El panorama
Precisions: sant (perquè amb el nom Francesc, a la família Borja, n’hi hagué uns quants, dos ducs de Gandia i un tercer amb el nom compost de Carles Francesc i un quart que fou el X, Pasqual Francesc; dos cardenals i un virrei del Perú; un bastard del VI duc de Gandia, Francesc de Borja i de Centelles, que nominaren Roderic, però que acabà essent fra Francesc de Jesús; i altres més; i més encara en femení com a nom de mares i de monges de cap a cap de la història familiar, des d’una Francina que fou l’esposa de Domènec Borja mort el 1428 i una filla seva, Francesca, fins a una Maria Francesca nascuda el 1679 del X duc de Gandia). Doncs bé, precisem: sant Francesc de Borja al Dietari de la Generalitat de Catalunya, el numerat XVI, de l’agost de 1539 al juliol de 1548 –vegeu-ne els folis 2r-11r.
La primera notícia és consignada el dijous 14 d’agost de 1539 i ens fa saber que el novell “loctinent general de la sacra, cesàrea magestat en lo present Principat”, Francesc de Borja i d’Aragó, marquès de Llombai, ha jurat el càrrec a la ciutat de Tortosa, la primera de les grans venint del regne de València. Ja el tenim, doncs, arribat i el dissabte dia 23 és rebut a la ciutat de Barcelona solemnement “com a loctinent general novament proveÿt per la sacra, cesàrea, catòlica y real magestat en lo present principat de Cathalunya y comtats de Rosselló y Cerdanya” i “anà a jurar en lo altar major [etc.] de la forma acostumada”. Però no acaba pas aquí la notícia, sinó així: “y aprés anà al palau bisbal, hon tenia aparellat son aposento”. Per què s’instal·là al palau episcopal? No ho sé, però sí –per la notícia del dimarts següent, dia 26– quan les autoritats civils de la Generalitat presents a la ciutat “foren a visitar lo dit il·lustre loctinent general en lo palau del senyor bisbe, a hon té sa posada”.
“Té sa posada”, una afirmació que permet deduir que sí, que vivia a casa del senyor bisbe, aleshores Joan de Cardona. Fins quan? Hi era amb la seva muller –o no?–, la portuguesa Elionor de Castro, amb qui s’havia casat feia deu anys? També hi eren el primogènit Carles i sis fills més –o set si vingué aquí el nascut aquell mateix any de 1539 a Toledo–? També, a més a més, els servidors i criats, les mainaderes i minyones? Saltem-nos aquest assentament familiar. O no, perquè el Dietari diu més que no sembla. Podem sospitar que es tractava d’un allotjament inicial en arribar a la ciutat, el millor que es podia oferir a qui venia investit d’un rang elevat, fins que oportunament passava a la seva residència ordinària. Val a pensar-ho perquè el dilluns 16 d’octubre de 1542 arribava a Barcelona l’emperador Carles V del sacre Imperi romanogermànic, I de Catalunya i Aragó, i el dijous rebia la visita protocol·lària dels diputats i oïdors de comptes, oficials i ministres de la Generalitat “en lo carrer Ampla, en la casa del senyor bisbe de Barcelona”. També s’hi hostatjà el príncep Felip quan arribà el mes següent. Fàcil d’entendre. Al carrer Ample hi havia el palau de la més alta família noble del Principat, la dels Cardona i de la qual n’era bisbe a la ciutat el fill Joan, bastard, de Joan Ramon Folc IV de Cardona. El tindrem present.
El diumenge 24 de novembre va haver-hi un solemne enterrament a la catedral. S’havia mort Elisabet Montbui i Tagamanent, de noble família del Vallès, esposa de Berenguer d’Oms, el batlle general de Catalunya Berenguer VII d’Oms de Santa Pau i de Calders –de la no menys noble família d’origen rossellonès. La trista solemnitat començà amb el seguici vers la seu “ab los porters ab masses altes y altres officials y ministrers del dit General, anaren a la dita Seu, hon, comensat l’offici, trobaren lo il·lustre don Francesch de Borge, loctinent general de sa magestat, assegut en cadira dintre les rexes del altar major, a la part del evangeli”, etc. Un esdeveniment religiós en què és present el nostre Borja. La nova aparició la trobarem en un altre acte religiós i jurídic el 17 de desembre, un dimecres.
En aquest dia, un tal senyor, mossèn que deien aleshores, Francesc Setantí escoltava per boca del canonge Antoni Pintor la seva excomunicació –jurídicament la fórmula ritual de cessament de les seves funcions públiques d’acord amb el sentit etimològic de la paraula, “compartir”, per tant, deixar de compartir un càrrec públic. A partir de l’excomunicació, doncs, ja no compartiria amb ningú el seu ofici d’“alguatzir” –o algutzir–, això és, deixaria d’ésser l’oficial que vetlla per l’administració de la justícia i pel compliment de la llei, en nom del rei o de les constitucions de la terra. La consignació del fet també ens assabenta que fou substituït pel mossèn, o pel senyor, Francesc Malla i de Marlès “en virtut de privilegi” –un d’establert pel rei el gener de 1520– segons consta en el document notarial que a la vigília, és a dir, ahir dimarts dia 16, “és estada confirmada per don Francesch de Borge, marquès de Llombai, loctinent general de sa magestat, ab ses lletres datades lo propdit die, apar de dita promulgació de excomunió”, etc., etc.
Ara toca una notícia altra volta religiosa i solemne en la qual, estranyament, no hi és present Francesc de Borja. Per oblit de l’escrivà del Dietari? Per una feble salut del moment? Per absència essent de visita en alguna contrada del país? Parlem-ne, tanmateix, perquè el personatge central serà present ací altres vegades. Ens n’anem al diumenge dia 7 de març de l’any sobre, 1540.
Copio el text (amb la il·lusió que pot plaure algú llegir-lo enter i en escriptura molt semblant a la manuscrita).
En aquest dia fon consegrat en bisbe lo reverent don Hierònym de Requesens, elet de Elna, deputat per lo stament eclesiàstich, en la capella del palau vulgarment appellat del governador, per los reverents senyors bisbes de Vich y de Gerona y per micer de Eredia, bisbe de Gràcia, vulgament appellat del orde dels frares preÿcadors; a hon anaren los altres senyors condeputats seus y oÿdors, acompanyats dels officials de la casa de la Deputació, qui stigueren assentats en un banch a la part de la epístola, prop la altar major, al cap de la qual banch stigué assentat don Pedro de Cardona, governador de Cathalunya, e a la part del evangeli stigueren assentats, ab cadires, lo reverent senyor cardenal de Borge y los il·lustres duch de Cardona y lo almirant de Nàpols, duch de Soma, e lo reverent senyor bisbe de Barcelona, conseller de sa magestat.
Una cerimònia, un espectacle com aquest no passa cada dia. On era Francesc de Borja, germà gran del cardenal Enric de Borja?
La següent referència es troba en el dia 23 d’abril, divendres, “festum beati Georgii”, com ho precisa el Dietari. Aquell dia “fon celebrada dita festa ab molta solemnitat. Dix la missa lo reverent senyor don Hierònym de Requesens, bisbe de Elna”, amb diaca i sotsdiaca, predicà el provincial de l’orde dominicana i “foren presents en lo dit offici y primeras vespres lo il·lustre don Francesch de Borge, marquès de Lombay, loctinent general de sa magestat, lo bisbe de Sogorb y los magnífichs consellers de Barcelona ultra molts altres abats, cavallers y gentils hòmens”. Una altra, doncs, solemnitat religiosa. Es repetí l’any següent, 1541, amb el mateix celebrant i el predicador va ser, però, un dels frares menors de sant Francesc. Tanmateix en aquesta festa patronal no s’hi esmenta el lloctinent. Seria fora de la ciutat?
On sí que es fa present altra volta és en la confirmació d’una sentència judicial el divendres dia 10 de març de 1542. Aquell dia, després de crida pública feta per Francesc de Borja a fi que fos qui fos facilités la detenció de Pere Morer, aquell dia, “fon executada la sentència […] per lo il·lustre Senyor don Francesch de Borge, marquès de Lombay, loctinent general de sa magestat en lo present Principat”. Va ser “arrossegat” per Barcelona “y li fon llevat lo puny dret devant la casa hon si cullen los drets del General” –en raó de no pagar impostos, per entendre’ns, a la Generalitat i per haver amenaçat el recaptador i haver cremat una casa del germà de dit recaptador (“per dit respecte y molts altres delictes”)– “[…] y aprés fou scorterat al peu de la forca, y fou posat lo cap de aquell penjat en una cadena al cantó de la dita casa del General, a la part de la mar, y fou tremès lo bras y mà squerra per a posar en la casa del dit pont de la pedra en Perpinyà” –on havia amenaçat el recaptador Joan Resador. Una altra, –en direm solemne?– presència de Francesc de Borja al Dietari.
Ara torna la festa de sant Jordi, la de 1542. La missa, primeres i segones vespres, les presideix com a celebrant el bisbe d’Elna, Jeroni de Requesens i Roís de Liori. Diguem-ho ja: era el president de la Generalitat de Catalunya, del 1539 al 1542, coincidint gairebé dia per dia amb la lloctinença de Borja. Seguim amb la festa. Aquest any el predicador tornava a ser un frare dominicà i “foren presents al dit offici y a les primeres vespres lo il·lustre don Francesch de Borge, marquès de Lombay, loctinent general de sa magestat, y los consellers de Barcelona”, etc., etc.
Darrera notícia consignada, la del dissabte dia 2 de desembre de 1542: “En aquest die lo il·lustre don Francesch de Borge, marquès de Lombay, novament creat per sa magestat loctinent general en lo present Principat, prestà lo jurament acostumat en la Seu de Barcelona”. Breu, sense solemnitat. Era, entenc, el formulisme degut al cessament automàtic de les seves funcions en ésser present a la ciutat el rei, l’emperador Carles i, en marxar aquest, de nou era nomenat com a representant i executor seu.
Al Dietari de la Generalitat de Catalunya no hi ha cap altra consignació amb la presència de Francesc de Borja. Si aquestes són poques o moltes, que ho diguin els historiadors. La meva la diré en unes altres pàgines, Deo volente, expressió llatina d’aquells temps que jutjo escau en aquest paràgraf d’aturada; en català: “si Déu vol”, que ha arribat a finals del segle XX i flairo que pocs vivents de casa nostra encara l’usen entrats que som al segle XXI. M’ensumo la substitució amb alguna expressió anglesa per allò que cada terra fa sa guerra quan no imita la dels altres, vull dir, quan no fa cas, rarament, de la fashion.
(Continuarà)
