i descobrirem que els escrits per Rubén Darío no alteren la història, però tampoc no ratifiquen la llegenda. I doncs? Una figura imposant per la seva egrègia testa, ulls desafiants i barba rubiginosa, porta esculturats uns llavis petoners, molsuts –aquells que per herència fan que els testos s’assemblin a les olles– i qui amb paraules els pinta ens diu: són molt vermells, són dignes de… Mireu-los bé, aquests del meu poema; no pas aquells ja sepultats des de segles fuits, ni els novel·lats ara i adés. Els llavis que us mostro tenen la gosadia d’escampar refinades calúmnies i la humilitat de resar i l’atreviment de proferir blasfèmies. Tanmateix, mai no pronunciaran res de tot això perquè no seran cap futur real. A més a més, de quan eren és temps de massa enrere i no tornarà. Ara, a mi, m’atrauen només aquests llavis del present perquè gràcies a mi són malignes, per mi han florit amb besos lúbrics de cent contes. Sóc poeta i pinto els millors llavis que puc fantasiar per a imatjar el cavaller conqueridor, retador de la mort, senyor de la seva rudesa, ànima del “tercio”. Uns llavis que pronunciïn pregària i renec, besades d’amants torbadores. Són d’aquest intemporal present. El poeta es diu: haig de fer-los ben vius, per això altres no poden ésser sinó els dels Borja. Sinècdoque lluny de la història i de la llegenda. Només versos.

Els teòrics de l’art literària ens expliquen que els poetes, els escriptors de prosa i fins nosaltres en la planera conversa de cada dia, fem servir, i prou bé ens entenem, el que anomenen “tòpics”. En el parlar quotidià són expressions que sistemàticament i en qualsevol situació solem emprar amb una mateixa significació reconeguda, com una manera de dir convencional; allò que llegim als diaris: “els dos presidents van saludar-se amablement”; fem veure que ens ho creiem o no en fem cas o sabem el contrari però, és clar, què ha de dir la premsa, oi?; un tòpic redaccional de notícies escrites o televisades (en aquest segon cas la imatge pot contradir les paraules, però el tòpic és el tòpic). Literàriament és aquella expressió culturalment tipificada (i sol perviure des de fa temps) que emprada, encara que sigui en contextos diferents, els omple d’un sentit conegut i els enriqueix amb això: ressonàncies de temps i fets que s’emparenten simbòlicament. El poeta nicaragüenc n’ha triat un, de tòpic literari, els Borja. No es tracta dels llavis, no (encara que per si sols puguin ésser-ho), sinó d’una família, o si sembla millor, de la suma de característiques diverses dels membres d’una família excel·lint en actituds i en afers civils, polítics i religiosos de rellevància summa. Una família síntesi d’una manera de ser en la història i generadora –era inevitable– de llegenda. Els Borja, doncs, esdevenen un tòpic literari que Rubén Darío adjunta als llavis de la figura que retrata l’“hidalgo” castellà, el cavaller que aposta per anar darrere de la mort fins que no hagi creat un imperi al preu que ens emmudeix d’espant i ens cega de magnitud. Tant és així que en el tercer quartet no es pot deixar d’escriure, i nosaltres de llegir, que la creu conformada a l’extrem superior de la llarga fulla de l’espasa amb el mànec travesser de l’empunyadura, tot i que resti un poc amagada per la part del pom buit que protegeix la mà treballat en el “yunque de Toledo”, aquesta creu “erige sobre su tumba el miedo”.

Tenim i mantenim els Borja de la història, els de la llegenda, els del mite –sublimació de l’una i de l’altra– i també els Borja com a tòpic literari. Si més no els Borja són la meva excusa (i potser l’entreteniment del lector). Amb la comparació o remissió al Decameró de Boccaccio, fineix el quartet i el tòpic borgià. Vint versos elexandrins, exactes set més set amb l’accent major a la sisena i la tretzena en paraules planes, ritme trocaic i dactílic combinat, la dicció lenta, solemne… i sonoritats consonàntiques properes (hem de llegir-lo en veu alta): “tiene labios de Borgia, sangrientos labios dignos”; sense descurar en aquest vers –el vers “major” del poema, germà gran del vuitè– la repetició emfàtica de llavis; tot de paraules planes; dues vocals pronunciades sis i cinc voltes, vocals extremes per obertura fonètica, la “i” i la “o”, extrems per al rés i la blasfèmia. Ara ja només resten els versos finals.

El poema retorna a la figura del cavaller hispànic, “hidalgo de un tiempo indefinido” (inclòs l’ara present) que, arrogant –no ho sembla religiosament amagat entre la rima– decideix d’ésser senyor de la història llançant-la “al olvido!” Decideix d’ésser amo de la llegenda enviant-la “al viento!” Just a l’hora absoluta de la seva mort. “Hidalgo” d’“esta cabeza soberbia” que es dreça com un contra-Faust.

A la cambra d’estudi, Faust i Mefistòfil es temptegen per a un pacte. Net i clar assegura el diable que “ve el dia / que un hom frueix el món i no el rumia”. I el gaudi per damunt de la consciència decanta la balança i Faust consent: “’detura’t bell instant que em fas feliç, / que senti a tocar a morts per mi”. Si el personatge fàustic fos cavaller pactaria per unes àligues eternes en “el campo de su escudo”, però el de Darío, galant fatxenda quan la Mort li arriba per darrere, vol fondre en el no-res tota la vida. Com si res no hagués estat ni maquinat. Però aquí, sense ell imaginar-ho, por obra i gràcia del poeta, s’hi presenta el testimoni insospitat de la família valenciana. Entre Faust i l’“Hidalgo” ha dansat el diable. Entre el diable i nosaltres, Rubén Darío ha convocat els Borja.