Francesc de Borja i d’Aragó, el besnet d’un papa, el pare de vuit fills, el duc de Gandia, el virrei de Catalunya, el prepòsit general dels jesuïtes i altres etc., etc.
L’Acadèmia, «una de les primeres acadèmies de la Península [Ibèrica], per no dir la primera».
En el passat any de 2023, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona ha publicat un volum que, en vella dita de pagès, és per sucar-hi pa: La idea d’Acadèmia al llarg del temps. Jaume Pòrtulas i Pere Molas han aplegat dels companys acadèmics set estudis, els seus i dos més de professors de la Universitat de Barcelona. Un repàs històric, una font de dades variades. Un d’aquests estudis és el del professor Albert Rossich: «Una acadèmia singular: l’Acadèmia de Sant Tomàs». Omple les pàgines 67-104, amb dos documents inclosos i bibliografia; la cita copiada enrere correspon a la p. 69. No cal dir que el professor comenta i ajusta la notícia, però millor començar pel document que n’és la font més clara. Es tracta d’un manuscrit que custodia l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona:
Estatutos de la Academia bajo la invocación del Angélico Doctor
Santo Thomás, eregida con autoridad ordinaria y apostólica
en la yglesia de Santa Cathalina Virgen y Mártir (Orden de Predicadores)
en Barcelona por los años de 1584
Esta Academia reconoce su origen al piísimo e igualmente político zelo del señor Duque de Gandía San Francisco de Borja en promover las facultades literarias y doctrina del Angélico Doctor en esta ciudad y Principado mientras lo disfrutó virrey.
Títol i primeres ratlles de paràgraf primer. L’editor recorda en nota que el virregnat de Borja al Principat fou entre el 1539 i el 1543.
Ajustem dates, doncs, per situar-nos en la història passada abans de comentar allò que s’hi va fer. «Por los años de 1584» s’ha de descartar si la resta de dates són les certes, com ho són. L’Acadèmia –sense precisions de quina mena d’acadèmia– va ser aprovada pel papa Sixt V el primer dia de juny del 1586; vingueren després les confirmacions papals de Pau V, d’Innocenci XI i, la darrera, de Benet XIII el 1727. Per tant, doncs, la data inicial caldria situar-la el 1586 si no fos per un document contemporani. El dels estatuts[1] és de 1711, mentre que aquest altre correspon a la crònica del convent dominicà de Barcelona redactada per Francesc Camprubí, Lumen domus o Annals del convent de Santa Caterina, i diu això:
Ítem en lo present de 1588 se va instituir la Acadèmia de Sant Thomàs en lo present convent ab mota fuga [i.e. exaltació] y honra. Fonch protector primer lo pare Pérez, gran predicador apostòlich. Los principals fundadors foren lo pare mestre Salvador Pons y lo pare presentat fra Pere Joan Guasch, los dos fills del convent […].[2]
Per tant, amb la butlla papal del 1586 que feia jurídicament viable la fundació, l’Acadèmia arribà a port uns anys i mesos després gràcies als dominics frare Pons i frare Guasch[3] que la posaren en funcionament. Fins aquí la fredor dels documents. Ara hem de cercar l’escalfor borgiana.
La primera pensada és suposar una coincidència entre la fundació i l’exaltació de Francesc de Borja, però les dades no ajuden pas a fer-ho. Va ser beatificat el 1624 i canonitzat el 1670, per tant el 1711, quan s’escriuen els estatuts de l’Acadèmia i se l’esmenta com a sant, és una data a 41 i a 87 anys de llunyania… La data que podria justificar-ho és la de 1510, la del seu naixement, això és, el segon centenari que s’escaigué el 28 d’octubre, per tant el 1711 és dins de l’any commemoratiu. Dos-cents són uns quants com per… què? Recordar una tradició oral o inventar-la. Que la memòria és ben flaca, no en dubto, i que més fàcil és fantasiar, més escaient i tot. Una commemoració bicentenària empeny a pensar que situar Francesc de Borja, que morí jesuïta, a l’origen d’una fundació dominicana, tapava o evaporava les diferències tàctiques d’apostolat entre els dos ordes, el mendicant antic i el més modern fundat per Ignasi de Loiola. Bé, això són suposicions, mentre que la data és més seriosa.
La segona pensada és tenir present uns fets narrats des de les primeres hagiografies. Essent virrei a Catalunya i residint a Barcelona, conten que en saber que es portava la comunió a un malalt o moribund, ell deixava allò que tenia entre mans i acompanyava el seguici eucarístic devotament. No cal per què dubtar-ne, podria haver sigut així. Més endavant, quan s’acresqueren les narracions hagiogràfiques, s’acabà contant que a l’interior d’esglésies sense cap flama indicadora, ell endevinés on era reservada l’eucaristia.
La tercera pensada ha sigut fullejar el seu Diari espiritual, però no, no cal perquè va ser desconegut durant una pila de segles. Res no en sabien els vivents d’aquell any 1711 perquè no va ser fins a l’inici del segle passat que el manuscrit original en llegua castellana passà a la impremta després d’una primera versió llatina.[4]
La quarta pensada, una més, prendre nota d’una edició, aquesta:
Las obras Muy deuotas y provechosas para qualquier fiel Christiano: Compuestas por el Ilustriss. Señor, Don Francisco de Borja, Duque de Gandia, y Marques de Lombay. En Anvers En casa de Martin Nucio, a la enseña de las dos Cigueñas. M.D.LVI. Con Gracia y Previlegio.
Curiosa presentació: és editat just l’any següent en què Francesc de Borja va ser elegit tercer prepòsit general dels jesuïtes… i no apareix en l’edició.
En aquest llibre trobem, entre els folis (no pàgines) 43-52, el Tratado quarto, En el qual se contiene, como se han de preparar para recebir la santa Comunion. El Borja ha escrit sobre l’Eucaristia i se’n conta la devoció dels anys de virregnat. D’aquest virregnat, investiguem-ne tot seguit alguna relació. Una hora o altra, a les autoritats més altes, són presentades les inferiors del propi rang civil i militar, però també i no menys solemnement les autoritats eclesiàstiques. No cal ponderar que en temps de Francesc de Borja unes no menors eren el provincial dels frares dominics i el prior del convent de Santa Caterina de Barcelona, del mateix orde. En aquell temps coincidiren amb el virrei, el diumenge 7 de març de 1540, en la consagració del nou bisbe d’Elna, Jeroni de Requesens, els bisbes de Vic i de Girona i un altre del qual només en conec la dada de ser «Eredia, bisbe de Gràcia, vulgarment appellat del orde dels frares preÿcadors»! I en la festa de Sant Jordi d’aquest mateix any, celebrà la missa el novell bisbe d’Elna i «sermonà mestre Thomàs Gusman, provincial del orde de preÿcadors». Per tercera vegada, les coincidències apleguen Francesc de Borja i un frare dominicà de renom el dia, també, de Sant Jordi de 1542. Novament presideix la celebració religiosa el bisbe d’Elna Jeroni Requesens, que era diputat eclesiàstic, i «sermonà mestre Joan Miró, mestre en theologia, prior del monestir dels frares preÿcadors de Barcelona».[5] Ves a saber si la tradició dominicana barcelonina del convent de Santa Caterina no recordava de lustre en lustre unes bones relacions amb el virrei Borja! Ves a saber si fins i tot visites al convent i algun altre etcètera que els historiadors ompliran. Si més no, el 1711, quan hom recordà la fundació de l’Acadèmia de Sant Tomàs, a l’origen consta Francesc de Borja.
La cinquena pensada, sí, una més que ens porta a l’any de 1702. Aquest, a Madrid, l’impressor Juan García Infanzón estampava per primera vegada l’obra del jesuïta Álvaro Cienfuegos La heroyca vida, virtudes, y milagros del grande S. Francisco de Borja, antes Duque Quarto de Gandía, y despues Tercero General de la Compañía de Jesús. És una extensa hagiografia repartida en llibres, en capítols i els capítols en paràgrafs. En el llibre VI, capítol IV, «Prodigioso afecto y ternura de Borja con el Augusto Sacramento de la Eucharistía. Raptos freqüentes que padeció en la Missa, bañando a vezes en resplandor toda la Iglesia…», etc., etc. Comença així:
El amor inexplicable de Borja a Christo Sacramentado fue una de las más vizarras empressas de aquel ardiente espíritu, y que con razón es el carácter y principal divisa del Borja, como también es el amor la insignia y uno como carácter de fuego de la misma Eucharistía, que quiso apellidarse Sacramento del amor […] Eran tan vivas las ansias de acercarse a la Augusta Mesa en que se alimenta de fuego el alma, que huviera sin duda peligrado su vida en la tristeza, si se hallasse forzado algun día a carezer de esta incomparable dulzura…
I un altre fragment rellevant en començar el paràgraf tercer:
Lo que no podrá explicar bien la pluma, aun quando fuesse cortada de una águila, es aquel ferviente deseo con que anhelaba Borja a promover la devoción y reverencia a la Sagrada Eucharistía apurando todas sus persuasiones eloqüentes a la retórica, y esparciendo brasas entre sus oyentes quando predicaba de esta materia.[6]
La font fa saber que l’Acadèmia «reconeix» en ell el seu «origen», un origen que s’ha d’entendre remot, una idea de més de quaranta anys que un dia tindrà dos fundadors i un protector d’acord amb l’altre document. Això seria el caire que podem anomenar material. L’espiritual és un altre, el «piíssim» senyor duc i, a la vegada, juntament amb la pietat el «zel», això és, un interès ardent i actiu a favor d’alguna cosa o persona, d’una idea o d’una causa. Però en aquest cas un «zel» precís, el polític. En quin sentit? Si suposem el més original o etimològic del mot, direm que es tractava d’un zel a favor de la polis, de la ciutat en el tirat religiós, evidentment, i amb l’aspecte determinat per la tradició predicadora i instructora de l’orde dominicà. Aquest n’és el motiu i ho confirmen les paraules següents, les que parlen de promoure les facultats literàries. Parem-hi atenció. La història mostra que podem considerar el convent barceloní de Santa Caterina, fundat el 1219, com el primer studium, una primera universitat medieval. Si més no es desprèn de l’encès elogi que li dedica un jesuïta: Crisi de Cataluña, hecha por las naciones estrangeras, compuesta por el P. Manuel Marcillo de la Compañia de Jesus, natural de la Villa de Olot. En Barcelona en la Imprenta de Mathevat delante la Rectoria del Pino. Año 1685. No cal pas dubtar-ne, oi? Segons ell, el convent dominicà de Barcelona és el primer i més il·lustre entre tots els existents a la Corona catalanoaragonesa per l’antiguitat, pel fundador, «por el estudio que en él florece», i pels seus frares remarcables en santedat i lletres. Quatre dignitats juntes, precisa, i «agora es una de las Universidades de la Provincia». Podem llegir-ho a la p. 194. I les encara següents paraules ho deixen clar amb l’esment de la doctrina de Tomàs d’Aquino. Finalment es retorna al que he anomenat caire material amb mirada doble, la de lloc a la ciutat de Barcelona, i per extensió lògica tot el Principat, més la temporal, exactament el temps en què governà el virrei Borja amb una interessant particularitat. Llegim l’original: «en esta ciudad y Principado mientras lo disfrutó virrey»; ordenem-ho amb una altra sintaxi: «en esta ciudad y mientras el Principado disfrutó de F. de Borja como virrey» (oi que és això el que es diu?).
La sisena pensada potser ja hauria de ser especular entorn d’aquesta història, la de l’Acadèmia de sant Tomàs i l’origen en Francesc de Borja. Retornar al principi d’aquestes pàgines on s’ha escrit que és flaca la memòria i sempre ofereix bons resultats la fantasia. Més, si es tracta de velles històries perdudes del camp religiós, gairebé hom sempre se’n surt amb brillants contalles, a voltes meravelles literàries. Tanmateix, si ho penso una mica, potser que ho deixi aquí i cadascú cavil·li al seu aire al voltant d’aquest inesperada troballa (ja la coneixíeu?) històrica de quan Francesc de Borja i d’Aragó era virrei de Catalunya, piíssim i zelós promotor d’empreses literàries i doctrinals a l’empara de l’Angèlic Doctor Tomàs d’Aquino. Avui ja en tinc prou amb l’entreteniment d’haver apilat mitja dotzena de pensades. O només cinc i una hipotètica de cabòria.
Notes
[1] La idea d’Acadèmia al llarg del temps, ed. Jaume Pòrtulas i Pere Molas, Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2023; el text és editat a les pàgines 95-98.
[2] És el fragment copiat per A. Rossich en el cos del text procedent del ms. 1005, f. 102v, de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
[3] De fra Pere Joan Guasch (1553-1613) se’n conserven manuscrits en català, castellà i llatí de sermons i tractats de filosofia i teologia, descrits a MCEM – Base de dades Manuscrits catalans de l’Edat Moderna, IEC, 2011-.
[4] Vegeu Joan IBORRA, «La vinya farà vi i passarà el temps de l’agràs», dins Francesc DE BORJA I D’ARAGÓ, Diari, edició i traducció a cura de Joan Iborra amb la col·laboració de Maria Toldrà, pròleg de Josep M. Benítez, València: Tres i Quatre; IIEB, 2010, p. 34-37.
[5] La font d’aquestes dades no és altra que els Dietaris de la Generalitat de Catalunya, II: Anys 1539 a 1578, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994.
[6] El títol del llibre és manté com s’ha donat en el text; la primera edició de 1702 «escrivela el maestro […] y la consagra al Excelentíssimo Señor D. Juan Thomás Enríquez de Cabrera Grande Almirante de Castilla, &c.», la segona de 1717 «escrivela el maestro […] y se consagra esta segunda impresión al gran Patriarca San Ignacio de Loyola, Fundador de la Compañía de Jesús», però la tercera –de la qual en dono les pàgines, 499 i 502 respectivament– de 1726 «escriviola el Eminentíssimo, y Reverendíssimo Padre Don […] Cardenal de la Santa Iglesia de Roma, Arçobispo de Montreal, &c. y se consagra esta tercera impressión a Maria Santissima de los Llanos, venerada en su Iglesia de la Villa de Hontoba, Provincia de Alcarria; va ser el 1720 que fou creat cardenal; tota una curiositat aquestes dades bibliogràfiques.
