L’estranyesa del títol, una pregunta, té el seu sentit pel fet que la font m’ho posa davant dels ulls i m’ho regala per al costum d’escriure menudeses borgianes. Què és? Doncs això: un tractat sobre “l’art de criar i d’ensinistrar per a la caça els falcons i altres ocells de presa”. L’ambigüitat amb què es presenta aquest ofici en un vell text, possibilita, penso, una doble lectura. Si més no, permet un passatemps com a qui cerca cinc peus al gat, que si és de la casa borgiana, bon solaç serà. Aquestes són les dues línies inicials:
Libre de cetreria compost per lo bescompte de Roquallbertí per lo reverendíssimo senyor, lo senyor cardenal de València.
Nota d’aclariment: “cetrería” és la paraula castellana d’aquest art i ofici, però es troba en diversos textos del nostre segle XV, com en aquests versos de l’Espill de Jaume Roig:
de tots falcons
i de sparver,
ginet, corser,
de cetreria,
menescalia[1]
L’edició d’aquest diguem manual de caça amb falcó, instructiu si més no per la colla de variants d’aquesta au de rapinya domesticada per a la caça, deport –que segles enllà es deia– dels senyors, ha estat de fa poc. Sabrem, llegint-lo, d’algunes malures i remeis per guarir-les, i fins també com aconseguir una bona i bella muda del plomatge de l’au amb aigua de cargols i de sis o vuit prunes verdes. Aquí el trobareu: Scripta. Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, 17 (juny 2021), p. 237-279, que edita la Universitat de València. En són autors: Ricardo M. Olmos de León & Carmel Ferragud: “El Llibre de cetreria del vescomte de Rocabertí”.
Els seus autors el presenten amb un llarg i treballat estudi d’on ara ens interessa, tot i que siga de manera breu, saber del seu autor, del promotor, del destinatari i data de composició. Olmos de León i Ferragud recullen les conclusions a què ha arribat el professor Lluís Cifuentes i Comamala, de la Universitat de Barcelona, i les confirmen. Resumidament, doncs: l’autor seria Jofre VII de Rocabertí (c. 1420-1479), i qui feu la proposta o va donar la idea, Pedro de Eza –o Pere d’Essa o Pedro d’Eça. Amb fragments del text que copio (p. 240):
Aquest cavaller castellà fou un dels principals capitans de Pere IV el Conestable de Portugal (1429-1466), juntament amb Jofre de Rocabertí, que lluitaren en la guerra contra Joan II el Sense Fe […] foren capturats en la batalla de Calaf (o dels Prats de Rei), el 7 de març de 1465, i el 9 d’agost ingressaren en la presó de Xàtiva […] El castellà fou alliberat el 1468, però el vescomte, per la seua rellevància política, no ho fou fins uns anys després, i tot seguit hagué de recongraciar-se amb el rei per tal de recuperar el seu patrimoni. Cifuentes[2]ha elaborat una suggerent hipòtesi que lliga ambdós nobles amb la tercera personalitat mencionada en l’obra, el cardenal de València des de 1456, Roderic de Borja (Xàtiva, 1431 – Roma, 1503), futur Alexandre VI, papa entre 1492 i 1503. El cardenal, destinatari de l’obra, viatjà a València i a Castella vers 1472 com a legat papal per a promoure la croada contra els turcs i hi portà la butlla de dispensa que legalitzà el matrimoni del llavors príncep de Girona, Ferran II, amb Isabel de Castella. És probable que l’obra, suggerida per Pedro de Eza, buscara el perdó del rei al vescomte, aprofitant el viatge i la influència del cardenal Borja.
I a continuació escriuen:
El prelat era segurament tan aficionat a la falconeria com els estaments nobiliaris i també els membres de l’alta jerarquia eclesiàstica, i degué pensar [l’autor o inspirador] que una obra de tals característiques seria rebuda de molt bon grat.
Així, doncs, l’autor, vescomte Jofre VII, i l’inspirador, Pedro d’Eça, suposaren viva l’afecció a la caça amb falcons en el cardenal valencià que era de visita als regnes hispans i van dir-se que res no hi perdien si li dedicaven l’obra. Per tant, em pregunto, té fonament aquesta suposició? O bé es tracta de “caçar” el cardenal perquè faci de bon mitjancer davant el rei Ferran a favor del vescomte de Rocabertí? No sé per què em decanto per respondre a la segona pregunta.
Sota les dues primeres ratlles del tractat, segueixen aquestes:
En nom de Déu et de la sua beneyta mare la verge Marya, comens lo present tractat fet per mi, bescompte de Roqualbertí, a prechs de don Pedro d’Essa. La present ordinatió és per l’art de la casa e de tota natura o agres de falcons, ni qual qualitat tenen, ni com los deu hom tractar ni donar a mengar, ni quals són pus avantagats ni més valentes quada falcó segons sa natura requer a qualitat.
Les rellegeixo i el text m’ho diu clarament, oi? Aquest llibret, aquesta obra, aquest tractat és fet, és una “ordinatió” “per a l’art de la casa e de tota natura […]”. Exactament: art de la caça i art de tota natura, això és, captar l’atenció i el favor del cardenal Borja, la segona art. La resta de la frase, és a dir “o agres de falcons”, també la tinc present amb la seva conjunció disjuntiva, això és, la incompatibilitat o diguem diferència entre l’art de caça i l’art de tota natura amb l’art concreta dels falcons.
Apa! Ara em toca defensar-me d’aquesta lectura interpretativa. Fio el meu encert o desencert –sí, també el desencert– en la paraula “agres” del sintagma “agres de falcons” entesa així: desitjos intensos o afeccions fortes pels falcons. En plural, atès que el text no hi ha pas escrit “agre de falcons”, desig o afecció de falcons, per a la caça, en singular. En una primera part es parla de la caça en general i cal entendre la d’animals més –ara s’afegeix una conjunció copulativa, la “e”– la de tota natura, això és: “per a l’art de tota natura”. Diguem, doncs, també un art de caça per a una natura no animal. Joan Coromines pla bé ho exposa i n’ofereix de testimoni la paraula de Francesc Eiximenis des del segle XIV i els versos, ja del segle XIX, de Miquel Costa i Llobera, De l’Agre de la Terra: la suma d’un lloc geogràfic on tota planta creix ufanosa, i una terra on els seus habitants viuen amb un tarannà i tradicions pròpies.
En primer lloc, la paraula és el referent lingüístic d’un camp on allò sembrat hi creix amb ufana. “D’ací l’aplicació a la idea de tarannà, naturalesa pròpia, essència, d’una rodalia (o fins d’un país en general)”. I continua Coromines:
Però fou ja Eiximenis el qui en època ben reculada exemplificava l’accepció nova […] “aquí reffrenava mils ses males cobejances, e que axí devia ésser per special agre e natura de la terra” (Regiment cap. 24) […] i per això ja en el mateix Eiximenis apareix també el sentit general de ‘natural’ o ‘índole pròpia de qualsevol ésser, de qualsevol concepte o condició’: “no tots aquells qui·s mostren pobres e flacs prengats e tingats per aitals, car a vegades, algunes persones, axí hòmens com dones, e senyaladament uns que han gitat a mal ço de llur, trobarets de tan mal agre, que offici fan de pledejar a tort i a dret, e altra faena no volen fer” (Doctrina Compendiosa, p. 71).
En segon lloc, aquest pas del camp a la persona, dit així: “[…] en un mot, doncs, l’empremta inesblaimable de l’agre de l’animal per tornar sempre a un lloc, o a practicar un costum”,[3] i d’aquí el desig per alguna cosa en algú. En el Diccionari d’Alcover-Moll llegirem expressions com aquestes: el lloc on […] té posades ses afeccions; tendència o afició a fer qualque cosa […] per costum contret…; habitud, habilitat adquirida…
Torno al tractat de falconeria: l’art de caçar animals i l’art de caçar circumstàncies “o” –la conjunció, compte!, que també té la funció distributiva, això és, triar una possibilitat o una altra– o el costum pels falcons que, curiosament, ve a ser un exemple del primer art i prou, perquè no cal fer esment del segon, no és prudent ni convenient mostrar l’art de caçar influències. Tenim al davant ni més ni menys que dues interpretacions plausibles a partir de les dues significacions de la conjunció “o”.
El futur Alexandre VI, era afeccionat a la caça amb falcons? Aneu a saber! Els qui li dedicaren un tractat ho eren de la segona art, així m’ho sembla, i feien bé de cercar el millor valedor davant del rei.
Segona nota d’aclariment: té a veure amb la interpretació forçada –oi que sí?– del fragment d’aquest tractat, però, a part la juguesca que de segur perdo, descobreix, tal volta, un agre dels que se solen dissimular.
Retornant a J. Coromines i al resum que fa de l’estudi del mot pel lingüista Gerhard Rohlfs, sabem que el creixement semàntic occitanocatalà ha estat des de ‘territori o paratge’ fins a ‘costums, instint, senyals familiars’ i, doncs, som al cap del carrer amb un dels costums i distinció familiar dels senyors medievals i alts eclesiàstics, la falconeria. Quin agre es dissimula? El costum dels qui porten l’aigua al seu molí maldient d’altres, falsificant els fets, engrandint o inventant vicis del contrari a qui es vol enfonsar, i més que prou sabem. No parlo d’altra cosa que de l’agre dels qui han bastit la llegenda negra dels Borja i avui continuen, si no en la vida i miracles d’aquesta família valenciana, sí en els qui ara són vius i posats a la picota per aquest dissimulat agre passional de mal dir, i fer si poden, dels altres.
Retorno al tractat: “agres de falcons”, això és, vivers de falcons, lloc on són criats i ensinistrats el falcons –i altres aus de presa–, oposat a agre que és el paratge on crien espontàniament aquestes aus, però “viver” és mot modern i en aquells segles agre era el lloc natural i a la vegada era l’arranjat per l’home.[4]
I com que això és veritat, arribem a tenir un doble significat de la paraula agre, el que defineix un tarannà ja detectat per Francesc Eiximenis i un espai on es té cura de la cria de falcons. L’ambigüitat no és altra que el doble sentit del mot que permet el joc d’una doble lectura entre les ratlles del tractat del segle XV. S’ensenya un ofici i veladament el desig d’obtenir un favor cardenalici. Si… Això del desig descobert per una doble lectura no deixa de ser, però, ben bé això: doble lectura, una de bona i una de mal feta. Les lletres, nues, del text, reortografiades, diuen: “l’art de la caça i de tota natura o agres de falcons”. Llegim bé: art i natura o agres. A una banda, l’art. A l’altra, natura o agres, és a dir: la naturalesa dels falcons o el lloc que la propicia criant-los, els agres.
Hem fet la volta i llegim de nou l’encapçalament del tractat: és escrit per un vescomte que necessita congraciar-se el rei i dedica un tractat de falconeria al cardenal Roderic de Borja perquè es posi de sa part i intercedeixi davant del rei. El poder d’un cardenal. El poder dels Borja per fer el bé a favor d’un empresonat. Sí. Aquest és el sentit exacte al meu juí, fins i tot després de la bona lectura del text i d’arrambar a les tenebres la mala.
L’altra lectura!, la que ha extret profit del doble significat del mot “agres” i el doble que té la conjunció. Oh! Una segona lectura que m’he empescat i he passat l’estona entretingut.
Notes
[1] Els aporta el Diccionari Català Valencià Balear, s. v. “cetreria”, i remet a l’edició crítica de l’Espill pel canonge valencià Roc Chabàs Llorens, a Barcelona, 1905, p. 991.
[2] En aquest punt remeten a: Lluís CIFUENTES, “Rocabertí, Jofre (VII) de (Perelada)? C. 1420 – Perelada 1479)”, Sciència.cat DB nom1935 (3/04/2021) i ÍDEM, “Rocabertí, Jofre (VII) de (c. 1420-1479). Llibre de cetreria”, Sciència.cat DB op122 (11/06/2021).
[3] Fins aquí les citacions de Joan COROMINES, DECLC, I, s. v. “agre”, p. 76.
[4] A l’esmentat DECLC se cita, d’un document de 1427, el famós “agre de falcons d’Andratx”, i en un de 1347, “l’agre de Formentor” i “lo agre del Castell de Pollensa” (ibídem, p. 75).
