La mirada al panorama
Desconec si els lectors d’aquest blog han parat esment en tanta borderia –amb bastanta, si més no– que apareix en una plana no i en altra sí, si són dedicades als Borja –o si ho fossin a moltes altres famílies nobles. Avui toca fer-ho en reprendre el fil de Francesc de Borja com a lloctinent de Catalunya. Les notícies del Dietari de la Generalitat de Catalunya ens el presenten amb altres personatges i el primer, un bord.
Porta un nom solemne, no hi ha dubte. Els oripells episcopals, vistents. La bastardia lligada a una de les generacions, soca i branques, de la més alta noblesa a casa nostra, la dels Cardona. Una noblesa que té arrels en l’any 1062! Perquè s’entengui millor: l’edició primera de la Gran Enciclopèdia Catalana li dedica 15 pàgines! amb sis arbres genealògics! i dos mapes dels Països Catalans (la Franja de Ponent inclosa, no les terres insulars) per on s’estenien els seus dominis! Amb fotografies de sepultures i cenotafi als monestirs de Poblet, de Bellpuig de les Avellanes, castell de Cardona i catedral de Tarragona. Joan de Cardona. Aquest és el qui ara conviurà un temps amb el Borja lloctinent. Home de cultura humanista. Se sap que Vicenç Navarra fou el seu vicari general, un erasmista que havia estat bibliotecari del seu oncle. Aquest era l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, germà bord del seu pare, Joan Ramon Folc (IV) duc de Cardona.
Doncs bé, era el cas que el flamant lloctinent de Catalunya arriba i s’hostatja a casa d’aquest Cardona, bisbe de Barcelona que encara no havia estat consagrat com a tal i que, ironies, paradoxes del destí, no ho seria fins sis anys després –dos abans de morir– per impediment de l’esmentat lloctinent, el nostre Francesc de Borja davant de Carles I, el qual havia de donar-hi el vist i plau. Adduïa una mala vida. Què, a la menuda? No ho sé pas. Joan de Cardona s’havia casat santament el 1513 amb Lluïsa de Blanes i de Sentmenat. Tingueren una filla, Helena. Ell, pel seu compte natural, en altre jaç tingué una segona filla, Lluïsa… Res de nou. Com tampoc no era novetat la borderia de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, lloctinent del Principat, arquebisbe tarragoní, abat de Lavaix i de Sant Benet de Bages, etc., etc., el ja esmentat oncle seu, Pere de Cardona. Res de nou. Què, a la menuda? Ves a saber. Comptats els dies que passaven, el novell lloctinent, hostatjat a casa seva al palau del carrer Ample, li barrava el pas a l’orde sacerdotal i a la litúrgia episcopal. Segur que es feien compliments de cara i d’esquena es desitjaven mal de ventre. No hi havia solució. El Borja no deixava el braç a tòrcer i el seu cosí el rei, I d’aquí i emperador V d’allà, prou li feia cas.
El segon personatge. Un altre bisbe. Un altre bord. Allò que també es diu: fill natural… (llum i ombra dels eufemismes socials). El pare, Berenguer Joan de Requesens i Joan. La mare, Déu la tinga en glòria. Tornem al pare, cosí germà d’Estefania de Requesens, cortesana de pro a la cort de Carles I, o V, maridada amb Juan de Zúñiga-Avellaneda, influent senyor i, és clar, es diu que foren aquests marit i muller els agents de bons oficis perquè el cosí Joan obtingués la mitra d’Elna –després la de Tortosa– i coincidís amb Borja a Barcelona essent president de la Generalitat. Jeroni de Requesens i Roís de Liori (el segon cognom és igual al de la segona muller del pare de la seva cosina Estefania…). Relació entre president i lloctinent. Cordes seques tenses. Es diu que aquell no cedia en exigir el pagament d’uns drets en deute a la Generalitat al senyor lloctinent. Aquest s’hi resistia. Però el protocol, quan no es pot evitar, és el que mana. Per sant Jordi hi ha missa solemne i la presideix el president. Presidència absoluta perquè també és el celebrant com a bisbe que era –i no ho era el de Barcelona, a pesar del nomenament en el paper. Segur que es feien compliments de cara i d’esquena es desitjaven mal de ventre.
Un tercer personatge. Un cardenal. Borgià, però no bord, aquest. Enric de Borja i d’Aragó, també bisbe de Squillace. Si no vaig fora d’osques, la seva presència a l’acte de la consagració episcopal de Jeroni de Requesens el 7 de març de 1540 coincidí o es féu que coincidís amb la seva anada camí de Roma per retre obediència al papa Pau III, que li havia concedit el capel cardenalici el dia 19 del mes de desembre anterior, si bé no va arribar-hi perquè la mort l’atrapà a Viterbo el 16 de setembre. Vingué, doncs, a Barcelona. Però no es va trobar amb el lloctinent, el seu germà Francesc, fill de Joana d’Aragó, filla il·legítima (eufemisme legal) d’Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, fill, al seu torn, il·legítim de Ferran II el Catòlic. Res de nou.
Un quart personatge. L’emperador Carles V. Però em sembla que com a cosí del lloctinent ja s’ha dit allò que fa a les pàgines presents i no hi cal cap altre comentari. Passà per Barcelona entre 16 d’octubre i el 21 de novembre del 1542.
Uns altres personatges un xic individuats. Els predicadors de la festa de sant Jordi. Existia, aleshores, una propensió al fred de peus entre els bons frares mendicants? Siguem benèvols per entendre que tothom era cridat a celebrar l’alt patrocini, però com que els actes eren únics, calia alternar-se d’un any a l’altre any. Així, en un, la predicació corresponia a un frare franciscà i, en el següent, a un frare dominicà. Tradicions per a fer a tothom content. L’esplet de predicadors jesuïtes encara no havia arribat. I els carmelites, els agustins, trinitaris i mercedaris, mínims i servites? Respondre sobre tantes menes de religiosos i en aquest afer religiós de segura complexitat, no és a l’abast de mi ni pertinent, tal volta, ara i aquí. També són presents al Dietari els algutzirs, esmentats amb nom i cognom, un cobrador d’impostos de la Generalitat i el no pagador que fou ajusticiat. Personatges concrets, però evidentment de segon ordre i pes menor en els afers públics del país. Podem deixar-los consignats sense especial atenció ni comentari.
Umberto Eco escriu la “Introduzione” a un conjunt dels seus assaigs. La inicia amb una llarga citació d’altri i de seguit pren ell la paraula, la ploma per dir-ho exactament, o el teclat de l’ordinador. Un paràgraf, dos, tres… sis. El setè comença –podem prescindir d’allò que hi comenta sobre una vella història explicada en una obra de John Wilkins (bisbe anglicà de Chester, fundador de la Royal Society, científic i autor de llibres, com aquest –el de la història agafada com a exemple– Mercury, Or the Secret and Swift Messenger)– així: “Supponiamo ora (l’immaginazione narrativa non ha limiti) che non solo il”, etc.
Suposem ara –dic, i escric– que no solament la narració dels fets del lloctinent durant el seu mandat a Catalunya, sinó també la més neutra de les dades històriques sobre els personatges que l’envoltaren, tenen traces de fantasia, vestigis d’errors, confusions, equivocacions involuntàries o volgudes. On anirà a parar la tasca interpretativa? “Probabilmente –escriu i afirma U. Eco– il nostro interprete dovrebbe decidere che il testo trobato”, etc. Doncs la història del passat no és més que una suma de textos trobats, tant li fa en papirs o gravats en pedra. Els tenim davant i hem de decidir.
Vull dir-me que la història que es conta de Francesc de Borja durant els seus dies al Principat, la de la seva vida de sant, no s’adiu gaire amb una inevitable interpretació dels textos aportats i menys si es fa entre ratlles, cosa escaient en missatges xifrats, però també, tot i que un poc menys, en els dels “fets”, així, entre cometes, passats. És evident que la nostra sensibilitat contra la tortura i la pena de mort no la podem aviar enrere, cap al segle XVI, i jutjar l’autoritat reial que ostentava el lloctinent de sanguinària (era poc que el condemnat a la forca, ja mort, l’esquarteressin?, el cap penjant d’una cadena, un braç penjat quilòmetres al nord!); afirmar-ho no ens farà pas millors historiadors. Bons eren els actes religiosos als quals assistia i la fantasia damunt la narració, o sobre la seca crònica, pot considerar-los moments d’autèntica pietat que el lloctinent esgarrapava a les moltes hores de feina i maldecaps del càrrec. Voluntat bona dels intèrprets, però sense saber si, assegut en cadiral darrere la reixa de l’altar, tenia el cap al temple o ben lluny, girat als problemes de la frontera a tramuntana, allà dalt al Rosselló, o a la pirateria als sorrals i aiguamolls del (avui) Maresme.
Vull dir-me –i ho escric– que els Borja han estat i són una història de les de més gruix damunt de la qual la fantasia, la negra la que més!, ens aboca a l’entretinguda feina d’espolsar-la cada dia. Allunyar-nos de la fantasia sense renunciar a pessics d’humor, a retalls d’ironia, alguna volta a insinuacions volterianes sense malícia (o poca)… És que, nois! Quan te les heus amb els qui han tingut poder i no vols dir amén, amén, no és pas fàcil ser ponderat. Ser-hi aplicat, vaja, sense pretensions d’intèrpret perquè, fet i fet, aquesta feina és molt limitada, però et constreny, per contra, a deixar-hi un mot. Ja ho diu Umberto Eco amb el sol títol del llibre I limiti dell’interpretazione – Els límits de la interpretació (és el que he citat aquí; la versió catalana: Barcelona, editorial Destino, 1991, p. 18 i 20).
Darrer paràgraf. La borderia del primer personatge, com la dels altres, resta oblidada. Temps fou quan va ser estigma esgrimit si convenia i dissimulat quan no. En un temps i en contrades remarcables. Però no sempre. Per què havia d’ésser-ho en temps dels Borja? Em dieu que ho era? Ho devia ser per als pobres de sempre. Em dieu que no ho era? Evident. Deixem-ho córrer perquè de lluny ve la sentència: “no hi ha res de nou a sota el sol” –del bíblic Eclesiastès (1,10) o Cohèlet (1,9), versió de la Vulgata o de l’original hebreu.
